ECOLOGIA, PASSEM a l’ACCIÓ

Com ser més ecològics sense canviar el nostre estil de vida

És una època convulsa la que estem vivint, ho és en l'àmbit internacional, però sent català, aquesta convulsió es multiplica. Aquests últims mesos de la meva vida m'han fet replantejar moltes coses, m'ha caigut com una bena dels ulls i ara veig una part de la realitat amb tota la seva cruesa, la veig amb més claredat.

En aquests últims temps he pensat molt en l'ètica de l'ésser humà, en el bé i el mal, en el sentit de la vida, en el patiment al món... En alguna altra publicació parlaré de tots aquests pensaments, però avui em vull centrar en una de les conclusions a les quals he arribat: Cal passar a l'acció! Concretament en aquest post parlaré d'un tema molt concret: com ser més ecològics sense canviar el nostre estil de vida.
A internet hi ha mils d'articles del tipus "Seis consejos para ser más ecológico" i que estan molt bé, però tenint en compte que la major part del contingut és el mateix, en la meva opinió fan una pinzellada molt superficial, es poden fer moltes més coses!

Psicologia per al canvi

O el que és el mateix, intentaré menjar-vos el tarro perquè tingueu ganes de ser més ecològics, però no només això, sinó perquè convertiu aquestes ganes en acció. Tractaré de no fer un enfocament d'espantar: tots sabem que hi ha una illa de plàstic de la mida de França flotant en algun punt de l'oceà, l'efecte hivernacle, el canvi climàtic... Però enfoquem-ho positivament, crec que hem tocat fons, en els 80 estàvem pitjor, i que, tot i que costa molt, anem millorant lleugerament. Fa 30 anys ningú parlava de sostenibilitat, de fonts d'energia renovable ni de reciclatge, i ara és el pa de cada dia.
Hi ha molts que sempre hem simpatitzat amb l'ecologia i ens preocupem pel futur de la nostra estimada Terra. És més, molts de nosaltres, ja fa temps que fem algunes accions per minimitzar la nostra empremta de carboni, però:
Podem fer més? I tant que podem!
Costa molt? No massa, simplement és posar-s'hi.
Perdre'm alguna comoditat fent-ho? Sí, és clar! No us vull enganyar, el més fàcil del món és agafar un vas de plàstic, beure i llançar-lo. Però la meva intenció és donar una sèrie d'idees que no ens faci canviar el nostre estil de vida, seguirem vivint còmodes, tranquils.
Sempre que volem fer algun canvi en la nostra vida, el nostre cervell d'entrada s'hi oposarà. Això és biològic, el cervell està programat per a sobreviure, com menys canvis millor, al cervell no li agrada treballar, i per aconseguir-ho ens pararà una sèrie de trampes. Ho fa a través d'una sèrie de pensaments que filtrarà per evitar que moguem un dit, pensament d'aquest tipus:
"Això que faràs no serveix per a res, per molt que tu facis, els del costat no foten res. Ets un pringat, per què ho has de fer tu si no ho fan els altres? Ets un friki, ningú fa aquestes xorrades, la gent et mirarà rar. Que recicli el govern, que per això paguem impostos!"
Tot són trampes, pensa-ho, que no serveix per a res? Fes un experiment: recicla només dues setmanes i mira la quantitat de brossa que genereu a casa que va al contenidor groc, al blau, al verd i a l'orgànica, multiplica-ho per tot un any i ara imagina aquesta brossa al mar, o en un abocador... Com deia el Capità Enciam, els petits canvis són poderosos!
Els altres no foten res: i que? Això no va amb els altres, això no ho faràs per publicar-ho al facebook i xulejar, això ho fas per tu i pel planeta, ho fas perquè vols, deixa que els altres facin el que vulguin. Si ningú mogués un dit per l'ecologia, no duraríem més de 200 anys, t'ho asseguro, per sort hi ha petits herois que lluiten per evitar-ho, o com a mínim alentir-ho, sigues un d'ells!
Friki, em miraran rar... Quina xorrada, estàs fent el bé, si algú et mira malament per fer el bé que li donin pel cul! Millor no t'apropis a aquesta persona. Mentre no molestis a ningú, ningú et mirarà malament o se'n riurà de tu, et diré encara més, és més que possible que amb el pas del temps et mirin amb admiració, i fins i tot, que t'imitin.
Que recicli el govern... Bé, tant de bo fos tan fàcil, i estic segur que els governs podrien fer molt més, però sense la gent no es pot fer res, som nosaltres qui hem de fer el canvi de xip, les nostres accions multiplicades faran que els governs es posin les piles.
De debò, si de veritat creus que cal ser ecològic, tot el que et digui el cervell per fer que no et moguis és una trampa, no li fotis ni cas, després de llegir aquest post, agafa paper i boli, i comença a planificar com anar instaurant gradualment alguns d'aquests consells.

