Reflexions sobre la felicitat

Què es la felicitat? Aquest és la pregunta del milió, la pregunta que tot ésser humà s’ha fet alguna vegada. Si poses aquesta pregunta al google apareixen 57.800.000 resultats. Si ho poses en anglès 509.000.000 resultats. Imagina’t si n’hi ha gent que se la fa aquesta pregunta. I si se la fa tanta gent, si tanta gent hi busca una definició, deu ser perque és molt difícil de definir. I encara és molt més difícil trobar el secret de la felicitat, és a dir, descobrir com ser feliç.

 

Següent pas en la investigació à Wikipedia:

“La felicidad es un estado emocional que se produce en la persona cuando cree haber alcanzado una meta deseada. Tal estado propicia paz interior, un enfoque del medio positivo, al mismo tiempo que estimula a conquistar nuevas metas (véase motivación). Se define como una condición interna de satisfacción y alegría que ayuda a muchas personas”

Difícil eh? Desde fa un temps vinc investigant el secret de la felicitat, però tu, tot això ja ho saps, no paro de donar-te la tabarra J.

Doncs be, després d’aquesta breu introducció, passo a escriure una disertació sobre les meves conclusions. S’ha de ser conscient que aquestes conclusions canviaran amb el pas del temps. Tot el que ve a continuació simplement són una serie d’opinions personals sobre la felicitat fetes per mi a dia d’avui 26 de novembre de 2013.

***

El primer que s’ha de tenir en compte quan un vol saber com arribar a la felicitat, és saber que no hi arribaràs mai. Pam! En serio, una idea equivocada que la gent te de la felicitat és que  és un lloc on arribar-hi.  Pensaments com “Si ens ho currem molt, treballem de valent i lluitem per fer realitat els nostres somnis arribarem a la felicitat! I allà podrem descansar i ser feliços per sempre més”  Primer error, a la felicitat no s’hi arriba, no és un punt final, no te la guanyes per sempre més...

“Los sueños de los grandes soñadores jamás llegan a cumplirse, siempre son superados” Alfred Lord Whitehead

Hi ha una manera de definir si una persona és feliç o no, que sempre m’ha agradat: Si durant el dia has tingut cinc vegades més de bons moments que de dolents, ets feliç. Moments bons poden ser estar content, estimar, riure, sentir-te realitzat, fer el que t’agrada... Moments dolents: plorar, frustrar-te, odiar, envejar...

Segons la definició de dalt, simplement per ser feliços hem de fer les coses que realment ens agrada fer. Sembla senzill, però no ho és tant. Per exemple, si ens agrada menjar hamburgueses, com és el meu cas, no puc mejar 5 hamburgueses cada dia, perquè potser seré feliç en aquell moment, però a la llarga serà dolent per la meva salut, o acabaré avorrint les hamburgueses. Un altre exemple de perque no és fàcil:

-          No podem fer el que ens agrada durant tot el  dia, ja que hem de treballar per sobreviure

-          Així doncs, ja no podem ser feliços?

-          Si, disfrutant del treball.

-          “Però és que el meu treball és una merdaaa”

-          Doncs canvia de treball

-          És que no hi ha treball.

-          Doncs aprén a disfrutar el que tens ara, motiva’t, marcat objectius, millora... I ja canviaràs de feina quan puguis. No deixis per demà el ser feliç, comença ara mateix, i no paris de lluitar per fer el que t’agrada.

Felicidad no es hacer lo que uno quiere sino querer lo que uno hace.

 Jean Paul Sartre  (1905-1980) Filósofo y escritor francés

Segona lliçó molt important, no podem esperar que el món ens faci feliços, hem de ser nosaltres els que hem de lluitar per ser feliços en aquest món. O dit d’una altra manera, ens hem d’adaptar a les circumstancies i aconseguir gaudir del que tenim. En aquest punt entra en joc el poder de controlar la ment.

Com veus, no estic seguint cap guió, crec que no hi ha un llistat de  regles d’or per ser feliç. És més complex que tot això, és aprendre a pensar diferent. No estic descobrint res, la major part d’aquestes coses les diu el budisme.

Així doncs, parlava del poder de la ment i del budisme. Per a qué serveix entrenar la ment, entrenar el pensament? És molt fàcil, el primer que et diu el budisme és que a la vida hi ha patiment. S’ha d’acceptar. Qui vol viure una vida sense penes no serà mai feliç, perquè de penes n’hi haurà. Així doncs, un cop hem acceptat que hi haurà situacions de patiment durant la vida i que això no es pot canviar, hem de buscar el que sí que es pot canviar. El que podem canviar es  la nostra actitud davant del patiment.

Todo suceso tiene un porque y toda adversidad nos enseña una lección

Com diu en Robin S. Sharma al seu llibre, la ment és un jardí, on hi creixen flors boniques i males herbes. Si nosaltres volem tenir un jardí amb flors boniques no hem d’esperar  a que no creixin males herbes, creixeran, el que hem de fer és arrancar-les quan creixen. El mateix amb els mals pensaments, hem d’aprendre a identificar-los (no és gens fàcil) i eliminar-los de la ment, substituint-los per un de positiu. Quan d’aquí dos o tres dies estiguis de mal humor per alguna cosa, autoexplora’t, què et passa? Rasca i busca quin és el mal pensament, o la mala cara que algú t’ha posat, i segueix profunditzant, quan hi arribis veuràs que no es per tant. Val la pena estar malament aquella estona de la teva vida per simplement aquella mala cara? Guanyaràs alguna cosa estant malament? NO.

Un altre error comú, és aquella gent que no fa el que li agrada, sino que fa el que creu que li agrada als altres. Gent que vol cobrar molts diners, per tenir la millor casa, per jugar al golf al millor club de la ciutat, per tenir l’últim móvil, el millor cotxe dels veinatge... Potser li agradava simplement anar al bar del seu antic barri a veure el futbol amb els vells amics... Però no pot, ara és un triomfador. ERROR. Hem de fer el que ens agrada a nosaltres, sense pensar el que diran els demés, o si és popular, o si està de moda... NO. Fes el que t’agrada sempre que puguis i seràs més a prop de la felicitat.

El éxito externo no significa nada, a no ser que tengas éxito interno

Seguim endavant, sincerament crec que per ser feliç s’ha de ser bona persona. I la gent que és mala persona no podrà ser mai feliç. Potser ho semblarà, potser serà rica, poderosa, potser ningú s’hi podrà enfrontar... Però tard o d’hora s’haurà d’enfrontar a ella mateixa, i aquí haurà perdut per K.O. Aquest tipus de gent va endavant, mai no es para a reflexionar, quan algú li intenta explicar que allò no està be, reacciona amb menyspreu i violència. Senzillament perque no vol sentir allò que li fa mal, no vol haver d’enfronta-se amb ell mateix, te por.

La felicidad consiste en hacer el bien

 Aristóteles  (384 AC-322 AC) Filósofo griego

Així doncs, fins ara tenim que hem d’intentar fer sempre que puguem les coses que realment ens agrada fer. També hem d’acceptar que hi haurà moments dolents, però a la vegada preparar-nos perque la nostra actitud davant d’aquests moments sigui la millor. I per fer tot això hem de ser bons jans, és a dir, no només no trepitjar ningú, sino ajudar el altres per a que siguin feliços. Això es pot fer de mil maneres diferents. Ajudar algú en algun problema, intentar millorar els altres, estimar, somriure (està infravalorat somriure, hauríem de somriure més), intentar fer riure, fer que la resta de gent se senti còmoda amb nosaltres, etc.

Lo que le haces a los demàs te lo haces a ti mismo

Un día sin risa o un día sin amor, es un día sin vida

Una altra cosa que per a mi és molt important és l’equilibri, la moderació, buscar un compromís entre els extrems. Lligat amb el menjar, si t’agrada el marisc, no en mengis cada dia, el disfrutaràs més si ho fas de quan en quan. És important diversificar les diversions, de manera que quan fem aquella diversió i portem un temps sense fer-la ens motiva molt més. Si anessim cada cap de setmana a la costa potser ho passaríem be, però no tan be com si hi anem de tant en tant, perque així ho fem especial. De mentres, podem anar a altres llocs.

La felicidad nace de la moderación.

 Johann W. Goethe

A vegades és genial quedar-se a casa un cap de setmana, això és perque no ho fas sovint. A l’estiu volem estar frescos, a l’hivern calentets. Tot depen de l’extrem que agafis. Per això és important equilibrar la vida, els desitjos, els plaers… Les millors pixades de la nostra vida són perque ho hem passat molt malament aguantant-nos durant hores….

Hem d’agafar les regnes de la nostra vida, organitzar-nos, marcar-nos objectius, no esperar que la felicitat vingui a veuret’ a casa, sortir a buscar-la. Quan creixem, ens hem de treure la cuirassa que ens protegeix i obrir el nostre cor a l’amor, al desamor, a l’amistad, a les decepcions… Hem de viure!

Per a mi, el més important de tot, tal i com he dit a l’inici, és saber que la felicitat no és una estació d’arribada, és el camí!!! És un tòpic que tots hem sentit alguna vegada, però és la realitat. Hem de gravar-ho al nostre cervell, és un camí, hem de disfrutar del camí!! És la verdadera clau!

La vida es aquello que pasa mientras hacemos planes para el Futuro

Un exemple, si d’aquí a una setmana vaig a Port Aventura, no puc estar tota la setmana pensant única i exclusivament en això. Una setmana de vida a qualsevol edad és un regal! Si poguessis viatjar en el temps i anar-te a visitar a tu mateix quan tinguis 98 anys i li diguessis que aquella setmana només vas estar pendent de l’excursió a Port Aventura et donaria una colleja que flipas, i et diria:“Tot el que faria si pogués tornar a reviure aquella setmana” I tindria raó. No hem d’esperar a que sigui massa tard. Hem de viure ara mateix, aquest instant com el meu, m’acabo d’adonar que estic gaudint del que estic escrivint! Potser si que és el meu element.

