Abans de res no vull
enganyar ningú, sòc català, de cognoms catalans. Però això a mi m’és igual. No
crec en pureses de sang ni catalanitats històriques, crec en els catalans que
viuen i treballen a Catalunya. En tots ells, siguin de la ideologia que siguin.
Per contextualitzar
encara més us diré que tinc 32 anys, visc al cinturó de Barcelona, a casa dels
pares parlava català i amb el 90% dels meus amics castellà.
Anem a la qüestió en si.
Intentant veient-la desde fora és una qüestió delicada, els sentiments hi estàn
mesclats en una gran part de les dues bandes i seria ingenu encarar aquest
debat sense tenir en comte els sentiments, només amb dades.
Jo a dia d’avui votaria
SI a l’independència de Catalunya, i crec si no m’equivoco que la meva posició
és pràcticament irreversible. Potser en aquest punt molta gent decepcionada
deixarà de llegir aquest text pensant quin separata de merda, si és que algú el
llegeix, jajajaa
El que vull és intentar
veure el “debat, conflicte, enfrontament, relació…” desde les dues bandes,
intentar no objetivar (perquè és impossible), però potser intentar admetre
errors propis i no veure només la “paja en el ojo ajeno”.
Jo fins fa tres anys
estava molt a gust sent espanyol, de fet avui en dia encara hi tinc sentiments
cap a aquesta Espanya, tot i que cada dia menys degut a que tot el mediatisme
fa que ens haguem de posicionar volguem o no. Doncs el que deia, jo estava
orgullòs de ser espanyol, vivia els partits de la selecció amb passió, cantava
el “viva Espanya” al bar quan guanyàvem un títol i em sentia be quan sonava
l’himne d’Espanya a la tele quan guanyava l’Alonso o el Nadal. M’agradaria
deixar clar que parlo en passat perque el sentiment ha afluixat, però no ha
desaparegut. He viatjat molt per Espanya i m’agrada la seva gent i els seus
costums que sento com a propis en algun sentit. En aquest punt els catalanistes
més radicals deuen estar pensant, qun botifler, jajaja…PERÒ….
Jo crec, que com molts
catalans, i com l’Espanya
post-dictadura, he anat intentant encaixar en el meu interior ser català i
espanyol a la vegada. Sincerament, si alguna vegada m’haguessin fet votar
durant tots aquests anys, potser en secret, però sempre hagués votat a favor de
Catalunya. Si hem fan triar sempre hagués triat Catalunya, però no desde l’odi,
sino desde l’amor més gran cap a una nació que cap a l’altra. Però dos amors
tantmateix. HE FRACASAT! Si, la corda es va anar tensant irremediablement
durant molts anys i es va acabar trencant l’any 2010, un o dos dies abans de la
final del mundial de Sud-Àfrica, el tribunal constitucional espanyol falla en
contra del nou Estatut d’Autonomia Català aprovat pels catalans, congrés i
senat espanyols.
En aquest punt tots
estaven més o menys contents, si més no durant uns anys. Doncs el
Constitucional després d’una dura campanya del PP contra els catalans per
esgarrapar vots (el pitjor és que funciona esgarrapar vots tirant merda sobre
el catalans (TOTS ELS CATALANS)) falla i deixa l’Estatut sense cap de les 4
coses que potser ens donaven cert grau de major autonomia. Podria seguir
escrivint durant hores tot el que per mi va ser clau, però potser un altre dia.
Vull anar acabant el capítol.
Em vaig plantar a la
manifestació de Barcelona, tot sol. Com veureu més endavant, els meus amics, si
més no la major part tiren cap a l’altra banda, cap al nacionalisme espanyol.
Si, això fa la meva situació personal més complicada. Però si una cosa sempre
he tingut clara és que cap conflicte polític passa per davant de l’amistad. Cap
conflicte polític justifica cap mena de violència de qualsevol tipus i cap
conflicte polític pot amargar.te la vida. Això si, un no s’ha d’amagar del que
pensa. Així doncs allí estava jo al passeig de Gràcia.
Allà va ser on vaig
tancar els ulls (no ho recordo, però sona millor) i vaig notar que alguna cosa
s’havia trencat, allà vaig saber que res no tornaria a ser el mateix. La corda
estava trencada irremeiablement. Perquè irremeiablement? Més endavant veurem
que no és possible una altra Espanya, perque les classes dirigents espanyoles i
el poder econòmic no volen una Catalunya catalana, encara que els hi costi
diners i llàgrimes el que ells volen és una Catalunya castellanitzada. En
aquest punt molt gent dirà que se me n’ha anat l’olla, però no ho dic per
tothom, ho dic per le poder espanyol, tant de dretes en major part, però també
el 95% de l’esquerra espanyola ens vol veure castellanitzats, sotmesos,
derrotats… En aquelll punt fictici seria quan començarien a fardar que un cop
hi va haver un idioma secundari que es deia català, i en aquell punt ho diran
amb orgull, però no pel fet que existís, sino per haver-lo deixat residual, per
haver-lo fet ser un antiga llengua d’una petita regió espanyola…
Repito que no quiero
generalizar, estoy seguro que hay gente en el resto de España que acepta el
catalan con naturalidad, como lo que es, la lengua de los catalanes, la lástima
es que pocas veces escucho estas, voces. Eso si, cuando los escucho, como el
video de la chica esta de youtube, es genial, vuelvo a sentir amor por unos
instantes hacia esa España que alguno creíamos que era posible.
Puede que algunos crean
que he exagerado un poco i caigan en la trampa de creer que esto es una guerra
de lenguas, al menos no de mi parte. Yo amo el castellano, como ya os he dicho
lo hablo con casi todos mis amigos, y leo infinidad de libros en esta lengua.
No, ese no es el problema, el problema es aceptar que aquí en Catalunya,siempre
se ha hablado catalan, al menos desde que se habla castellano en Castilla. Y se
que a un joven de por ejemplo Zaragoza o Cuenca les cuesta “intentar
entenderlo”, pero deberían intentarlo.
Buf, podria seguir
reflexionant, però crec que per avui ho deixo, tot i així prometo seguir
reflexionant sempre que titgui una estona lliure. Està be això de pensar que ho
llegirà la gent, però de veritat és que ho faig per mi. Molta gent avui en dia
està confosa i no poden dir el que pensen, per culpa dels radicals de les dues
bandes. Us recomano que escriviu i no sigueu radicals. Heu d’entendre tant que
un català vulgui seguir sent espanyol i encara que voti al PP, jajaja ho sento,
però sent sincer odio aquest partit. I no és que sigui massa d’esquerres jo… I
els que voleu seguir sent espanyols heu d’entendre que la gent vulgui tenir la
independència. Podeu no compartir-ho, però no insulteu, ni dequalifiqueu…
Fins aviat!! Continuarà…