L'honradesa

L’Andrey observava les branques dels arbres a través del vidre de la finestra. Oscil.laven amb violència a causa del fort vent. Eren les 18:30 de la tarda. A Shuya, una petita localitat russa situada a uns 200 Km al nord-est de Moscou, el sol es ponia sobre les 19h en aquella època de l’any, però aquell dia uns núvols foscos conferien als seus carrers una llum molt particular. Els fanals encara no s’havien encès. L’Andrey no focalitzava la seva visió a cap punt en concret, contemplava el conjunt, immòvil, amb gest seriòs. Els núvols baixos passaven a tota velocitat per darrere del majestuòs campanar blanc de la Catedral de la Ressurrecció.  De fons sentia la música de l’irregular xiulet del vent. Al carrer hi feia molt de fred, cosa habitual al mes de febrer.

Va baixar la vista cap al vas de whisky que sostenia la seva mà dreta. El va agitar. El soroll del gels al golpejar les parets del vidre el va fer estremir. Va fer un llarg glop sentint la coïssor del líquid al baixar cap a l’estòmac, però la seva cara es va mantenir imperturbable. Era plenament conscient de la trascendència de les properes hores.

L’Andrey era un home de 34 anys, ros, alt i fort. Feia 19 anys que treballava com a venedor en un petit comerç de queviures a uns deu minuts de casa seva. Fins fa sis mesos, la vida de l’Andrey es podia qualificar com una vida completament normal a la Shuya de l’època. Tenia un dolç record de la seva infància. Però quan va acabar l’escola, no va tenir més opció que posar-se a treballar per ajudar la seva mare, ja que el seu pare va morir quan ell tenia 14 anys. Els següents anys van ser molt durs per ells. Treballava de valent a la botiga i quan plegava feia hores descarregant sacs en una fàbrica propera. Els únics moments a la setmana que es prenia un descans eren els dissabtes a la tarda, quan anava a prendre copes amb els vells amics de l’escola. L’Andrey duia una vida molt austera, intentava passar desapercebut.

Un dia, un dels seus millors amics, el Yuri, li va dir que estava fent el tonto, que treballava massa, que ell li podia aconseguir una feina millor remunerada. L’Andrey li va agrair, però amb un somriure malenconiós als llavis, li va dir que no. Aquell dia, quan caminava de tornada a casa, va alegrar-se d’haver-s’hi negat. Per uns moments l’efecte del vodka li havia fet sentir la temptació d’acceptar, eren molts diners. Però sabia perfectament que la feina que li oferia en Yuri era treballar per al Nikolay, un dels capos locals de la màfia. Mai, mai treballaria per ells. Tenia gravades a foc les paraules del seu pare abans de morir, quan, com si hagués tingut una revelació, li havia dit:

            - Andrey fill meu, m’has de prometre una cosa. Promet-me que viuràs la teva vida el millor que puguis. Lluita per ser feliç, però sobretot ves amb compte, has de procurar fer-ho de manera honrada, no trepitjis ningú per aconseguir-ho. Ara no ho entens, però és molt important! Quan siguis gran serà l’unica cosa que et farà estar en pau amb tu mateix. No hi ha dia que no em penedeixi del meu passat! De les coses que vaig fer! Si us plau fill, no t’involucris en coses brutes, treballa i sigues feliç.- Unes hores després el seu pare moria  al llit de casa seva  i l’Andrey es va jurar que mai no trairia les seves paraules.

Als 24 anys va coneixer l’Olga i amb ella va arribar la felicitat. Fins llavors mai havia tingut grans plans ni ambicions, però ara tenia clara una cosa, desitjava formar una familia amb l’Olga.  Dos anys després va néixer el seu únic fill. Els següents, van ser els millors anys de la seva vida. Tot i que no podien permetre’s grans capritxos, en tenien prou amb l’amor que es professaven i disfrutaven al màxim fent coses que no els hi supossesin molts diners. Recordava amb moltíssima nitidesa les nits en les quals el seu fill li feia aquelles preguntes tan divertides: “Papa, en una lluita de tres llops contra un ós qui guanyaria?” Ell i l’Olga es miraven amb complicitat mentre intentanva donar respostes al seu fill. Es podia dir que havien estat feliços.

Fora ja era fosc. L’Andrey va esborrar del seu rostre el mig somriure que li havia quedat repassant aquella època. La gravetat de la seva situació el va fer tornar a la realitat. Una pregunta dins el seu cap el martiritzava. Havia traït al seu pare?  Hi donava voltes i més voltes, tot i que en el més profund del seu cor intuïa que el seu pare entenia la situació actual allà on estigués.