Hem de lluitar per ser feliços i disfrutar d’aquest regal que és la vida! 

***

Avui és 28 de novembre, i m’agradaria acabar de reflexionar sobre aquest tema, realment es podrien escriure milers de pàgines sobre aquest tema, ja que és un tema amplíssim, de fet és el més important per a nosaltres, els éssers humans.

Voldria parlar de les diferents cares de la felicitat. Quan parlem de la felicitat sempre ens imaginem una platja tropical, una caseta al camp amb la família, un bar amb una colla d’amics… Però i si et digues també que felicitat pot ser simplement menjar un crostó de pa sec, o veure el cel? Som 7000 milions de persones a la terra, i totes i cadascuna de nosaltres vol ser feliç, i totes i cadascuna de nosaltres d’una manera diferent. La propera vegada que estem al bosc, o banyant-nos al mar, serem feliços. Però imagina’t el feliç que seria de fer aquella passejada o aquell bany un pres condemnat a cadena perpetua. Dóna que pensar no? Moltes vegades costa apreciar el que tenim, pel simple fet de tenir-ho. Hem de canviar-ho!

Fins ara hem anat dibuixant diferents aspectes sobre la felicitat i pensaments que ens allunyen del camí per disfrutarla. Sabem que no és un tresor que trobarem per quedar-nos-el, però si que podem aspirar a viure per un camí on ens acompanyin els màxims moments de felicitat possible. Però on trobarem aquest camí?

La felicitat es troba dintre nostre, només l’hem de saber trobar. Per començar, hem de seure un dia, i encara que costi un terrible esforç al principi, ens hem de posar a parlar amb nosaltres mateixos. Però, compte, hem de parlar sincerament, ens intentarem enganyar, segur! Però hem de detectar les mentides i dir-nos la veritat.

La felicidad siempre la tienes, siempre ha formado parte de ti, lo importante es que te permitas sentirla.

El primer objectiu serà coneixe’ns, poques persones es coneixen realment. Poc a poc, hem d’anar aixecant les catifes i anar analitzant aquells moments de la vida que ens van fer tant de mal. Aquest exercici el vaig fer a Menorca, a cala Blanca, i vaig plorar, perque és doloròs. Però sincerament creus que és millor amagar aquest moment de la teva vida? Esborrar-lo? Seguir sense afrontar-lo? Jo no ho crec, a la vida que construïm no podem deixar els pilars débils, no podem tancar portes i fer com si no existissin. Hem d’analitzar allò que vam fer, i el nostre cor, o la nostra ànima o el nostre jo interior, ha de ser sincer i ens ha de dir si vam obrar correctament o no. I si és que no, no passa res. Aquí arriba el punt on ens hem de perdonar! És un moment dolorós, però penso que un creix com a persona quan ho fa. Tot el que t’estic escrivint, no et pensis que ho escric per donar lliçons a ningú, jo sóc el primer que m’hauria d’aplicar tot això, admeto que hi ha portes que em costa molt d’obrir… Tot el que escric és perque penso que és el correcte, però no pensis que ho faig tot.

Quan ens coneixem i ens perdonem, aprenem a estimar-nos, a acceptar-nos tal com som. És molt dur viure ocultant coses! Molt! Ningú podrà ser feliç si no s’estima, si pensa que és inferior i que això fa que no podrà ser feliç. Be, potser som inferiors en alguna cosa, però això no ens impedirà ser feliços! El món  n’està ple de rubiasojosazules i de quadratsdegimnàssonrisaprofidén que són infeliços. Per altra banda hi ha gordosgafitasincultos que són molt feliços. I doncs, el físic o l’intel.ligéncia és el que ens fa feliços? ERROR. Tenim unes cartes al néixer, hem de jugar amb les que tenim. A vegades la societat ens diu que hi ha unes cartes millors, però és mentida,  no hem de voler jugar amb les cartes que no tenim, hem d’explotar les nostres i guanyar la partida.

Un cop ens coneixe’m, perdonem, estimem i acceptem, és el moment d’armar-nos fins a les dents i lluitar amb totes les nostres forces contra les nostres pors. Sense compassió i sense pietat, les hem d’intentar aniquilar, extirpar, AUUUU!! Si ho aconseguim estarem preparats per ser plenament feliços.

Cuantos más miedos tienes, menos libre eres

Aquest viatge interior és dur i es tracta de ser constant, de seure a meditar de tant en tant, de tenir convicció, de no conformar-nos a estar una mica millor. Un cop hem acceptat que ho hem de fer, no parar fins aconseguir-ho.

 Al final, el que tots busquem és l’amor, sentir-nos estimats, inclús el més ric del planeta no busca dormir enterrat en bitllets a l’atic més luxòs del planeta, sino que busca dormir amb algú amb qui sentir-se estimat. El més important és aquest algú, són els pares, els fills, la parella, els germans, els amics, això és el veritable tresor. Una vida amb amor, honradesa i expressant els nostres talents mentre vivim és una vida feliç.

La felicidad total del hombre consiste en disfrutar de la estimación de los demás.» Blaise Pascal  (1623-1662) Científico, filósofo y escritor francés

LA SOLITUD D’UN PRESIDENT

….“Que no sigui decebuda la nostra esperança, / que no sigui escarnida la nostra confiança: / així» –diu Espriu– «molt humilment ho demanem.»

Moltes gràcies per la seva atenció”

Per les finestres havia deixat d’entrar claror feia una estona. Tant bon punt va haver acabat de repassar el discurs, va desar els canvis,  li va donar a la creueta del document i ho va enviar per e-mail a la seva mà dreta. Al mail li deia que fes l’últim repàs, que no els hi podia passar res per alt, no podien donar el més mínim motiu perque se li tiressin a sobre.

Va recolzar el cap al respatller de la cadira del seu despatx. Va tancar els ulls i es va intentar relaxar una mica, havia estat un dia dur preparant el discurs de l’endemà. Tot i que encara tenia el neguit dins el cos, sentia la confiança de qui se sap preparat per al seu objectiu. A mida que anaven passant els segons, la seva ment va marxar lluny, molt lluny d’aquell fred despatx. Es va trobar sentat en una roca, amb el far de cavalleria a la seva esquena, obserbava els últims raigs de sol d’aquells meravellòs dia, estava relaxat, se sentia feliç, la seva dona li agafava la mà…Acte seguit va fer un salt temporal i es va veure de jove, estava en una discoteca, amb els amics de la universitat, celebrant l’aniversari d’en Josep… com era de cognom, no ho recordava…qui li hagués dit en aquell moment que décades després seria assegut en aquell despatx… encara va anar més enrere i tot i que sembli increïble, va recordar amb nitidesa aquella treballadora de la fàbrica de Sabadell. Era grassa, duia l’uniforme blau de l’empresa i li somreia mentre li donava aquell pastisset quan només tenia uns 10 anys.

Va obrir els ulls i va observar el sofà al fons del despatx. Aquell viatge en el temps li havia fet agafar perspectiva. Es va quedar observant la senyera. Una pregunta li va venir al cap, estava actuant correctament? Instantàniament un pensament interior va respondre automàticament, si! De fet, no havia estat una pregunta, havia estat un temor. La seva convicció, les enquestes, el recolzament de la gent. Tot li feia pensar que estava actuant correctament. Però era impossible no tèmer les conseqüències d’un procés desconegut. Cada dia les posicions estaven més marcades i li preocupava molt la variable no controlada dels seus companys de viatge, ja que no depenia d’ell.

La seva obsessió era que el seu païs no pagués per culpa seva. A hores d’ara, la seva carrera li importava un rave, els seus somnis de joventud ja eren complerts. La seva motivació ara era dedicar-se amb cos i ànima al seu païs.

Tot just feia un any, havia decidit convocar eleccions. No podia virar el rumb sense obtenir la legitimitat del poble per a aquest nou destí. Era massa trascendent. Confiava tant en que la gent valorés el seu coratge! El més fàcil hagués estat deixar passar el temps i refredar-ho tot, però en el més profund del seu interior sentia que havia de fer el que va fer, era el moment de fer un pas endavant i es va oferir a liderar-ho, creia en la seva capacitat per fer-ho, l’entusiasme de la gent l’alimentava. Realment creia en aquella “majoria excepcional”. Mai s’hagués esperat aquell càstig a les urnes. Gairebé un any després, vist amb perspectiva, entenia a la gent. El poble el recolzava en el seu rumb, però  la gent del carrer ha de seguir menjant i vivint fins arribar a destí. Va pagar molt cara l’animadversió que van provocar les retallades, i les informacions falses que es van publicar uns dies abans. Tot i que va intentar mostra-se seré i confiat, aquell resultat havia estat una ferida estratosférica, li va costar molt de recuperar-se. Això era el que realment l’afectava, el recolzament de la gent, ja que, al contrari del que molts pensaven, la premsa hostil li portava fluixa.

El seu pare li havia dit una vegada que de totes les coses dolentes a la vida se’n pot extreure una lliçó. Ell en va treure moltes d’aquell episodi. Va posar peus a terra. Va fer autocrítica tant sobre la seva campanya electoral, com del poc tacte empleat en les retallades. Finalment, va poder entreveure fins on estaven disposats a arribar els seus enemics.