MOU-TE!!

Us passo a donar algunes idees per a ser més ecològics, algunes d'elles les faig desde fa molt de temps, altres les he incorporat des que vaig prendre la decisió de passar a l'acció fa unes setmanes, i algunes han sorgit soles, un cop fas el canvi de xip se t'ocorreixen idees contínuament.

Idees per a ser més ecològics sense canviar el nostre estil de vida

1- Reciclatge:
No m'estendré en explicar com reciclar, ja que hi ha mil webs on es pot trobar aquesta informació:

https://www.ecoembes.com/sites/default/files/guia-amb-contenidor-recollida-selectiva-materia-organica.pdf

Però si us voldria explicar la meva experiència per si us pot ajudar, i sobretot, per conscienciar a tothom que es poden reciclar moltíssimes coses. Jo fa molts anys que reciclava envasos, vidre i paper, això ho hauria de fer tothom, ja que és un reciclatge net, sense olors, i cada dia hi ha més contenidors a prop de totes les cases. Quan comences a reciclar, te n'adones de la quantitat d'envasos que fem servir, fins que no ho fas no n'ets conscient.
Fa un parell d'anys vaig començar a reciclar l'orgànica, aquesta és un pèl més empipadora, sobretot a l'estiu, per les olors que es generen, sobretot si no ho pots posar en una galeria o balcó. Però val la pena reciclar-ho, ja que en pes és el residu més important. Jo la tinc al balcó i la baixo cada 2-3 dies, però tinc un amic que el que fa és tenir una bosseta a la cuina i allà va introduint els residus orgànics que genera durant tot el dia i després la llença diàriament per evitar les olors.
Molt important: molta gent es queda aquí pensant que això és tot el que es recicla, però hi ha més: oli, càpsules de cafè, productes electrònics, piles, medicaments, etc.
Oli: el reciclo des de fa unes setmanes i és molt fàcil, només cal destinar-hi un envàs que tanqui bé i cada cop que vulguem llençar l'oli de fregir o escórrer una llauna de tonyina ho fem allà, l'oli contamina moltíssim, uns mililitres d'oli poden contaminar grans quantitats d'aigua, és molt important reciclar-lo. Cada dia hi ha més contenidors al carrer, però si no, podeu fer el que faig jo, acumulo aquest oli, els productes electrònics, piles, medicaments, i les càpsules de cafè, i de tant en tant ho porto tot al punt verd. Localitza el que et quedi més a prop (només cal posar punt verd al google maps). Fent una visita cada 2 mesos serà més que suficient, tots els residus que hem comentat es poden acumular, ja que no fan olor.
Les càpsules de cafè es reciclen, és important, ja que en ser monodosi, se'n generen moltíssimes, i es poden reciclar.
És un esforç, però és un preu mínim per portar el ritme de vida que portem. En una societat com la nostra, tenim la comoditat de la monodosi, dels paquets petits, de tenir el supermercat a prop, tota una sèrie de comoditats que com a mínim hauríem de minimitzar gestionant correctament els residus, en la meva opinió és un deute moral amb la Terra. Us asseguro que aquest petit esforç es paga amb creus amb la satisfacció personal, amb un sentiment de saber que fas el que has de fer, us ho recomano sincerament. Ara només cal passar a l'acció!

