Després de 5 anys del canvi de xip al cervell, just el dia
de la manifestació de 2010 de la resolució del TC contra l’Estatut, he
passat per diferents etapes.
En un primer moment no vaig abraçar la independencia
nítidament, però alguna cosa dins meu s’havia despertat, no sé com explicar-ho,
estava furiòs amb l’Estat espanyol, però em resistia a trencar interiorment amb
les parts d’Espanya que havia estimat.
En un segon moment, diria que entre uns 6 mesos – 1 any més
tard aproximadament, va anar prenent forma dins meu la idea que no m’havia de
sentir malament per voler un Estat propi per a Catalunya.
No li feia mal a
ningú, no deixava d’estimar els meus amics espanyols, el pernil, el flamenc-pop ni
les festes del pobles d’Espanya. Simplement estava fent el pas, no atacava
ningú, decidia que el meu vot passaria a ser per un partit que defensés els
interessos de Catalunya fins a les últimes conseqüències.
La tercera etapa va desde el 2012 fins al 2014, amb l’inici
exacte uns dies abans del cop de porta al pacte fiscal d’en Rajoy. Uns dies
abans, perque tothom sabia que es negaria a parlar-ne. Aquí ja vaig passar a
ser independentista, però aquest cop de manera irrevocable. Havia deixat de
creure completament en l'Estat espanyol, no només del PP, sino de tots els partits de Madrid. Ja no
volia saber res de canviar la política española, tots els meus esforços
passaven a lluitar per la independencia de Catalunya.
I m’hi vaig implicar,
vaig sortir de l’armari davant un 95% d’amics pro-Espanya i vaig passar a ser
el “separata”, però un separata orgullòs de ser-ho.
En aquesta etapa vaig anar veient com canviava el centre de
la política catalana, amics mig fatxes passaven a moderar discursos, altres
començaven a obrir els ulls, però us seré clar, gairebé ningún ha canviat de
parer, potser algún està indecís, però no sé que acabarà fent.
La tercera etapa va acabar després del 9N quan ERC i CDC no
es van posar d’acord en la llista conjunta. Aquesta situació em feia bastant
fàstic, em va tocar molt els collons que anteposessin el partit a Catalunya. I parlo
en plural, però cadascú que jutgi amb la seva consciència qui va tenir més o
menys culpa. Per sort és un tema oblidat i enterrat.
Aquesta época va fer molt mal, però aquí ve el gran error de
percepció d’alguns: això no va matar el procés, dins meu, en cap cas vaig
deixar de ser independentista, em van fer perdre confiança, però no en la
independencia, sino en els partits polítics. Cada dia que pasava, pensaba en
les conseqüències de que el procés fracassés, però en cap escenari jo tornava a
votar un partit no-independentista.
He anat madurant sí, fins i tot admeto que la meva il.lusió
ha baixat respecte l’any passat, ara m’he tornat més realista, m’he adonat que
el camí serà molt difícil, per temes externs, però també interns. Dins aquest
realisme m’he assentat més en l’independentisme, lluny de tornar enrera.
És cert que tenim una oportunitat d’or el 27S, que l’hem
d’aprofitar al màxim. Fins i tot qui vol més autogovern hauria de votar sí, ja
que la resta és regressió. Tot i així m’he anat tornant realista, i fins i tot amb una
vistoria del sí, de la qual no n’estic segur (tant de bo), no sé si serem
capaços d’obtenir la independencia… Hi ha tantes adversitats!
Però del que sí
estic segur, és que veurem la independencia en els propers 10-15 anys. Perquè?
Perque no hi ha alternativa, Espanya ens vol súbdits, sotmesos, humiliats,
Espanya és un 50-65% de PP/VOX/Ciudadanos… I aquesta gent vol una Catalunya
española, ens vol “españolizados”. De manera que penso que si no ho aconseguim
ara potser hi haurà un “bajón” compresible, però haurem sembrat la llavor de la
llibertat. En 5-10 anys els joves ja no tindran por, la falta d’alternativa
digna, farà que fins i tot els indecisos de “Catalunya sí que es pot” i Unió
s’apuntin al carro i tornarem a la càrrega, amb més força!
Tard o d’hora ho aconseguirem. Ara cal anar a mort per aconseguir-ho el més aviat possible!! Fer el #votdelatevavida