No podia permetre’s queixar-se ni lamentar-se, la seva funció era treballar dur per liderar la gent, ser constant, esforçar-si al màxim… Però interiorment trobava que no s’havia fet justícia amb ell. No acabava d’arrencar com a President, eren temps duríssims e ingrats els que li havien tocat governar, i es sentia com si no pogués desplegar les ales. Encara li escoïa no haver estat President abans, tot i haver guanyat totes les eleccions a les que s’havia presentat. En aquell moment si que podria haver fet grans coses pel païs, ara no! En la situació actual només podia pagar els plats trencats de la festa d’uns altres i això la gent no ho entenia.

Aquest moment de debilitat es va esvair ràpidament. No eren moments per defallir ni tenir por. Venien temps incerts, però sentia que estava fent el que devia i això li donava força. Sentia que estava en el costat dels bons. Se sentia coherent i tornava a sentir-se recolzat. 'Cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra'

Mentre anava cap a la porta, va decidir que aniria a nadar una mica abans d’anar cap a casa, li aniria be cansar-se físicament per agafar el son. Va tancar el llum del despatx i va sortir.

La cuirassa

Fonèticament potent, el mot cuirassa és un mot inhabitual en la nostra vida. Penso que hauria de ser més popular, ja que gran part dels mals de la humanitat són per culpa de les cuirasses. M’explico, no parlo de les cuirasses que s’utilitzaven a l’Edad Mitjana per protegir el cos, sino de les que utilitzem tots i cadascun dels humans per protegir el nostre cor i als nostres sentiments.

Quan som petits, els humans som innocents, bons per naturalesa, tenim gran capacitat per estimar i fent-se estimar. Però arriba un moment en la vida, per a uns és abans i per altres molt més tard, en que alguna cosa ens fa molt mal, és llavors quan  el nostre interior decideix que cal posar una protecció per no rebre un cop tant fort la següent vegada.

Aquesta cuirassa que envolta el cor no té perquè ser dolenta. En la infancia i en l’adolescencia diria que és una arma necessaria i respectable, ja que en aquesta època som éssers molt débils i necessitem protecció. Som débils en el sentit que ens costa moltíssim lluitar contra les nostres inseguretats, el que rebem dels altres ens afecta en sobremanera i no som capaços de veure les coses sense el filtre de la inseguretat.

Ara be, ja estem arribant a la part més important de la nostra relació amb la cuirassa. Arriba un moment a la vida, quan ja som adults, dels vint als trenta anys, en que hem de començar a retirar lentament aquesta cuirassa. I aquí és on hi ha el gran problema de la societat actual. Molts no es treuen la cuirassa, uns perque no són capaços d’acceptar que la porten posada, i d’altres perque simplement no se la volen treure, no volen còrrer riscos, no volen patir. I potser els hi estalvia algún disgust, el que no saben és que si be la cuirassa protegeix, no deixa sortir els sentiments. Si no podem expressar els nostres sentiments, no som nosaltres mateixos, ens estem morint poc a poc, deixem passar la vida i les grans oportunitats d’estimar que cada dia ens envolten.

Un s’ha d’adonar quant abans millor, que quan ets gran, tens altres elements de defensa, com el domini del pensament, la coneixença d’un mateix, la humilitat i acceptació de les teves limitacions. Has de lluitar amb totes les teves forces per vèncer les pròpies inseguretats. Fixem-nos si n’és d’important vèncer i poder treure’s la cuirassa, que estàs guanyant un val per pujar al tren que et conduirà per la vida amb llibertat. Si enlloc de servei militar obligatori, hi hagués un curs de sis mesos de “treiem-nos la cuirassa” obligatori, no farien falta gran part dels exèrcits, ja que la gent tindria molta més capacitat d’estimar. No parlo únicament d’estimar la pròpia familia i amics, sino d’estimar la resta dels ésser humans, d’estimar el món en el que vivim. Hi ha una frase que per a mi és un lema de vida: “El que li fas als altres, t’ho fas a tu mateix”. El dia que entens aquesta frase, l’amor comença a vèncer tots els odis.

A excepció de casos especials, que sent 7000.000.000 de persones el món n’és ple, si pensem en gent racista, en homòfobs, en gent que és creu superior als altres pel simple fet d’haver nascut en un lloc diferent als altres, etc. Gairebé tots porten la cuirassa posada. Com dèiem abans, molts d’ells, degut al inculcament que han rebut desde petits, porten tan enganxada al cor la cuirassa que és complicadíssim de treure-la, per això és tant important que parlem de les cuirasses, perque prenguem consciència a nivell global.

Quan estimem el món amb humilitat i sense esperar res a canvi, és quan el món ens torna l’amor. Començar a ser feliç és tant simple o tant complexe com n’és treure’s la cuirassa. I recordeu que la vida no s'atura mai.

La vida no s'atura mai 

12/10/13 de 19:05 a 19:48

La familia "García Ferrer"

Aquella noche de principios de septiembre de 2012 Jordi Ferrer no podía dormir. Daba vueltas en la cama, nervioso por la trascendental decisión que estaba a punto de tomar. Le había costado mucho llegar hasta aquella situación, pero no le habían dejado otra alternativa. Desde hacía unas semanas había estado barajando las opciones junto a su hermana y aunque ella aún albergaba alguna esperanza de un algún giro inesperado en la situación, estuvo de acuerdo en que debían tomar esta decisión.

Pero para entender la gravedad del momento debemos viajar en el tiempo hasta 1990, cuando Dolors Piqué (viuda de Jaume Ferrer) contrajo matrimonio en segundas nupcias con José García, su vecino de toda la vida. Dolors Piqué era la madre de Jordi Ferrer, su padre había muerto seis años atrás, cuando Jordi solamente tenía 14 años y su hermana Anna contaba con 8 añitos. Aunque al principio Jordi no estaba muy convencido con este matrimonio, poco a poco se convenció que a lo mejor no era tan malo, su madre estaba contenta y con el matrimonio llegó una casa mayor, ya que, al ser casas contiguas, tiraron un tabique y las unieron en una casa más grande, y la verdad es que salieron ganando, porque la casa de José García era mucho más grande que la de los Ferrer.

En cuanto al trabajo, José García (su padrastro) tenía un bar y su madre un negocio textil, donde hacía sus propios diseños. Decidieron que cada uno se encargaría de su propio negocio y aportarían dinero para los gastos comunes del hogar. Desde el año anterior Jordi ayudaba a su madre en la tienda, se le daba muy bien, y en poco tiempo ya había aprendido mucho acerca no solo del diseño, sino también del trato con los clientes y del arte de la negociación.

Así pasaron los años y fueron años felices. Jordi y Anna enseguida entablaron una bonita relación con sus hermanastros: Juan (dos años mayor que Jordi), Maite (la mediana) y Pedro. A pesar que amaba a sus hermanastros Jordi siempre se llevó mejor con Pedro, el benjamín de hogar, siempre alegre, era mucho más moderno que sus hermanos, y esto a Jordi le gustaba.

Todo cambió el 1 de noviembre de 1993, cuando Dolors Piqué falleció en un accidente de coche. Para Jordi y su hermana Anna fue muy duró. Pero aun no había llegado lo peor. Al morir su madre, su padrastro, José García, se transformó, se volvió huraño, siempre estaba de mal humor, en la familia García Ferrer empezaron a temer sus bruscos cambios de humor y sus gritos. Todos menos Juan, claro, el niño de sus ojos. Desde pequeño José había sentido un amor especial hacia Juan, también por sus otros dos hijos Maite y Pedro, pero su Juan era especial. En cuanto a Jordi y Anna, si siempre había estado un poco distante, esta distancia se acentuó.

Los siguientes meses fueron muy duros, hasta que un 11 de septiembre José García llamó a Jordi para hablar con él a solas:

-          A partir de ahora, me vas a dar todo el dinero que ganes en las tiendas que tenía tu madre y yo lo administraré. Además, quiero que le cambies el nombre, quiero que lo llames “García”.

-          Cómo? - Jordi estaba desconcertado, ya hacía un par de años que él solo se ocupaba prácticamente del negocio, su madre así lo había querido – Pero porque no seguimos como hasta ahora? Siempre ha funcionado bien,  aportábamos una parte y el resto lo reinvertíamos en el negocio y lo utilizábamos para nuestros pequeños gastos. Gracias a esto el negocio ha ido creciendo y ahora tenemos tres tiendas.

-          Que sea la última vez que me contestas. Cuando yo digo que me vas a dar todo el dinero y yo lo administraré me lo das y punto!

-          Como puedes ser así, tan solo hace un par de meses que mamá ha muerto y me sales con éstas, no respetas nada! Ni siquiera podemos hablarlo? – Jordi estaba atónito y terriblemente enfadado. Aquel negocio lo tenían desde hacía dos generaciones y sus padres habían sufrido mucho para levantarlo.

-          No hay nada que hablar! Esto se hace por mis cojones! – gritó su padrastro

-          Pues no estoy de acuerdo! – le contestó Jordi

Lo siguiente fue todo muy rápido, su padre se levantó y antes que Jordi pudiera reaccionar ya había recibido el primer puñetazo en la nariz. Cayó al suelo, aturdido. Intentó levantarse pero notó una patada en las costillas. Consiguió escabullirse de los continuados golpes que su padre le asestaba, José García estaba enloquecido, Jordi empezaba a temer lo peor, tenía que defenderse. Aunque su padre era mucho más voluminoso y fuerte estuvieron peleando cerca de 20 minutos, finalmente Jordi recibió un golpe en la cabeza que su padrastro le asestó con una silla y perdió el conocimiento.

Despertó unos días después, su hermana estaba horrorizada a su lado. Le pidió que por favor no discutiera más las decisiones de su padrastro, que lo iba a matar.