2- Beure aigua de l'aixeta:

Un dels punts més importants, fins fa tres setmanes a casa bevíem aigua embotellada, ja que sincerament, la de l'aixeta on jo visc té un sabor horrible. Però és terrible la quantitat d'envasos que llençàvem, t'acabes sentint malament, encara que els reciclis.
Si l'aigua de l'aixeta on vius té un sabor decent, compra unes ampolles de vidre i passa a omplir-les per beure aigua de l'aixeta.
Si on vius l'aigua té mal sabor (generalment un excés de clor) podeu fer com jo i comprar un filtre que s'acobla a l'aixeta. No us enganyaré, l'aigua no està tan bona com l'embotellada, però millora moltíssim el sabor, ja que el filtre reté el clor i moltes altres impureses. Ara bevem sempre aquesta aigua i després d'unes setmanes la trobo molt bona. El filtre es canvia cada tres mesos i l'he comprat en aquesta web:

https://tappwater.co/es/

He comprat el filtre "Tapp2 Twist" amb 3 recanvis, per tenir cobert tot un any. La instal·lació és tan fàcil que fins i tot un inútil com jo ho he pogut fer sense problemes J El filtre és totalment reciclable. Tot ens ha costat 79€, però abans de tirar-te enrere perquè no et vols gastar aquests diners, fer un petit càlcul de què et costa l'aigua embotellada a l'any, a mi em surten entre 400 i 500 €, així que si t'hi llances, no només ajudaràs a la mare Terra, sinó que amb el que t'estalviaràs, a les vacances podràs beure't uns bons gin-tonics i menjar en bons restaurants!
Des de que el tenim, no només generem moltíssims menys residus, sinó que ens estalviem la càrrega de les ampolles d'aigua fins a casa.
Si no us convenç el filtre, o simplement no voleu deixar de beure aigua embotellada, us recomano que compreu garrafes d'aigua les més grans possibles i aneu reomplint ampolles de vidre, és una altra manera de reduir els residus. Existeixen bombes manuals que s'acoblen a les garrafes i serveixen per emplenar les ampolles sense haver de bolcar les garrafes, ja que pesen molt.
També us recomano comprar una ampolleta de vidre de mig litre per portar sempre a sobre i evitar la compra de petites ampolletes. Així no només sereu ecològics, sinó que us estalviareu uns calerons.

3- Regletes amb interruptor:

Els carregadors connectats al corrent gasten energia. La televisió, la minicadena, el dvd, encara que l'apaguis amb el comandament, segueix gastant energia.
Sé que és feixuc desconnectar els carregadors i connectar-los cada vegada, o desendollar la tele a la nit, ja que l'endoll està amagat... Per això us ofereixo una solució facilíssima, posar regletes amb interruptor.
Nosaltres els carregadors dels mòbils i de l'ipad els tenim sempre endollats per evitar anar posant i traient. Però des de fa un temps ho tenim connectat a una regleta amb interruptor, de manera que quan acabem de carregar o cada nit l'apaguem per deixar de consumir energia.
Amb la tele, el dvd, minicadena i el wifi fem el mateix a les nits, parem l'interruptor de les regletes i llestos, ens estalviem hores de pèrdua d'energia elèctrica.
Aquestes accions també us faran estalviar algun euro. A més, alguns estudis comencen a indicar que dormir prop del wifi podria ser perjudicial per a la salut a llarg termini, hi ha estudis que mostren que no s' adorm igual de bé... Tot i no estar demostrat, si l'apaguem a la nit, ajudarem a la Terra, estalviarem calerons i reduïm l'hipotètic risc per a la salut a llarg termini.

