El periódico / La
vanguardia / Ara / El punt Avui / El singular digital / Nació digital / Vilaweb
El país / El mundo / ABC
/ La razón / Lavozlibre
Doncs hi ha dies que tot
ho veig amb un optimisme que em fa trempar (en el sentit figurat de l’expressió
J), aquests dies penso que és possible, que la gent de Catalunya entén el
que està passant i que cada dia som més. Aquest dies sento còrrer la historia
dins les meves venes, m’imagino els llibres d’història analitzant aquesta època
en un futur mitjà, m’imagino el capítol de causes de la independència de
Catalunya…
Però hi ha altres dies
que ho veig tot més negre, que sento la divisió dels catalans. Els comptes de
gent partidaria a la independència no em quadren al cap. Aquests dies penso que
la gent se n’acabarà cansant de tota aquesta història. Penso que és el moment
actual, però que molts es “rajaran” quan arribi el moment de no cedir. Aquests
dies penso en una hipotètica derrota en el referendum, i veig aquest escenari com
el final de Catalunya. Això em posa molt neguitòs.
LLavors em conecto al
twitter i veig tots els “catalanistes” super optimistes #guanyarem. I penso que
és el paper adequat, em de transmetre l’optimisme de l’11S 2012, hem de
transmetre els somriures i la il.lusió d’un nou començament que es va respirar
aquell dia. Però no puc evitar pensar que la processó va per dins de cadascú,
que tots tenim por a que no surti be, els catalans no acostumem a ser massa
optimistes, per això em sorprén aquesta situació.
Jo personalment lluitaré
fins al final, i si no surt bé, seguiré intentant convèncer la resta de
catalans que un millor futur pels nostres fills passa per la llibertat dels
catalans com a poble, vinguin d’on vinguin.
Ahir em vaig acabar el
llibre “Lliures o morts”, i si us
serveis per a alguna cosa, hi ha reflexió que fa
que em bulli la sang d’orgull i optimisme. Si fem el paral.lelisme entre el
setge de 1714 i el referendum de 2014 (que ningú malinterpreti, és una
comparativa metafòrica, el 2014 serà 100% pacífic o no serà), deia que si
comparem, per un barceloní/català que estigués on jo estic ara un 2 de setembre
fa 299 anys, aquell setge si que significava un tot o res, per ell una
derrota significava el final de Catalunya, significava que Castella assimilés a
Catalunya. He de reconeixer que la seva situació era infinitament pitjor que la
meva desde el punt de vista del païs.
I aquí ve el gran pensament, després de
la derrota, de morir un gran percentatje de catalans i molts d'altres a l’exili,
d’eliminar contitucions, llibertats i privilegis, després de prohibir el català
a l’escola en successives ocasions, després de diverses dictadures i
dictablandes, després de l’ofec econòmic generació rere generació, després de
sobreviure a l’imperialisme de Castella quan altres regions menys afortunades
no han aconseguit mantenir els seus idiomes i sentiment de poble, després de 299 anys…AQUÍ està
Catalunya, dempeus, lluitant de nou per la seva supervivència com a poble i com
a nació, lluitant perque el català segueixi guanyant terreny, som AQUÍ amb el
cap ben alt, dient als nostres avantpassats que encara que ens tornin a
derrotar, seguirem lluitant i és quan arribo a aquest punt, que en el fons de
la meva ànima sé que aquest poble sobreviurà i serà lliure, més tard o més
d’hora, però serem lliures. VISCA CATALUNYA LLIURE !!