Cuando Jordi ya pudo levantarse fue a la tienda principal, el mundo se le cayó encima cuando vio que habían retirado el antiguo cartel de “Tèxtils Ferrer” por uno donde se leía “Téxtiles García”. Su padre lo vio y salió de la tienda. Le hizo entrar y lo que le dijo a Jordi nunca lo olvidaría:

-          Hijo, te voy a perdonar lo que me hiciste. Pero tengo que decirte un par de cosas. Los abogados y el notario encontraron que en el testamento de tu madre había un error de forma. Así que no es válido, de manera que todo el patrimonio que ella os dejó pasa a mi poder. – Entonces fue cuando puso una mirada de odio que Jordi no conocía -  La próxima vez, te repito, la próxima vez que vuelvas a revelarte contra mi o contra nuestra familia te mataré a ti y a tu hermana! Lo has entendido? Podría dejarte en la calle, pero por respeto a tu madre…

-          A mi hermana no la toques, ella es una niña y no tiene culpa de nada.

-          Eso depende de ti.

Durante los siguientes años la vida de Jordi fue un infierno. Se arrastraba todas las mañanas hasta las tiendas para sacar el negocio adelante. Solamente su espíritu trabajador y la esperanza que algún día aquello cambiara le hacían avanzar. Jordi sentía que estaba cautivo en una vida que no era la suya. Tal era el odio que su padrastro sentía hacia él que prohibió que él y su hermana hablaran catalán en su casa. Fue muy claro: “si os vuelvo a oír hablar catalán en mi casa, no os daré ni un duro”. Lo peor es que estaba hablando del dinero que Jordi y Anna ganaban con el sudor de su frente.

Más de una vez pensó en irse de casa, pero no podía renunciar  a aquella gran casa que estaba situada en el mejor sitio de la ciudad. Pero por encima de todo, no podía renunciar a sus raíces, aquella casa la habían levantado sus antepasados con el sudor de su frente.

Tres años después murió José García. Jordi disimuló por respeto a sus hermanos, pero por dentro se alegraba de la muerte de aquel hombre que se lo había robado todo con la colaboración de su amigo Santiago Sánchez, el notario. Intentaría demostrar que el testamento de su madre era válido.

Pero su alegría duró muy poco, cuando Juan le hizo saber que nada iba a cambiar. Que no iba a permitir que nada cambiara. Jordi intentó razonar con él, pero no hubo manera ni siquiera de empezar a hablar. Jordi y Anna tuvieron una gran decepción, pero la mayor decepción se la dio Pedro, su hermanastro menor, al que tanto amaba, ya que, cuando les explicó la situación calló y se remitió a responder que aquello dependía de Juan y Maite.

Pasaron los años y todo seguía igual, ahora Anna trabajaba con Jordi. Las tiendas necesitaban crecer, cada vez tenían más clientes, hay que reconocer que en parte, gracias a la ayuda de los clientes del bar de Juan y de las amigas de Maite que ayudaron a dar a conocer sus tiendas. Jordi decidió hablar con Juan:

-          Oye Juan, necesito dinero para invertir en otra tienda y personal, no alcanzamos a producir toda la demanda que tenemos, piensa que esto será beneficioso para todos. Ganaremos más dinero. Tu sabes que lo necesitamos.

-          Está bien, te puedo dar 200.000 pesetas – Le ofreció Juan

-          Qué?!?! Con eso no tengo ni para empezar, necesito mucho más, es totalmente injusto que con el dinero que dan las tiendas no inviertas más que eso.

-          Qué egoísta eres Jordi! Cada día tienes tu plato en la mesa, a ti y a tu hermana no os falta de nada y aun me dices que es injusto. Tu hermanastra Maite necesita dinero, aunque gane menos que nosotros tiene derecho a una paga. Y que me dices de Pedro, como guitarrista no gana lo suficiente y también hay que alimentarlo.

-          Juan por favor, no seas demagogo, hace 2 años que no hago vacaciones, me compro únicamente la ropa que necesito y mis únicos caprichos son ir al cine de vez en cuando con mi novia  y al campo algún domingo. Pedro no para de viajar y Maite gasta una barbaridad en ropa. Encima, lo único que te pido es dinero para invertir, no es ni para mi, y me dices que soy un egoísta!

-          200.000 pesetas, ni un duro más.

Y así pasaron los años, negociando con Juan hasta el último céntimo de reinversión en el téxtil, desde el inicio las tiendas producían mucho más dinero del que recibían para reinvertir. En cambio el bar había ido ampliándose exponencialmente. Incluso había abierto otro bar, que duró 6 meses y Juan se vio obligado a cerrar. Con las consiguientes pérdidas que se pagaron con dinero de las tiendas.

No todo era negativo. Realmente el bar, después de todas las reformas era un bar genial, tenía productos de primerísima calidad y empezaba a funcionar bastante bien. Y aunque Maite y Pedro gastaran más de lo que tenían los siguientes años fueron de relativa calma. Con Pedro se llevaban muy bien, era muy bueno con la guitarra, compartían libros, películas, salían al campo, hablaban de la actualidad y de política, donde tenían posiciones parecidas, ya que tanto Pedro como Jordi eran bastante progresistas, al revés que Juan y Maite. Pero cuando Jordi sacaba el tema de la reinversión de los negocios Pedro se hacía el sordo y eso entristecía enormemente a Jordi.

Fue en aquella época que Jordi Ferrer conoció a Susana Martínez y se enamoraron. Fueron felices durante muchos años, y en julio de 2004 se casaron. Fue un gran acontecimiento, uno de los días más felices de su vida. Únicamente superado cuando, dos años después, nació su primer hijo, al que llamó Jaume, como su padre.

Siguieron años felices, los tiempos avanzaban y la modernidad se abría paso, aunque a veces costaba un poco que llegara a casa. Como aquella vez que Jordi habló con Juan para poner internet en casa y Juan, reticente un tiempo, solo accedió cuando también se lo pidieron Anna, Pedro e incluso Maite. Las tiendas funcionaban bien, aunque siempre con el problema endémico de la falta de inversión. Incluso llegaron a un acuerdo Juan y Jordi de llamar a las tiendas “García Ferrer”. Aunque Jordi seguía creyendo que era injusto, accedió, más vale pájaro en mano que ciento volando, pensó. Jordi empezaba a creer que podría ser feliz en aquella nueva situación.

Todo cambió en 2010, el pequeño Jaume crecía y Jordi se reunió con Maite, Pedro y Ana (Juan estaba de viaje) para hablarle de una reforma en la parte de la casa que antiguamente había pertenecido a su madre (y que Jordi no renunciaba a su propiedad, ya que aun luchaba para que se reconociera el testamento de su madre). Jordi les propuso remodelar una habitación para el pequeño y reformar la cocina y el baño de aquella parte de la casa, que ya estaban muy antiguos. Al principio Maite y Pedro se negaron, no querían que Jordi creyera que aquella era su casa, no querían ceder a la verdad que les inculcó su padre. Pero al cabo de unos días, después de ceder unos y otros, todos estuvieron de acuerdo.

Cuando todo parecía ir bien, llegó Juan de su viaje y cortó el proyecto en seco. Aunque Pedro intentó hacer cambiar de opinión a Juan (Maite se hizo la sueca), para Juan el tema estaba zanjado. Aquello fue una losa para Jordi, Anna y Susana. Además de esta decisión unilateral, la crisis económica de aquellos últimos años los tenía asfixiados. Juan seguía repartiendo a su modo, que era el siguiente: Jordi y Anna siempre perdían dinero. Aunque estaban de acuerdo en ayudar al resto de sus hermanos no tenía sentido que Pedro se hubiera comprado un coche nuevo cuando ellos tenían el mismo desde hacía 12 años. Por no hablar de las continuas reformas en la parte de la casa que pertenecía a los García originalmente.

Pero la gota que colmó el vaso, fue el día que Juan se empezó a meter en la educación de Jaume. Según él no veía normal que solamente le hablaran en catalán. Aunque le explicaron que con casi todos sus amigos y con sus tíos Jaume hablaba un perfecto castellano y que sacaba muy buenas notas, Juan seguía empeñado en que en casa deberían hablarle en castellano. Si hasta su madre Susana, castellano-hablante de origen andaluz, estaba de acuerdo en hablarle catalán a su hijo. Sencillamente era una discusión absurda, no había problema alguno, parecía que los viejos odios de Juan heredados de su padre volvían a la luz. Esto era el colmo, no podían continuar así, aunque Jordi hubiera vivido arrodillado, su hijo no merecía aquella vida, no permitiría que su hijo creciera renunciando a una parte de sus raíces!

Después de hablarlo con su hermana Anna, el novio de Anna y con Susana, reunieron todos sus ahorros y fueron en busca de un buen bufete de abogados que estudiara el caso del testamento de su madre. Después de infinitas reuniones y de búsqueda de documentación llegaron los frutos. Aquella anulación de testamento tenía muchos defectos de forma, de manera que los abogados creían que en un juicio teníamos muchísimas posibilidades que se reconociera.

Ya eran las 4 de la mañana del 11 de septiembre de 2012, ya en el presente Jordi seguía revolviéndose en la cama. Hacía 19 años de aquella paliza de su padrastro. Al día siguiente él, su hermana y su mujer hablarían con el resto de la familia y les explicarían la historia del testamento de su madre, les explicacirían que querían independizarse. A su hermana le daba pena separar las casas, pero Jordi, Susana y el novio de Anna le hicieron ver que lo habían intentado todo para convivir juntos, pero el futuro de sus hijos dependía de separar las casas y recuperar su negocio.

Así lo hicieron, esperando que los García reconocieran la realidad y que pudieran llegar a un acuerdo para separar las casas. Serían buenos vecinos, pues a pesar de todo, eran sus hermanastros y los amaban. Pero la actitud de los tres hermanos García y de sus parejas fue de desprecio total. Le siguieron semanas de discusiones y amenazas, su argumentación era la de meter miedo en el cuerpo de los Ferrer. Que no serían capaces de salir adelante, que si habían pensado en los recibos de la luz, el agua, la comunidad.. Que el resto del vecindario se iba a poner en su contra, que si eran unos traidores y no les querían… Los Ferrer intentaron hacerles entender que claro que les querían, pero había llegado el momento de que cada uno hiciera su propio camino, que querían independizarse.