4- Bosses de plàstic:

Amb només una petita planificació a l'hora d'anar a comprar ens podem estalviar l'ús de moltes bosses de plàstic. Hi ha diverses maneres:
Portar bosses de ràfia o plàstic a la motxilla, al cotxe, al carret del nadó, etc. Perquè així quan comprem, no n'hem de tornar a comprar. Jo recomano les de ràfia, ja que són més fortes i resistents, amb el que les podrem utilitzar durant molt de temps. També es pot fer servir el clàssic carro de la compra, que ens evitarà carregar pesos.
Quan comprem productes a la fruiteria, utilitzar les bosses només quan comprem moltes unitats. Per exemple, moltes vegades jo compro 10 pomes, doncs agafo bossa de plàstic, però només un pebrot, un carabassó, un cogombre, per a aquests no agafo bossa, ho poso directament al cabàs de la botiga i després directe a la bossa de ràfia. Això ho vaig veure fer a una noia una vegada i des de llavors sempre ho faig així.
No llenceu les bosses de plàstic fins que estiguin molt fetes malbé. Nosaltres tenim un calaix a casa on les anem acumulant, ja que sempre fan servei. Les grans es poden fer servir per transportar coses, i les petites de la fruita i la verdura es poden fer servir com escombraria orgànica provisional a la cuina mentre cuinem.

5- Productes de Km 0 /ecològics:

Té sentit comprar unes pomes de Nova Zelanda que han de recórrer mils de Km fins a arribar al consumidor final? Per mi no, si abans no ho mirava, ara m'hi fixo i intento sempre comprar productes de la nostra terra, quant més a prop millor. D'aquesta manera evitem enviar més CO₂ a l'atmosfera i a més ajudem a l'economia local.
El mateix entre triar ecològics o no ecològics, ara intento triar sempre ecològics, de productors responsables amb el medi ambient, encara que a vegades siguin un pèl més cars, vull contribuir a una producció més sostenible.
Els ous sempre els comprem de gallines en llibertat, ho podeu saber mirant el primer núm. Del codi que porten imprès, heu de comprar les que comencin per 0 o 1.

6- Consumir menys carn:

Per menjar un bistec, s'han de gastar grans quantitats d'aigua i genera molt emissió de CO₂. A més, des de fa un parell d'anys la OMS va advertir del risc de consumir grans quantitats de carn vermella. No us enganyaré, jo no sóc ni vull ser vegetarià, m'agrada massa menjar. Però el que sí que hem posat en pràctica és menjar molta menys carn entre setmana, i només pollastre o peix, el cap de setmana ja en permetem algun petit luxe, això també permet gaudir-lo més. Amb aquesta acció vetllem per l'ecologia i per la nostra salut.

7- Comprar amb menys envasos:

Des de fa un temps intento comprar embotit, carn i peix a les parades en lloc d'agafar-ho envasat. Feu una prova, mireu, jo consumeixo molt pit d'indiot (pavo) i sempre el comprava envasat, des de fa un parell d'anys el compro acabat de tallar i està infinitament més bo, proveu-ho!
A vegades per 50g de producte tenim uns envasos immensos, millor que ens ho posin en un simple paper i a sobre els productes són més frescos!
Al super on jo compro, els ous els agafes tu directament, últimament porto la capsa dels ous des de casa per reutilitzar-la setmana rere setmana, només cal deixar-la al carro de la compra.

8- Transport:

1ª opció: camina o vés en bicicleta, si la teva feina o el lloc on hagis d'anar queden a prop de casa teva o a una distància prudencial, camina. No contaminaràs i serà bo per la teva salut.
Últimament s'estan posant de moda els patinets elèctrics, és una altra opció poc contaminant per moure's a la ciutat. Però aneu amb compte amb la velocitat i eviteu accidents amb els vianants si us plau.
2ª opció: vés en transport públic. Si la combinació és bona, no només no contaminaràs, sinó que podràs llegir! Quin gran avantatge, quin luxe treure temps per poder llegir cada dia!
3ª opció: si està lluny i mal combinat, vés en moto, gasta molt menys que un cotxe.
4ª opció: intenta buscar a gent que faci el mateix recorregut que tu per fer el trajecte en cotxe, ja que contaminem, intentem que menys gent ho faci.