 Feia sis mesos que el seu fill havia emmalaltit. El van hospitalitzar. Els següents, van ser uns dies molt difícils, els metges no acabaven de saber què li passava. Va ser un 16 de setembre quan li ho van comunicar. El seu fill tenia una estranya malaltia, no tenia cura. L’Andrey va sentir que la vida se li enfonsava, no, el seu fill no… Durant els següents dies l’Andrey va suplicar als metges que seguissin investigant, que potser s’havien equivocat. Però els metges no el van voler escoltar, ja havien dictat sentència. El seu fill cada cop estava més feble. Després de plorar amb l’Olga durant moltes nits, les pitjors nits de la seva vida, va prendre una decisió: no ho podia acceptar, lluitaria per la vida del seu fill fins a les últimes conseqüències.

Va reunir tots els seus estalvis i va fer visitar el seu fill en una de les clíniques més prestigioses de Moscou. Aquells metges li van donar una remota esperança. Existia un tractament als EEUU que li donava al seu fill un 20% de possibilitats de sobreviure. La següent setmana va visitar tots els bancs per sol.licitar un crèdit per costejar el tractament. Va discutir, va suplicar, però cap banc va acceptar deixar-li aquella gran suma de diners. Els seus amics van sortir en la seva ajuda i van fer una col.lecta al barri. Quan l’Andrey se’n va assabentar va plorar d’emoció, però també de tristesa, ja que no deixava de ser una suma simbòlica, necessitava molt més diners.

Va ser llavors i només llavors, quan va comprendre que només tenia una sortida. Va anar a veure en Nikolai. En Nikolai se’l va mirar amb el somtiure de satisfacció de qui creu que el temps li havia donat la raó. Li va prestar els diners a canvi de dues coses, que treballés per ell i d’uns interessos desorbitats. L’Andrey no podia triar. Va acceptar plenament conscient que estava pactant amb el diable.

La melodia del telèfon mòbil el va fer tornar a la realitat. Quan va sentir la veu del seu fill a l’altre costat de la línia una tempesta de sentiments va esclatar en el seu interior. No ho va poder resistir i va esclatar a plorar mentre s’agenollava a terra. Aquella veu era exactament el que necessitava sentir en aquell moment. Reia i plorava mentre feia broma amb el seu fill, el qual ja s’estava recuperant amb l’Olga als EEUU, en la fase final del tractament. Ho estava aconseguint! Quan va penjar, es va posar dret i  es va assecar les llàgrimes. Reconfortat per la trucada, va sortir al carrer. La cruesa del temps el va fer sentir viu, ho agraïa. Caminava pensatiu amb la mirada fixa a la neu que anava trepitjant. El vent seguia bufant amb força.

Com era d’esperar, sis mesos després no havia pogut afrontar les dures condicions del préstec i ja havia rebut tot tipus d’avisos per part de la gent d’en Nikolai, tant verbals com físics. El seu amic Yuri l’havia advertit d’amagat que anaven a per ell, que fugís. Però l’Andrey sabia perfectament que no podia fugir. Havia estudiat totes les possibilitats, i sabia que si fugia ho pagaria la seva familia, la seva mare, la seva dona, el seu fill... L’Andrey era conscient que debia pagar amb la seva vida, sempre ho havia sabut, ho assumia i estava disposat a fer-ho. La imatge del seu pare al llit de mort va creuar fugaçment el seu pensament i una estranya sensació de pau el va envaïr.

De sobte, va sentir una veu a la seva esquena que el cridava pel seu nom. Va entendre que havia arribat el moment. Es va girar poc a poc. Un home d’uns 30 anys l’estava apuntant amb una pistola. Les seves mirades es van creuar.

L’Alexandr esperava a l’interior del seu cotxe. Fora feia un fred que glaçava. Aquell matí havia rebut un nou encàrrec. Tenia ganes d’acabar-lo i anar a sopar amb la seva parella. Ho tenia tot calculat, si la feina li sortia segons els seus plans, havia de ser un treball net. Desitjava que l’encàrrec no oposés massa resistència. Avorrit per l’espera, intentava visualitzar els futurs esdeveniments dins el seu cap. Treballava fent encàrrecs desde feia molts anys  i sempre es desenvolupaven de la mateixa manera. Cridaria a l’encàrrec pel seu nom. Quan aquest s’adonés de la situació el seu instint el faria córrer. Quan s’adonés que l’Alexandr l’havia fet córrer cap a  un carreró sense sortida, suplicaria, s’agellonaria, es posaria a plorar… Aquella era la part més mecànica i enutjosa de l’encàrrec. L’Alexandr acabaria la feina i en un parell d’hores com a molt tard, estaria sentat en un restaurant en bona companyia.