Jordi habló con Juan, no hacía falta llegar a los tribunales, que no les querían ningún mal, que lo mejor era llegar a un acuerdo. Juan al principio no quería ni hablar del asunto, no acababa de entender la situación, pensaba que era un cabreo tonto y que se les pasaría. Pero al ver que pasaba el tiempo y Jordi le seguía insistiendo que si no colaboraban se verían obligados a ir a juicio, Juan decidió cambiar de estrategia. Un día le dijo:

-          Está bien, vamos a hacer una cosa, hacemos la reforma de vuestra parte del piso que querías hacer, e invertimos un poco en las tiendas. No se hable más.

-          Juan, creo que no acabas de entender que ya no queremos reformas, ni migajas para invertir. Lo que nosotros queremos es tener nuestra propia casa, nuestro propio dinero, nuestra propia vida, nuestra mezcla de idiomas, queremos vivir libres Juan. Os seguiremos queriendo e incluso os ayudaremos cuando lo necesitéis, pero ya no puedo aceptar los pequeños apaños, ya no me fío de ti. Queremos vivir libres.

-          Eres un necio, ya no recuerdas como acabaste la última vez que le hablaste así a mi padre?

-          Juan, me estás amenazando con la fuerza física a estas alturas?

-          No…Perdona. Pero ni hablar del resto. Nunca tendréis vuestra propia casa ni vuestro propio negocio.

                                                           **************

Este escrito es solamente una metáfora. No es mi intención ofender a nadie.

Pseudónimo: “La vida no s’atura mai”

Sant Adrià de Besòs, 07 d’octubre de 2013

Reflexions Catalunya-Espanya (III)

 No sé si a vosaltres us passa, però en els últims mesos visc la situació política com si estigués pujat en una muntanya rusa. M’explico, sempre trec una estona per conectar-me a internet i llegir en diagonal tots els mitjans on-line (sobretot les notícies relacionades amb el procés de transició nacional de Catalunya):

El periódico / La vanguardia / Ara / El punt Avui / El singular digital / Nació digital / Vilaweb

El país / El mundo / ABC / La razón / Lavozlibre

Doncs hi ha dies que tot ho veig amb un optimisme que em fa trempar (en el sentit figurat de l’expressió J), aquests dies penso que és possible, que la gent de Catalunya entén el que està passant i que cada dia som més. Aquest dies sento còrrer la historia dins les meves venes, m’imagino els llibres d’història analitzant aquesta època en un futur mitjà, m’imagino el capítol de causes de la independència de Catalunya…

Però hi ha altres dies que ho veig tot més negre, que sento la divisió dels catalans. Els comptes de gent partidaria a la independència no em quadren al cap. Aquests dies penso que la gent se n’acabarà cansant de tota aquesta història. Penso que és el moment actual, però que molts es “rajaran” quan arribi el moment de no cedir. Aquests dies penso en una hipotètica derrota en el referendum, i  veig aquest escenari com el final de Catalunya. Això em posa molt neguitòs.

LLavors em conecto al twitter i veig tots els “catalanistes” super optimistes #guanyarem. I penso que és el paper adequat, em de transmetre l’optimisme de l’11S 2012, hem de transmetre els somriures i la il.lusió d’un nou començament que es va respirar aquell dia. Però no puc evitar pensar que la processó va per dins de cadascú, que tots tenim por a que no surti be, els catalans no acostumem a ser massa optimistes, per això em sorprén aquesta situació.

Jo personalment lluitaré fins al final, i si no surt bé, seguiré intentant convèncer la resta de catalans que un millor futur pels nostres fills passa per la llibertat dels catalans com a poble, vinguin d’on vinguin.

Ahir em vaig acabar el llibre “Lliures o  morts”, i si us serveis per a alguna cosa, hi ha reflexió que fa que em bulli la sang d’orgull i optimisme. Si fem el paral.lelisme entre el setge de 1714 i el referendum de 2014 (que ningú malinterpreti, és una comparativa metafòrica, el 2014 serà 100% pacífic o no serà), deia que si comparem, per un barceloní/català que estigués on jo estic ara un 2 de setembre fa 299 anys, aquell setge si que significava un tot o res, per ell una derrota significava el final de Catalunya, significava que Castella assimilés a Catalunya. He de reconeixer que la seva situació era infinitament pitjor que la meva desde el punt de vista del païs.

 I aquí ve el gran pensament, després de la derrota, de morir un gran percentatje de catalans i molts d'altres a l’exili, d’eliminar contitucions, llibertats i privilegis, després de prohibir el català a l’escola en successives ocasions, després de diverses dictadures i dictablandes, després de l’ofec econòmic generació rere generació, després de sobreviure a l’imperialisme de Castella quan altres regions menys afortunades no han aconseguit mantenir els seus idiomes i sentiment de poble, després de 299 anys…AQUÍ està Catalunya, dempeus, lluitant de nou per la seva supervivència com a poble i com a nació, lluitant perque el català segueixi guanyant terreny, som AQUÍ amb el cap ben alt, dient als nostres avantpassats que encara que ens tornin a derrotar, seguirem lluitant i és quan arribo a aquest punt, que en el fons de la meva ànima sé que aquest poble sobreviurà i serà lliure, més tard o més d’hora, però serem lliures. VISCA CATALUNYA LLIURE !!

Reflexions Catalunya-Espanya (II)

Fins fa un parell d’anys els únics que apostaven per la independència era aprox. un 20% de la població, independentista de tota la vida, gent resistent, a qui en certa manera hem de donar les gràcies per mantenir viva la possibilitat de la independència. El problema que veig en aquesta gent (heu de ser conscients que només és una opinió desde la meva humilitat i que no vull jutjar ningú) és que en certa manera s’han mogut per odi cap a Espanya, i això ha fet que el moviment sempre s’hagi vist de manera despectiva desde la meseta, algunes declaracions de dirigents d’ERC anteriors a l’actual atiaven aquest foc d’odi i d’ira. Alguns diran que desde Espanya també s’atiava l’odi cap a Catalunya, i tenen tota la raó, i encara en un grau major al que feien des d’aquí. Però si juguem al “y tu más…” ja hem perdut, hauríem de concienciar-nos que si anem per la força ells són més forts en poder polític, econòmic i demogràfic. Per mi no és el camí, el camí adequat és el de la democracia, el de la il´lusió de la diada del 2012 enfront de l’odi, anem cap al futur amb fermesa però amb un somriure, intentant sumar indecisos, intentant afegir catalans que no ho tenen massa clar per culpa dels “radicals”.

Com pot un català amb arrels i familia castellanes fer-se independentista si la independència es confón amb l’odi a Espanya? No ho farà mai! El camí és el de la il.lusió per una vida millor pels nostres fills, per la conservació d’un poble, una història i una cultura històriques. És clar que hem de denunciar els cops baixos dels governs espanyols i de la premsa de Madrid, però si us plau, desde la racionalitat i sense restar ningú. Hi hem de ser els màxims possibles!!

El problema de tot això és que la gent de fora ara posen dins el sac de “l’odi a Espanya” tots els catalans, els més “objectius” només hi posen els nous independentistes, i el que hem de transmetre és que això no és així, si be no podem negar que existeixi gent que odia a Espanya, avui hi ha molt independentistes entre els quals m’incloc, que no odiem a Espanya, ben al contrari, ens agraden els espanyols i el castellà, i això no és cap pecat. I aquí és on venen els pensaments dels dos bàndols:

“Català que odia a Espanya”: “ No entenc com pots dir que t’agraden els espanyols si ens oprimeixen desde fa més de 300 anys… El dia que ens ofereixin un pacte fiscal desinflat segur que et canvies de bàndol… Tu no ets una català autèntic… Només ha de ser oficial el català…

“Espanyol que sense haver-s’ho parat a pensar mai no enten els catalans i no sap perquè, be si, per 4 tòpics que sent de tertuliants” : I si te gusta España porque quieres independizarte? Si te quieres independizar eres un traidor… (Aquestes les més fluixetes)

Be doncs per a tots ells descric el que jo penso: Jo vaig neixer i el conflicte social no existia en un grau molt elevat, durant molts anys vam viure en calma i això va fer que jo cregués en que els catalans havíem trobat un lloc dins uns Espanya que acceptava (encara que a “regañadientes”) els pobles/nacionalitats històriques. A més, en un futur podríem augmentar el nostre grau d’autonomia. Finalment creia en una Espanya on el català començava a remuntar a Catalunya gracies a un sistema educatiu que mai ha portat cap problema, més aviat n’ha evitat molts.

Doncs be, fa uns anys me n’he adonat que això ja no és possible, me n’he adonat o ha sortit a la llum que som molt diferents, que estem igual que fa 300 anys i que Espanya mai acceptarà que els catalans siguem catalans. Veig perillar el català per raons polítiques i tot això m’ha fet  independentista i no hi ha volta enrere.

Conclusions:

• Venen èpoques dures en que caldrà veure si realment el poble vol la independència.
• No veig cap escenari més negre que en una consulta guanyés el NO.
• Hem de lluitar perque guanyi el SI.
• Perque guanyi el SI primer hem d’acceptar la Catalunya real.
• Perque guanyi el SI hem d’afiançar el SI actual. Potser caldrà sortir al carrer molts dies i han de ser SI robustos
• Perque guanyi el SI hem de sumar més gent. Per sumar més gent hem de seguir el camí que ja estem seguint. Donar raons de pes, no generar odi, sino il.lusió
• Perque guanyi el SI, no hem d’anar contra Espanya, sino a favor de Catalunya, de TOTS els CATALANS. Els hi hem de fer entendre als catalans indecisos que és una independència per viure millor, no és un partit de futbol.