9- Companyia elèctrica:

Abandona la companyia de tota la vida que no deixa d’enganyar-nos amb preus abusius i que reubica als polítics jubilats que els van fer favors mentre exercien el seu càrrec.
Hi ha cooperatives que tracten d'obtenir l'energia de fonts renovables i que miren per als seus usuaris, jo des de fa 2 anys sóc de "Som energia". Em vaig fer soci a través de la web i no vaig haver de fer res més, ells es van encarregar de tot.
Agafa una factura actual, un ordinador connectat a la xarxa i consulta si a casa teva poden fer-te arribar la llum:

https://www.somenergia.coop/ca/

10- Rentadora/assecadora/rentavaixelles:

Si la roba no està molt tacada, posa programes de la rentadora de baixa Tª, uns 30ºC. Jo no ho sabia i des de sempre havia programat per defecte els de 40ºC, i això gasta molta energia. Intenta carregar-la bastant per estalviar càrregues innecessàries. El mateix per al rentavaixelles.
La meva rentadora te assecadora, però gasta moltíssim, més que la rentadora, així que des de que ho sé, intento sempre estendre-ho tot, només la usem per a dies on hi ha molta roba interior, etc.

11- Reduir paper d'alumini:

Durant 10 anys he gastat un tros de paper d'alumini cada dia per portar pit d'indiot a la feina. Fins que fa unes setmanes em vaig adonar que el podia portar en un minitupper. A final d'any reduiré moltíssim els residus. Hi ha tuppers per sandvitxos i per moltes altres coses que ens faran estalviar paper d'alumini.

12- Comprar menys:

Moltes vegades comprem per comprar o per capritx. Realment és una cosa molt difícil de canviar, ja que el model de societat ens empenyi cap al consumisme compulsiu. Milers de persones es dediquen exclusivament a estudiar les maneres més adequades per a temptar els consumidors. I el que és pitjor, cada dia rebem temptacions més personalitzades quan naveguem per internet. Avui en dia, les grans companyies ens estudien contínuament amb algoritmes de recerca de gustos, saben quines webs cerquem, sabem que volem comprar, saben en quines èpoques de l'any busquem algunes coses... Tot està automatitzat i fa una mica de por, fa pensar.
Hi ha gent que compra més que altres, jo per sort no sóc un gran comprador, si alguna cosa funciona, no ho canvio fins que no tinc més remei, perquè es trenca o s'espatlla. Però moltes vegades molta gent compra quan els aparells encara funcionen, i aquí és on jo crec que això no és sostenible.
Quan anem a comprar alguna cosa, pensem dues vegades:
1. Ho necessito realment?
2. Ho faré servir moltes vegades?
3. Tinc alguna cosa a casa que pugui fer la mateixa funció?
4. Si serà molt esporàdic, puc llogar-ho? Estalviaré diners i lloc d'emmagatzematge a casa.
5. Puc comprar-ho de segona mà?

Si responem a les tres preguntes amb un "sí" i les dues últimes amb un "no", llavors endavant, comprem-ho, però fem aquest esforç de pensar-ho dues vegades, estic segur que estalviarem moltes compres.
El mateix per abans de llençar alguna cosa, hem de pensar si li podem donar una segona oportunitat per a alguna aplicació, si no és així, donem-ho o reciclem-ho. Una altra opció és vendre-ho, avui en dia hi ha un munt d'aplicacions on vendre coses (per exemple wallapop), i algú li donarà una segona vida. És fantàstic, perquè evites que algú compri algun estri, a la vegada no generes residus i finalment t'endús uns calerons.