Estava acabant de roscar el silenciador a la seva arma, quan de sobte, l’Alexandr va percebre que s’obria la porta que vigilava desde feia noranta minuts. Va mirar les fotografies del dossier, no hi havia dubte, era el seu objectiu. Va sortir sigilosament del cotxe. Va mirar a ambdòs costats, perfecte, no hi havia ningú. Es va apropar en silenci a l’objectiu, quan va ser-hi a uns quatre metres el va cridar mentre l’apuntava amb l’arma.

L’objectiu es va girar poc a poc i es van quedar mirant durant uns segons. L’Alexandr no ho mostrava, però estava desconcertat, aquell home no havia corregut. Era la primera vegada que un objectiu es mostrava tan…tan… predisposat a no donar problemes. Tant l’un com l’altre estaven seriosos. Cap dels dos rostres no mostrava por, ni súplica, ni compassió. El vent bufava fort, havia començat a nevar. Aquest creuament de mirades va durar pocs segons, però van ser molt llargs. Mentre es miraven als ulls, l’Alexadr va disparar dos trets al pit, i un tercer al front de l’Andrey. El seu cos sense vida va quedar estès sobre una catifa de blanca neu esquitxada pel vermell intens de la seva sang. Una hora més tard l’Alexandr sopava en un restaurant als afores de Shuya.

Joan, 27, com passa el temps

Baixava ràpid, al límit de la prudència, el neguit començava a apoderar-se d’en Joan. No sabia en quin moment “la sortida” se li havia escapat de les mans, be, potser si, segurament el moment exacte havia estat aquell matí, mentre pujava, quan havia vist els amenaçadors núvols a l’horitzó i havia decidit seguir pujant. Ara nevava amb força i encara li quedava molta muntanya per baixar, a cada minut que passava el peu se li enfonsava més a la neu, a poc a poc s’anava adonant que això no era un joc, que per primera vegada sentia que la seva vida corria perill. El cor li bategava amb força, per l’esforç i els nervis. Cada cop tenia menys visivilitat, enfosquia per moments i les bolbes de neu golpejaven les seves galtes amb força a causa del vent, aquest era tan fort que gairebé no podia avançar, la neu ja li arribava per sobre el genoll. Es va aturar, tenia ganes de plorar. Va intentar pensar racionalment, no tenia possibilitats de sobreviure si seguia baixant de nit, començava a perdre l’esperança quan va percebre-ho uns metres més enllà, s’hi va apropar amb molta dificultad, semblava una cova, va aclucar  els ulls per veure a través de la cortina de neu. Quan va aconseguir arribar-hi va comprovar que tot i no ser la cova somiada, podria quedar-s’hi a passar la nit, feia aproximadament uns 6 metres de profunditat, suficient per trobar terreny sec i sense neu. Al principi va tèmer que hi hagués algún animal, però un cop va ser a l’entrada, a resguard del vent, va poder treure la llanterna i va comprovar que la cova era buida. Es va sentir alleugerit, la cosa no era per estar content, però estar en un refugi natural sense contacte amb la neu era un premi si comparava la seva situació 5 minuts abans.

Va treure tot el que duia a la motxilla: un jersei tèrmic, mig entrepà, la cantimplora a la meitat, els mapes, el mòvil…El mòvil! Amb les mans tremolant va desbloquejar-lo, però de seguida va veure que no tenia cobertura, va provar durant més de mitja hora la opció de trucada d’emergència, però res no funcionava. La bateria s’anava esgotant ràpidament, maleïts smartphones! Va desistir. Després de menjar el que tenia, es va arraconar a la part més profunda de la cova, rere una roca. S’hi va ajeure amb tota la roba que duia al damunt. Tenia fred i por, però va conjurar-se per aguantar, estava completament a les fosques.