Be, ho deixo aquí, sincerament vull guanyar, vull una Catalunya independent desde el fons del meu cor i seria una decepció no aconseguir-ho, per això hem de ser intel.ligents.

Que  vagi be!!

Reflexions Catalunya-Espanya (I)

Bon matí de dissabte, m’he llevat amb ganes d’escriure, i desde fa un temps, tinc molt present el debat Catalunya-Espanya, crec que és el moment de reflexionar, i quina millor manera de fer-ho que escrivint.

Abans de res no vull enganyar ningú, sòc català, de cognoms catalans. Però això a mi m’és igual. No crec en pureses de sang ni catalanitats històriques, crec en els catalans que viuen i treballen a Catalunya. En tots ells, siguin de la ideologia que siguin.

Per contextualitzar encara més us diré que tinc 32 anys, visc al cinturó de Barcelona, a casa dels pares parlava català i amb el 90% dels meus amics castellà.

Anem a la qüestió en si. Intentant veient-la desde fora és una qüestió delicada, els sentiments hi estàn mesclats en una gran part de les dues bandes i seria ingenu encarar aquest debat sense tenir en comte els sentiments, només amb dades.

Jo a dia d’avui votaria SI a l’independència de Catalunya, i crec si no m’equivoco que la meva posició és pràcticament irreversible. Potser en aquest punt molta gent decepcionada deixarà de llegir aquest text pensant quin separata de merda, si és que algú el llegeix, jajajaa

El que vull és intentar veure el “debat, conflicte, enfrontament, relació…” desde les dues bandes, intentar no objetivar (perquè és impossible), però potser intentar admetre errors propis i no veure només la “paja en el ojo ajeno”.

Jo fins fa tres anys estava molt a gust sent espanyol, de fet avui en dia encara hi tinc sentiments cap a aquesta Espanya, tot i que cada dia menys degut a que tot el mediatisme fa que ens haguem de posicionar volguem o no. Doncs el que deia, jo estava orgullòs de ser espanyol, vivia els partits de la selecció amb passió, cantava el “viva Espanya” al bar quan guanyàvem un títol i em sentia be quan sonava l’himne d’Espanya a la tele quan guanyava l’Alonso o el Nadal. M’agradaria deixar clar que parlo en passat perque el sentiment ha afluixat, però no ha desaparegut. He viatjat molt per Espanya i m’agrada la seva gent i els seus costums que sento com a propis en algun sentit. En aquest punt els catalanistes més radicals deuen estar pensant, qun botifler, jajaja…PERÒ….

Jo crec, que com molts catalans,  i com l’Espanya post-dictadura, he anat intentant encaixar en el meu interior ser català i espanyol a la vegada. Sincerament, si alguna vegada m’haguessin fet votar durant tots aquests anys, potser en secret, però sempre hagués votat a favor de Catalunya. Si hem fan triar sempre hagués triat Catalunya, però no desde l’odi, sino desde l’amor més gran cap a una nació que cap a l’altra. Però dos amors tantmateix. HE FRACASAT! Si, la corda es va anar tensant irremediablement durant molts anys i es va acabar trencant l’any 2010, un o dos dies abans de la final del mundial de Sud-Àfrica, el tribunal constitucional espanyol falla en contra del nou Estatut d’Autonomia Català aprovat pels catalans, congrés i senat espanyols.

En aquest punt tots estaven més o menys contents, si més no durant uns anys. Doncs el Constitucional després d’una dura campanya del PP contra els catalans per esgarrapar vots (el pitjor és que funciona esgarrapar vots tirant merda sobre el catalans (TOTS ELS CATALANS)) falla i deixa l’Estatut sense cap de les 4 coses que potser ens donaven cert grau de major autonomia. Podria seguir escrivint durant hores tot el que per mi va ser clau, però potser un altre dia. Vull anar acabant el capítol.

Em vaig plantar a la manifestació de Barcelona, tot sol. Com veureu més endavant, els meus amics, si més no la major part tiren cap a l’altra banda, cap al nacionalisme espanyol. Si, això fa la meva situació personal més complicada. Però si una cosa sempre he tingut clara és que cap conflicte polític passa per davant de l’amistad. Cap conflicte polític justifica cap mena de violència de qualsevol tipus i cap conflicte polític pot amargar.te la vida. Això si, un no s’ha d’amagar del que pensa. Així doncs allí estava jo al passeig de Gràcia.

Allà va ser on vaig tancar els ulls (no ho recordo, però sona millor) i vaig notar que alguna cosa s’havia trencat, allà vaig saber que res no tornaria a ser el mateix. La corda estava trencada irremeiablement. Perquè irremeiablement? Més endavant veurem que no és possible una altra Espanya, perque les classes dirigents espanyoles i el poder econòmic no volen una Catalunya catalana, encara que els hi costi diners i llàgrimes el que ells volen és una Catalunya castellanitzada. En aquest punt molt gent dirà que se me n’ha anat l’olla, però no ho dic per tothom, ho dic per le poder espanyol, tant de dretes en major part, però també el 95% de l’esquerra espanyola ens vol veure castellanitzats, sotmesos, derrotats… En aquelll punt fictici seria quan començarien a fardar que un cop hi va haver un idioma secundari que es deia català, i en aquell punt ho diran amb orgull, però no pel fet que existís, sino per haver-lo deixat residual, per haver-lo fet ser un antiga llengua d’una petita regió espanyola…

Repito que no quiero generalizar, estoy seguro que hay gente en el resto de España que acepta el catalan con naturalidad, como lo que es, la lengua de los catalanes, la lástima es que pocas veces escucho estas, voces. Eso si, cuando los escucho, como el video de la chica esta de youtube, es genial, vuelvo a sentir amor por unos instantes hacia esa España que alguno creíamos que era posible.

Puede que algunos crean que he exagerado un poco i caigan en la trampa de creer que esto es una guerra de lenguas, al menos no de mi parte. Yo amo el castellano, como ya os he dicho lo hablo con casi todos mis amigos, y leo infinidad de libros en esta lengua. No, ese no es el problema, el problema es aceptar que aquí en Catalunya,siempre se ha hablado catalan, al menos desde que se habla castellano en Castilla. Y se que a un joven de por ejemplo Zaragoza o Cuenca les cuesta “intentar entenderlo”, pero deberían intentarlo.

Buf, podria seguir reflexionant, però crec que per avui ho deixo, tot i així prometo seguir reflexionant sempre que titgui una estona lliure. Està be això de pensar que ho llegirà la gent, però de veritat és que ho faig per mi. Molta gent avui en dia està confosa i no poden dir el que pensen, per culpa dels radicals de les dues bandes. Us recomano que escriviu i no sigueu radicals. Heu d’entendre tant que un català vulgui seguir sent espanyol i encara que voti al PP, jajaja ho sento, però sent sincer odio aquest partit. I no és que sigui massa d’esquerres jo… I els que voleu seguir sent espanyols heu d’entendre que la gent vulgui tenir la independència. Podeu no compartir-ho, però no insulteu, ni dequalifiqueu…

Fins aviat!! Continuarà…

L'honradesa

L’Andrey observava les branques dels arbres a través del vidre de la finestra. Oscil.laven amb violència a causa del fort vent. Eren les 18:30 de la tarda. A Shuya, una petita localitat russa situada a uns 200 Km al nord-est de Moscou, el sol es ponia sobre les 19h en aquella època de l’any, però aquell dia uns núvols foscos conferien als seus carrers una llum molt particular. Els fanals encara no s’havien encès. L’Andrey no focalitzava la seva visió a cap punt en concret, contemplava el conjunt, immòvil, amb gest seriòs. Els núvols baixos passaven a tota velocitat per darrere del majestuòs campanar blanc de la Catedral de la Ressurrecció.  De fons sentia la música de l’irregular xiulet del vent. Al carrer hi feia molt de fred, cosa habitual al mes de febrer.

Va baixar la vista cap al vas de whisky que sostenia la seva mà dreta. El va agitar. El soroll del gels al golpejar les parets del vidre el va fer estremir. Va fer un llarg glop sentint la coïssor del líquid al baixar cap a l’estòmac, però la seva cara es va mantenir imperturbable. Era plenament conscient de la trascendència de les properes hores.

L’Andrey era un home de 34 anys, ros, alt i fort. Feia 19 anys que treballava com a venedor en un petit comerç de queviures a uns deu minuts de casa seva. Fins fa sis mesos, la vida de l’Andrey es podia qualificar com una vida completament normal a la Shuya de l’època. Tenia un dolç record de la seva infància. Però quan va acabar l’escola, no va tenir més opció que posar-se a treballar per ajudar la seva mare, ja que el seu pare va morir quan ell tenia 14 anys. Els següents anys van ser molt durs per ells. Treballava de valent a la botiga i quan plegava feia hores descarregant sacs en una fàbrica propera. Els únics moments a la setmana que es prenia un descans eren els dissabtes a la tarda, quan anava a prendre copes amb els vells amics de l’escola. L’Andrey duia una vida molt austera, intentava passar desapercebut.