13- Hort / plantes:

Si tens la possibilitat de plantar alguna cosa encara que sigui en un petit balcó, fes-ho. Té un munt d'avantatges:
Generes l'oxigen tan necessari que necessita la nostra atmosfera, a la vegada que reduiràs la quantitat de CO₂. Cada petita planta és una màquina perfecta per treure el CO₂ de l'atmosfera que tan afecta al canvi climàtic i ho transforma en l'O₂ que tant necessiten els nostres pulmons, tot amb una netedat i efectivitat que cap màquina artificial podria fer.
A més, les plantes al balcó decoren i ens aporten energia positiva. Pensem que l'ésser humà s'ha anat adaptant evolutivament durant desenes de milers d’anys per estar rodejat de natura. A prop de les plantes la part més salvatge del nostre subconscient s'hi sent com a casa. No estem preparats per viure envoltats de formigó, com més plantes tinguem a prop, més a gust estarem.
Si tens la sort de tenir un balcó on hi càpiga una petita taula d'hort (1mx0.6m), t'ho aconsello moltíssim. És genial poder cultivar el teu enciam, els teus tomàquets... Treballar amb la terra ens aporta serenitat. A més, és genial veure com creixen i van sortint els fruits. Quan tens la sort de recol·lectar, el sabor és fantàstic, ha sortit de la teva terra! Hi ha un munt de webs i llibres on pots consultar petits trucs per tal de dur a terme el projecte. També es poden plantar en testos si no disposem de tant espai.
Jo fa anys que tinc dues taules/hort i cada any planto coses diferents, aprens un munt de coses. I ara quan creixi la meva filla, cultivarem junts i li ensenyaré com es fa, poques coses em fan més il·lusió en aquesta vida.

14- Petits gestos diaris:

Moltes vegades, amb la velocitat que duen les nostres vides, passem per alt els petits gestos, com recollir un plàstic que et trobes per la muntanya, deixar l'aixeta oberta mentre et rentes les dents o t'ensabones el cap (perquè és un segon...), deixar la calefacció tota la nit (així al matí et lleves amb la casa calenta), aire condicionat a tope, etc.
Hi ha un conte oriental molt educador en aquest sentit. El que diu és que quan fas o deixes de fer les coses correctes perquè ningú et veu i així ningú et podrà culpar estàs cometent un error, ja que sí que hi ha algú mirant. Tu mateix t'estàs mirant! El teu jo, la teva consciència t'està veient i et pot culpar, i tu ets el més dur de les persones que et jutjaran.
De manera que fes-te un favor i sigues constant en el dia a dia, qualsevol petit estalvi és important, si tots passem a l'acció, la muntanya i els seus animals ens agrairan que recollim el plàstic, el parell de litres que estalviïs acabaran sent bilions que salvaran vides, l'energia que estalviem seran bilions de tones menys de CO₂, és un cicle sense fi. Per a la calefacció pots comprar un aparell programador per tal de que s’encengui una hora abans de llevar-te, així estalvies deixar-la tota la nit.

15- Col·laboracions amb ONG:

El plantejament inicial d'aquest post, l'objectiu era passar a l'acció sense renunciar al nostre estil de vida. Si això ho multipliquem per millions de persones, farem un gran pas endavant per salvar el nostre petit punt blau enmig de l'univers, la nostra estimada Terra. Però hi ha gent que es juga la vida cada dia per al nostre planeta.
Moltes vegades és necessari que alguns éssers humans dediquin la seva vida a denunciar les grans corporacions que contaminen la terra, que construeixen sense ètica destrossant meravelles naturals, o que maten animals sense mesura. Són aquestes persones els veritables herois, sense ells, no arribarien aquests abusos a l’opinió pública.
Nosaltres, mantenint la nostra vida, potser no podem ser ells, però sí que els podem ajudar. Hi ha un munt de ONG que es dediquen a tot això que hem estat dient. Jo personalment sóc soci de Greenpeace des de fa un parell d'anys, i he donat aportacions esporàdiques a moltes altres ONG. Moltes contra la pobresa, però també relacionades amb l'ecologia: per exemple a "SOS Costa Brava" o a "Associació protectora d'animals de Parets" (aquests últims són herois que a més em toquen molt de prop i fan una feina fantàstica, tenen un teaming on pots aportar només un euro al mes).

https://www.teaming.net/protectoraanimalsparets?lang=ca_ES

Es tracta que cadascú trobi la seva lluita i que aporti, aquests diners ajuden i financien a gent que fa el bé!! AJUDEM-LOS dins les nostres possibilitats!