            Sempre recordarà aquells minuts, els més “lents” de la seva vida, qué lents passaven aquells minuts! Anava mirant el rellotge mentre premia el botó d’ il.luminació, la seva desesperació augmentava exponencialment, els segons trigaven una eternitat en sumar 60. No podia continuar així, el seu cervell es va posar en marxa. Havia de pensar en altres coses, com fan els esportistes d’èlit quan corren maratons, no valia la pena pensar en l’esforç, el que havia de fer era enganyar al cervell. Es va teletransportar a un dels moments on el temps li passava més ràpid, es va veure prenent unes cerveses amb els amics un divendres a la tarda. Desitjaria que estiguessin amb ell en aquella cova, estava segur que el temps aniria molt més de pressa, encara que en el fons fossin exactament els mateixos segons…

Va pensar en la seva vida, tenia 27 anys, havia acabat la carrera en feia dos i encara no havia trobat feina. Pujar muntanyes era l’unic que aconseguia evadir-lo d’aquest fet. Mentre pujava, aconseguia oblidar per unes hores el fet que amb 27 anys, a vegades els pares li haguessin de deixar diners per anar a prendre alguna cosa. Però no volia ser dur amb ell mateix, quan havia acumulat uns calerons fent treballets puntuals, sempre viatjava, havia vist món. De fet, no hi havia res que hagués volgut fer i que no hagués fet. A més, ja feia un parell d’anys sortia amb la Laia, la pobre Laia, devia estar patint. Amb ella va arribar l’amor, quina felicitat, quina plenitud durant els primers mesos! No és que ara fos menys feliç, però l’espurna inicial s’havia apagat, i tot i que per res del món voldria perdre-la, era conscient que ja no era el mateix que a l’inici. Però en el fons estava be, sempre es repetia a ell mateix que no es podia queixar, qué més volia? Poc a poc va començar a entrar en un estat de somnolencia, tenia fred, però el racó on estava el protegia de l’aire, es va acurrucar encara més sobre ell mateix, fora sentia la violència de les ràfegues de vent…

            Un soroll el va despertar, va tardar un parell de segons a saber on era, al moure’s per aixecar-se va sentir cruixir les articulacions, sortosament no tenia gaire fred. Fora, començava a clarejar. Va sortir de la cova, no nevava, el cel era ras, de cop i volta una gran alegria el va inundar, el pitjor havia passat, baixaria amb compte i arribaria a casa, per alleujament de tots. Va treure el mòvil, sense bateria! Així doncs, va anar baixant durant unes 3 hores, la neu va deixar pas a les roques i aviat va arribar al bosc, ja no li quedava molt per arribar al cotxe. Els minuts van anar passant, va ser llavors quan el seu subconscient es va adelantar al seu pensament racional, notava que alguna cosa no anava be, segons els seus càlculs ja devia haver arribat al poble on havia aparcat, de fet feia estona que hi devia haver arribat. Es va aturar, a mà dreta hi havia una gran roca, hi va pujar com va poder i desde dalt va poder observar la zona. Estava completament desorientat, reconeixia la muntanya, aquella vessant l’havia fet altres vegades, però el poble no hi era! Estava confòs, qué estava passant? Tot allò era un malson, un altra persona pensaria que s’havia perdut, però ell coneixia perfectament aquella muntanya, el poble havia d’estar allà! Una ombra de dubte va planar sobre el seu cervell, potser s’equivocava… Abatut, sense poder pensar, va seguir caminant allunyant-se de la muntanya, pensava que tard o d’hora trobaria un poble. El primer que faria seria buscar un bar i trucar a casa, e immediatament després menjaria i beuria alguna cosa calenta.

Va passar una altra hora, estava desesperat, no entenia res, la única cosa que el consolava era el fet que feia sol i podia caminar de pressa, tard o d’hora arribaria a un poble.

            De sobte va veure un home a uns cent metres, un home! Es va sentir alleugerit!.Caminava per un sender, anava a peu, acompanyat d’un burro, tenia un aspecte estrany, potser eren les robes que vestia, duia una espècie de ponxo i unes sabates de cuir bastant peculiars. En Joan no va dubtar a apropar-s’hi  amb l’objectiu de preguntar-li pel poble més proper:

-          Bon dia, em podria indicar cap a on queda el poble?

L’home se’l va quedar mirant, feia una cara d’estranyesa, li havia sobtat trobar-se amb en Joan. Ara que el veia més de prop es va adonar que l’home anava molt brut, desprenia una olor molt forta, començava a pensar que en aquell indret tan solitari potser podia ser un home perillòs, un drapaire, però que hi feia un drapaire enmig d’un bosc?

-          El poble? Jo hi vaig cap allí, si vol acompanyi’m - Li va respondre l’home.