Un dia, un dels seus millors amics, el Yuri, li va dir que estava fent el tonto, que treballava massa, que ell li podia aconseguir una feina millor remunerada. L’Andrey li va agrair, però amb un somriure malenconiós als llavis, li va dir que no. Aquell dia, quan caminava de tornada a casa, va alegrar-se d’haver-s’hi negat. Per uns moments l’efecte del vodka li havia fet sentir la temptació d’acceptar, eren molts diners. Però sabia perfectament que la feina que li oferia en Yuri era treballar per al Nikolay, un dels capos locals de la màfia. Mai, mai treballaria per ells. Tenia gravades a foc les paraules del seu pare abans de morir, quan, com si hagués tingut una revelació, li havia dit:

            - Andrey fill meu, m’has de prometre una cosa. Promet-me que viuràs la teva vida el millor que puguis. Lluita per ser feliç, però sobretot ves amb compte, has de procurar fer-ho de manera honrada, no trepitjis ningú per aconseguir-ho. Ara no ho entens, però és molt important! Quan siguis gran serà l’unica cosa que et farà estar en pau amb tu mateix. No hi ha dia que no em penedeixi del meu passat! De les coses que vaig fer! Si us plau fill, no t’involucris en coses brutes, treballa i sigues feliç.- Unes hores després el seu pare moria  al llit de casa seva  i l’Andrey es va jurar que mai no trairia les seves paraules.

Als 24 anys va coneixer l’Olga i amb ella va arribar la felicitat. Fins llavors mai havia tingut grans plans ni ambicions, però ara tenia clara una cosa, desitjava formar una familia amb l’Olga.  Dos anys després va néixer el seu únic fill. Els següents, van ser els millors anys de la seva vida. Tot i que no podien permetre’s grans capritxos, en tenien prou amb l’amor que es professaven i disfrutaven al màxim fent coses que no els hi supossesin molts diners. Recordava amb moltíssima nitidesa les nits en les quals el seu fill li feia aquelles preguntes tan divertides: “Papa, en una lluita de tres llops contra un ós qui guanyaria?” Ell i l’Olga es miraven amb complicitat mentre intentanva donar respostes al seu fill. Es podia dir que havien estat feliços.

Fora ja era fosc. L’Andrey va esborrar del seu rostre el mig somriure que li havia quedat repassant aquella època. La gravetat de la seva situació el va fer tornar a la realitat. Una pregunta dins el seu cap el martiritzava. Havia traït al seu pare?  Hi donava voltes i més voltes, tot i que en el més profund del seu cor intuïa que el seu pare entenia la situació actual allà on estigués.

 Feia sis mesos que el seu fill havia emmalaltit. El van hospitalitzar. Els següents, van ser uns dies molt difícils, els metges no acabaven de saber què li passava. Va ser un 16 de setembre quan li ho van comunicar. El seu fill tenia una estranya malaltia, no tenia cura. L’Andrey va sentir que la vida se li enfonsava, no, el seu fill no… Durant els següents dies l’Andrey va suplicar als metges que seguissin investigant, que potser s’havien equivocat. Però els metges no el van voler escoltar, ja havien dictat sentència. El seu fill cada cop estava més feble. Després de plorar amb l’Olga durant moltes nits, les pitjors nits de la seva vida, va prendre una decisió: no ho podia acceptar, lluitaria per la vida del seu fill fins a les últimes conseqüències.

Va reunir tots els seus estalvis i va fer visitar el seu fill en una de les clíniques més prestigioses de Moscou. Aquells metges li van donar una remota esperança. Existia un tractament als EEUU que li donava al seu fill un 20% de possibilitats de sobreviure. La següent setmana va visitar tots els bancs per sol.licitar un crèdit per costejar el tractament. Va discutir, va suplicar, però cap banc va acceptar deixar-li aquella gran suma de diners. Els seus amics van sortir en la seva ajuda i van fer una col.lecta al barri. Quan l’Andrey se’n va assabentar va plorar d’emoció, però també de tristesa, ja que no deixava de ser una suma simbòlica, necessitava molt més diners.

Va ser llavors i només llavors, quan va comprendre que només tenia una sortida. Va anar a veure en Nikolai. En Nikolai se’l va mirar amb el somtiure de satisfacció de qui creu que el temps li havia donat la raó. Li va prestar els diners a canvi de dues coses, que treballés per ell i d’uns interessos desorbitats. L’Andrey no podia triar. Va acceptar plenament conscient que estava pactant amb el diable.

La melodia del telèfon mòbil el va fer tornar a la realitat. Quan va sentir la veu del seu fill a l’altre costat de la línia una tempesta de sentiments va esclatar en el seu interior. No ho va poder resistir i va esclatar a plorar mentre s’agenollava a terra. Aquella veu era exactament el que necessitava sentir en aquell moment. Reia i plorava mentre feia broma amb el seu fill, el qual ja s’estava recuperant amb l’Olga als EEUU, en la fase final del tractament. Ho estava aconseguint! Quan va penjar, es va posar dret i  es va assecar les llàgrimes. Reconfortat per la trucada, va sortir al carrer. La cruesa del temps el va fer sentir viu, ho agraïa. Caminava pensatiu amb la mirada fixa a la neu que anava trepitjant. El vent seguia bufant amb força.

Com era d’esperar, sis mesos després no havia pogut afrontar les dures condicions del préstec i ja havia rebut tot tipus d’avisos per part de la gent d’en Nikolai, tant verbals com físics. El seu amic Yuri l’havia advertit d’amagat que anaven a per ell, que fugís. Però l’Andrey sabia perfectament que no podia fugir. Havia estudiat totes les possibilitats, i sabia que si fugia ho pagaria la seva familia, la seva mare, la seva dona, el seu fill... L’Andrey era conscient que debia pagar amb la seva vida, sempre ho havia sabut, ho assumia i estava disposat a fer-ho. La imatge del seu pare al llit de mort va creuar fugaçment el seu pensament i una estranya sensació de pau el va envaïr.

De sobte, va sentir una veu a la seva esquena que el cridava pel seu nom. Va entendre que havia arribat el moment. Es va girar poc a poc. Un home d’uns 30 anys l’estava apuntant amb una pistola. Les seves mirades es van creuar.

L’Alexandr esperava a l’interior del seu cotxe. Fora feia un fred que glaçava. Aquell matí havia rebut un nou encàrrec. Tenia ganes d’acabar-lo i anar a sopar amb la seva parella. Ho tenia tot calculat, si la feina li sortia segons els seus plans, havia de ser un treball net. Desitjava que l’encàrrec no oposés massa resistència. Avorrit per l’espera, intentava visualitzar els futurs esdeveniments dins el seu cap. Treballava fent encàrrecs desde feia molts anys  i sempre es desenvolupaven de la mateixa manera. Cridaria a l’encàrrec pel seu nom. Quan aquest s’adonés de la situació el seu instint el faria córrer. Quan s’adonés que l’Alexandr l’havia fet córrer cap a  un carreró sense sortida, suplicaria, s’agellonaria, es posaria a plorar… Aquella era la part més mecànica i enutjosa de l’encàrrec. L’Alexandr acabaria la feina i en un parell d’hores com a molt tard, estaria sentat en un restaurant en bona companyia.

Estava acabant de roscar el silenciador a la seva arma, quan de sobte, l’Alexandr va percebre que s’obria la porta que vigilava desde feia noranta minuts. Va mirar les fotografies del dossier, no hi havia dubte, era el seu objectiu. Va sortir sigilosament del cotxe. Va mirar a ambdòs costats, perfecte, no hi havia ningú. Es va apropar en silenci a l’objectiu, quan va ser-hi a uns quatre metres el va cridar mentre l’apuntava amb l’arma.

L’objectiu es va girar poc a poc i es van quedar mirant durant uns segons. L’Alexandr no ho mostrava, però estava desconcertat, aquell home no havia corregut. Era la primera vegada que un objectiu es mostrava tan…tan… predisposat a no donar problemes. Tant l’un com l’altre estaven seriosos. Cap dels dos rostres no mostrava por, ni súplica, ni compassió. El vent bufava fort, havia començat a nevar. Aquest creuament de mirades va durar pocs segons, però van ser molt llargs. Mentre es miraven als ulls, l’Alexadr va disparar dos trets al pit, i un tercer al front de l’Andrey. El seu cos sense vida va quedar estès sobre una catifa de blanca neu esquitxada pel vermell intens de la seva sang. Una hora més tard l’Alexandr sopava en un restaurant als afores de Shuya.

Joan, 27, com passa el temps

Baixava ràpid, al límit de la prudència, el neguit començava a apoderar-se d’en Joan. No sabia en quin moment “la sortida” se li havia escapat de les mans, be, potser si, segurament el moment exacte havia estat aquell matí, mentre pujava, quan havia vist els amenaçadors núvols a l’horitzó i havia decidit seguir pujant. Ara nevava amb força i encara li quedava molta muntanya per baixar, a cada minut que passava el peu se li enfonsava més a la neu, a poc a poc s’anava adonant que això no era un joc, que per primera vegada sentia que la seva vida corria perill. El cor li bategava amb força, per l’esforç i els nervis. Cada cop tenia menys visivilitat, enfosquia per moments i les bolbes de neu golpejaven les seves galtes amb força a causa del vent, aquest era tan fort que gairebé no podia avançar, la neu ja li arribava per sobre el genoll. Es va aturar, tenia ganes de plorar. Va intentar pensar racionalment, no tenia possibilitats de sobreviure si seguia baixant de nit, començava a perdre l’esperança quan va percebre-ho uns metres més enllà, s’hi va apropar amb molta dificultad, semblava una cova, va aclucar  els ulls per veure a través de la cortina de neu. Quan va aconseguir arribar-hi va comprovar que tot i no ser la cova somiada, podria quedar-s’hi a passar la nit, feia aproximadament uns 6 metres de profunditat, suficient per trobar terreny sec i sense neu. Al principi va tèmer que hi hagués algún animal, però un cop va ser a l’entrada, a resguard del vent, va poder treure la llanterna i va comprovar que la cova era buida. Es va sentir alleugerit, la cosa no era per estar content, però estar en un refugi natural sense contacte amb la neu era un premi si comparava la seva situació 5 minuts abans.