16- Evitar ascensors:

Dos avantatges, menys consum energètic, més salut.
Pot haver-hi algun hàbit més simple però a la vegada tan beneficiós? És tan fàcil de recordar! No agafis ascensors, puja per les escales, ens sobren calories per cremar. Fes salut, puja per les escales!

17- Educació dels fills:

Potser és el punt més important de tots. Tenir un fill és una de les coses més contaminants que hi ha. Però per altra banda, reproduir-se és una necessitat vital de tots els animals.
Així que si hem de portar algú al món, ens hem d'assegurar que aprengui a estimar-lo, és hem d'assegurar que entengui la importància de cuidar el planeta, els animals, les plantes. És una aventura meravellosa, i estic segur que una persona que estima el planeta, ajudarà al fet que més persones ho facin.

18- Divulgar:

Fer tot això està molt bé, a mesura que anem sumant bons hàbits ens sentim cada cop millor, sentim que estem fent el que hem de fer, que estem seguint el camí correcte.
Un mateix s'adona com d'important és un petit gest quan ho fa cada dia, se n'adona de tot el que li està estalviant al planeta quan ho multipliquem x365 dies que té l'any.
Doncs ara imagina que fas obrir els ulls a algú i aconsegueixes que agafi aquest mateix hàbit, ja estàs multiplicant x2. Imagina si aquesta segona persona li explica a alguna altra... És una xarxa de bondat tremenda que podem fer créixer si passem tots a l'acció!
La majoria de gent és bona per naturalesa, i el planeta és de tots, no hi ha política pel mig. El que vull dir és que aquesta és una causa comuna a tota la humanitat i que hi ha un percentatge molt elevat de la població mundial disposada a ajudar, el problema és que encara no han obert els ulls, ajudem-los!

Si aquest humil post en un blog personal sense ambició, aconsegueix que només dues o tres persones agafin algun hàbit d'aquests em dono per satisfet. Escriure la meva aportació ha estat un plaer i si ho difonem, la roda creixerà!!
També m'encantaria que si teniu alguna idea per completar el post, la poseu si us plau als comentaris, tinc set de millorar i seguir agafant nous bons hàbits. Segurament a mi també se m'ocorreran i ho aniré completant.
Una abraçada de bon rotllo a tots!!
PASSEM A L'ACCIÓ!!

Esplendor en la hierba 03/07/2017

Context: tarda de juliol amb poques ganes de fer res. La meva parella està embarassada (4mesos) per primera vegada. Fa uns dies van anunciar el meu canvi de lloc de treball, és un ascens amb més sou i més responsabilitat a partir de l’1 de setembre.

Ahir vaig veure “Esplendor en la hierba”, la pel·lícula en sí no em va marcar massa mentre l’anava veient, però sí em va marcar el final. L’escena en que la Natalie Wood va a veure el Warren Beaty uns anys després de la seva separació, un cop recuperada psicològicament, per veure si segueix enamorada d’ell i decidir si casar-se o no amb un altre noi.

Quan arriba, el Warren és un granger humil, s’ha casat amb una altra dona , te un fill i un altre en marxa. Ella reacciona bé, crec que es duu una decepció, crec que ja no sent aquell sentiment tan fort d’enamorament d’uns anys abans, crec que el veu més humà, menys idealitzat, crec que tanca una etapa interna. Es podria pensar que tanca una etapa de patiment, però no, és molt més greu, tanca una etapa de la vida que mai no tornarà, la dels sentiments descarnats, la del descobriment, la dels “destellos”, la de  l’esplendor a la gespa i la gloria de les flors... I a més es dona compte que no ho podrà tancar amb una última oportunitat per a estimar aquell amor de joventut, que ja mai no tornarà... Els versos de Woodsworth son brutals.