Tenia un accent ben estrany, de sobte una teoria va començar a prendre forma al seu cap, potser s’havia equivocat de vessant, potser havia baixat per la part francesa de la muntanya i aquell home era francès, potser li parlava en occità. Mentre començaven a caminar junts direcció al poble, l’home li va tornar a parlar amb el seu estrany accent:

-         Vol un tros de pa? – Li va allargar un tros de pa dur, però amb la gana que tenia li va acceptar - Que ha vingut per la visita del rei? El poble n’és ple de gent com vostè.

-         El rei? – Li va respondre en Joan, qué collons hi feia el rei en aquell poblet del Pirineu francés? – Els visita el rei?

-         Si, arribarà avui a passar-hi la nit amb la comitiva, va camí de França a pactar la pau- va dir l’home

Ara si que tot començava a agafar un caire surrealista,  resulta que després de tot el que havia passat ara es trobava amb un sonat, ja li semblava sentir les rialles dels seus amics quan els hi ho expliqués tot. Va decidir seguir-li el joc, oferir-li conversa, no volia enfadar-lo, de fet, l’home havia estat amable fins al moment.

-         No ho sabia pas, però ja que hi sòc, tinc ganes de veure’l en persona. Escolti, quina edad te vosté?

-         Jo? Vint i set. Em dic Joan- Va respondre l’home mentre li atansava la mà per presentar-se

-         Quina casualitat, jo també – va disimular en Joan. Realment estava com un llum, com a mínim en tenia 40, tenia la pell molt perjudicada i tal i com anava semblava més a prop de la vellesa que de la joventut. De totes maneres li va fer gràcia la coincidencia. Divertit, es va animar a seguir preguntant.

-          Escolti, i que tal s’hi viu aquí al poble? S’avorreix molt en un poble tant petit?

-         Ahhh, que vosté ve de ciutat, ja deia jo que vestia d’aquesta manera tan estrafolària. Avorrir-me jo? Miri xiquet, no tinc temps d’avorrir-me, haig d’alimentar-me jo i als meus tres xiquets, i per si fos poc, haig de pagar l’impost al rei. I quan sembla que ja estic una mica tranquilet em criden a la guerra contra el francés. Avorrir-me jo?! JA! Ja m’agradaria. – Va contestar l’home alçant la veu, mig divertit, mig enutjat.

En Joan es va sentir una mica incòmode, va decidir canviar de tema:

-         Doncs jo ahir a la nit em pensava que moriria, em vaig quedar atrapat a la muntanya enmig de la tempesta. – L’home no va respondre – Vaig estar pensant en si era feliç, jo també tinc 27 anys i la meva vida és ben diferent de la seva sap? Gràcies a Deu menjar no me’n falta, encara que estic preocupat perque no trobo feina.

L’home es va apropar cap a ell i se’l va quedar mirant, el músculs d’en Joan es van tensar en posició defensiva. Ara que el mirava fixament, en Joan es va adonar que s’assemblaven molt. Tot i la diferencia d’edad i la gran cicatriu que li cobria la cara, la semblança era increïble.

-         Escolti xiquet, te 27 anys, sembla ben jove, que és de la realesa? Diu que no li falta el menjar i a sobre no ha de treballar? I com s’ho fa? Deixis de bajanades, en aquest poble moren a l’hivern moltes persones de fred i gana, dels que sobreviuen uns quants més moren per atacs dels francesos, jo mateix he perdut dos fills. Aquí no tenim temps de preguntar-nos si som feliços. Però ja que m’ho pregunta, li diré quan sòc feliç: sòc feliç quan puc menjar un conill rustit, quan tinc un foc per escalfar-me o quan puc beure un bon vi. I no sòc feliç quan mor un fill meu perque no puc alimentar-lo o quan el rei me’ls envia a matar francesos. La felicitat? JA! Això no existeix, no la busqui, consideri’s afortunat, intenti tenir més moments de viandes i menys de morts, amb això serà suficient.

En Joan es va quedar pensant, aquell home estrany estava com un llum però aquella reflexió era lluny de ser la d’un boig. Tot i el seu cervell malmés, aquell home havia fet una senyora definició de felicitat. Salvant les diferències entre ells, aquella definició podia extrapolar-se a la seva propia vida. Van caminar uns minuts més en silenci, l’home semblava haver tancat l’assumpte. De sobte va dir:

- Ja hi som – En Joan va aixecar la vista i el que va veure el va deixar de pedra. No ho podia creure, definitivament aquell home no estava boig.