Va treure tot el que duia a la motxilla: un jersei tèrmic, mig entrepà, la cantimplora a la meitat, els mapes, el mòvil…El mòvil! Amb les mans tremolant va desbloquejar-lo, però de seguida va veure que no tenia cobertura, va provar durant més de mitja hora la opció de trucada d’emergència, però res no funcionava. La bateria s’anava esgotant ràpidament, maleïts smartphones! Va desistir. Després de menjar el que tenia, es va arraconar a la part més profunda de la cova, rere una roca. S’hi va ajeure amb tota la roba que duia al damunt. Tenia fred i por, però va conjurar-se per aguantar, estava completament a les fosques.

            Sempre recordarà aquells minuts, els més “lents” de la seva vida, qué lents passaven aquells minuts! Anava mirant el rellotge mentre premia el botó d’ il.luminació, la seva desesperació augmentava exponencialment, els segons trigaven una eternitat en sumar 60. No podia continuar així, el seu cervell es va posar en marxa. Havia de pensar en altres coses, com fan els esportistes d’èlit quan corren maratons, no valia la pena pensar en l’esforç, el que havia de fer era enganyar al cervell. Es va teletransportar a un dels moments on el temps li passava més ràpid, es va veure prenent unes cerveses amb els amics un divendres a la tarda. Desitjaria que estiguessin amb ell en aquella cova, estava segur que el temps aniria molt més de pressa, encara que en el fons fossin exactament els mateixos segons…

Va pensar en la seva vida, tenia 27 anys, havia acabat la carrera en feia dos i encara no havia trobat feina. Pujar muntanyes era l’unic que aconseguia evadir-lo d’aquest fet. Mentre pujava, aconseguia oblidar per unes hores el fet que amb 27 anys, a vegades els pares li haguessin de deixar diners per anar a prendre alguna cosa. Però no volia ser dur amb ell mateix, quan havia acumulat uns calerons fent treballets puntuals, sempre viatjava, havia vist món. De fet, no hi havia res que hagués volgut fer i que no hagués fet. A més, ja feia un parell d’anys sortia amb la Laia, la pobre Laia, devia estar patint. Amb ella va arribar l’amor, quina felicitat, quina plenitud durant els primers mesos! No és que ara fos menys feliç, però l’espurna inicial s’havia apagat, i tot i que per res del món voldria perdre-la, era conscient que ja no era el mateix que a l’inici. Però en el fons estava be, sempre es repetia a ell mateix que no es podia queixar, qué més volia? Poc a poc va començar a entrar en un estat de somnolencia, tenia fred, però el racó on estava el protegia de l’aire, es va acurrucar encara més sobre ell mateix, fora sentia la violència de les ràfegues de vent…

            Un soroll el va despertar, va tardar un parell de segons a saber on era, al moure’s per aixecar-se va sentir cruixir les articulacions, sortosament no tenia gaire fred. Fora, començava a clarejar. Va sortir de la cova, no nevava, el cel era ras, de cop i volta una gran alegria el va inundar, el pitjor havia passat, baixaria amb compte i arribaria a casa, per alleujament de tots. Va treure el mòvil, sense bateria! Així doncs, va anar baixant durant unes 3 hores, la neu va deixar pas a les roques i aviat va arribar al bosc, ja no li quedava molt per arribar al cotxe. Els minuts van anar passant, va ser llavors quan el seu subconscient es va adelantar al seu pensament racional, notava que alguna cosa no anava be, segons els seus càlculs ja devia haver arribat al poble on havia aparcat, de fet feia estona que hi devia haver arribat. Es va aturar, a mà dreta hi havia una gran roca, hi va pujar com va poder i desde dalt va poder observar la zona. Estava completament desorientat, reconeixia la muntanya, aquella vessant l’havia fet altres vegades, però el poble no hi era! Estava confòs, qué estava passant? Tot allò era un malson, un altra persona pensaria que s’havia perdut, però ell coneixia perfectament aquella muntanya, el poble havia d’estar allà! Una ombra de dubte va planar sobre el seu cervell, potser s’equivocava… Abatut, sense poder pensar, va seguir caminant allunyant-se de la muntanya, pensava que tard o d’hora trobaria un poble. El primer que faria seria buscar un bar i trucar a casa, e immediatament després menjaria i beuria alguna cosa calenta.

Va passar una altra hora, estava desesperat, no entenia res, la única cosa que el consolava era el fet que feia sol i podia caminar de pressa, tard o d’hora arribaria a un poble.

            De sobte va veure un home a uns cent metres, un home! Es va sentir alleugerit!.Caminava per un sender, anava a peu, acompanyat d’un burro, tenia un aspecte estrany, potser eren les robes que vestia, duia una espècie de ponxo i unes sabates de cuir bastant peculiars. En Joan no va dubtar a apropar-s’hi  amb l’objectiu de preguntar-li pel poble més proper:

-          Bon dia, em podria indicar cap a on queda el poble?

L’home se’l va quedar mirant, feia una cara d’estranyesa, li havia sobtat trobar-se amb en Joan. Ara que el veia més de prop es va adonar que l’home anava molt brut, desprenia una olor molt forta, començava a pensar que en aquell indret tan solitari potser podia ser un home perillòs, un drapaire, però que hi feia un drapaire enmig d’un bosc?

-          El poble? Jo hi vaig cap allí, si vol acompanyi’m - Li va respondre l’home.

Tenia un accent ben estrany, de sobte una teoria va començar a prendre forma al seu cap, potser s’havia equivocat de vessant, potser havia baixat per la part francesa de la muntanya i aquell home era francès, potser li parlava en occità. Mentre començaven a caminar junts direcció al poble, l’home li va tornar a parlar amb el seu estrany accent:

-         Vol un tros de pa? – Li va allargar un tros de pa dur, però amb la gana que tenia li va acceptar - Que ha vingut per la visita del rei? El poble n’és ple de gent com vostè.

-         El rei? – Li va respondre en Joan, qué collons hi feia el rei en aquell poblet del Pirineu francés? – Els visita el rei?

-         Si, arribarà avui a passar-hi la nit amb la comitiva, va camí de França a pactar la pau- va dir l’home

Ara si que tot començava a agafar un caire surrealista,  resulta que després de tot el que havia passat ara es trobava amb un sonat, ja li semblava sentir les rialles dels seus amics quan els hi ho expliqués tot. Va decidir seguir-li el joc, oferir-li conversa, no volia enfadar-lo, de fet, l’home havia estat amable fins al moment.

-         No ho sabia pas, però ja que hi sòc, tinc ganes de veure’l en persona. Escolti, quina edad te vosté?

-         Jo? Vint i set. Em dic Joan- Va respondre l’home mentre li atansava la mà per presentar-se

-         Quina casualitat, jo també – va disimular en Joan. Realment estava com un llum, com a mínim en tenia 40, tenia la pell molt perjudicada i tal i com anava semblava més a prop de la vellesa que de la joventut. De totes maneres li va fer gràcia la coincidencia. Divertit, es va animar a seguir preguntant.

-          Escolti, i que tal s’hi viu aquí al poble? S’avorreix molt en un poble tant petit?

-         Ahhh, que vosté ve de ciutat, ja deia jo que vestia d’aquesta manera tan estrafolària. Avorrir-me jo? Miri xiquet, no tinc temps d’avorrir-me, haig d’alimentar-me jo i als meus tres xiquets, i per si fos poc, haig de pagar l’impost al rei. I quan sembla que ja estic una mica tranquilet em criden a la guerra contra el francés. Avorrir-me jo?! JA! Ja m’agradaria. – Va contestar l’home alçant la veu, mig divertit, mig enutjat.

En Joan es va sentir una mica incòmode, va decidir canviar de tema:

-         Doncs jo ahir a la nit em pensava que moriria, em vaig quedar atrapat a la muntanya enmig de la tempesta. – L’home no va respondre – Vaig estar pensant en si era feliç, jo també tinc 27 anys i la meva vida és ben diferent de la seva sap? Gràcies a Deu menjar no me’n falta, encara que estic preocupat perque no trobo feina.

L’home es va apropar cap a ell i se’l va quedar mirant, el músculs d’en Joan es van tensar en posició defensiva. Ara que el mirava fixament, en Joan es va adonar que s’assemblaven molt. Tot i la diferencia d’edad i la gran cicatriu que li cobria la cara, la semblança era increïble.

-         Escolti xiquet, te 27 anys, sembla ben jove, que és de la realesa? Diu que no li falta el menjar i a sobre no ha de treballar? I com s’ho fa? Deixis de bajanades, en aquest poble moren a l’hivern moltes persones de fred i gana, dels que sobreviuen uns quants més moren per atacs dels francesos, jo mateix he perdut dos fills. Aquí no tenim temps de preguntar-nos si som feliços. Però ja que m’ho pregunta, li diré quan sòc feliç: sòc feliç quan puc menjar un conill rustit, quan tinc un foc per escalfar-me o quan puc beure un bon vi. I no sòc feliç quan mor un fill meu perque no puc alimentar-lo o quan el rei me’ls envia a matar francesos. La felicitat? JA! Això no existeix, no la busqui, consideri’s afortunat, intenti tenir més moments de viandes i menys de morts, amb això serà suficient.

En Joan es va quedar pensant, aquell home estrany estava com un llum però aquella reflexió era lluny de ser la d’un boig. Tot i el seu cervell malmés, aquell home havia fet una senyora definició de felicitat. Salvant les diferències entre ells, aquella definició podia extrapolar-se a la seva propia vida. Van caminar uns minuts més en silenci, l’home semblava haver tancat l’assumpte. De sobte va dir:

- Ja hi som – En Joan va aixecar la vista i el que va veure el va deixar de pedra. No ho podia creure, definitivament aquell home no estava boig.