Em va afectar una mica, tu diràs,  a mi, que “m’obsessiona” el pas del temps. Aquesta nostàlgia de les coses que mai no tornaran, que mai seran iguals, de les tardes al poble sol al camp, pensant en els meus enamoraments que feien mal, de les tardes escoltant Laura Pausini a casa, dels moments amb les papallones a l’estòmac abans de quedar les primeres vegades amb la meva parella, de les pors i les inseguretats, però també dels centelleigs de plenitud i gloria... Potser hi ha hagut més ombres que llums amoroses en la meva infància i joventut, però tot i així eren únics i esplendorosos. La innocència, el saber que queda molt per descobrir, el sentiment de tenir tota la vida per davant... Tot això ha quedat enrere.... però queda en el record.

Òbviament em queden moltíssimes coses per descobrir, i estic molt il·lusionat amb els canvis en la meva vida. Exploto de felicitat amb el que tinc, però la innocència va marxar, ara redueixo expectatives davant les coses, amorteixo les emocions, mentre escric penso en el que sento, segurament ho faig per no endur-me desenganys. La maduresa ja ho te això no? És una virtut o un defecte? Ja de petit ho feia això, por al ridícul? A celebrar alguna cosa que després em trauran, potser algun trauma de la infància... Me’n vaig per los cerros de Úbeda...

En qualsevol cas, aquesta cosa de la joventut que enlluerna, aquest esplendor, ja en queda poc. La meva gran esperança serà reviure la gloria a través dels ulls del meu fill o filla. Miraré de veure’l créixer sense amortir els sentiments, sentint al màxim amb ell! La seva mare ajudarà, ja que és una persona que conserva l’esplendor de la joventut, que brilla i que sent al màxim les coses! Que riu, que plora, que flipa... L’admiro molt en aquest aspecte.

Aquesta època està passant molt ràpid, tot i que miro de gaudir-la se’m rellisca, se m’escapa de les mans... Mentre escric hi veig la solució, escriure, sempre escriure...

De la inseguretat inicial: i si no puc tenir fills? I si tenim problemes per quedar-nos embarassats? Que després van resultar en res, ja que la cosa va anar prou ràpid. Vaig passar a un estat d’alegria continguda, sempre esperant que tot vagi bé en el següent pas. Em prenc així la vida? No em deixo anar? I de nou, és una virtut o un defecte? Sembla un defecte, la vida està per viure-la al màxim, Carpe Diem no? Però alegrar-me de les coses m’alegroi a més no pateixo molt, però ho accepto ràpid i penso en el següent pas. Això em permet estar centrar i no endur-me disgustos, sempre preparat per al que pugui passar. En general m’ha anat bé així a la vida, però ara mentre escric, trobo que em falta passió a la vida, que haig de tirar-hi sal. No es tracta de fer un tomb complet, m’agrada com sóc, però sí gaudir del que m’agrada, encara que els altres ho trobin ridícul!

Haig d’escriure per expressar-me més sovint, haig de llegir més, haig de sortir més de casa, passejar, riure molt fort, ballar amb la música que més m’agradi a tope. La veritat és que faig moltes coses que m’agraden, però haig de potenciar com les sento, deixar entra l’alegria, obrir-li les portes de bat a bat! No filtrar, ni amortir, si després hi ha decepció no passa res!

D’un convenciment absolut i confiança total en mi per al nou lloc de treball. L’anunci, combinat amb l’estiu (poques ganes), han minvat una mica la confiança. També el fet d’anar a una reunió i adonar-me que hi ha molta feina a fer, molt a aprendre, que no serà fàcil. Em fa una mica de por el tracte amb les dues persones de 60-61 anys amb les que hauré de tractar. Són els únics, ells dos els únics que no han vingut a felicitar-me. Crec que no m’ho posaran fàcil. Però com començaré el 1 de setembre tinc tot l’estiu per mentalitzar-me i començar fort! Ho faré el millor que pugui i amb prudència, però mai renunciant als meus valors, amb això n’hi haurà prou, segur!

En quant al nen o nena, no ho acabo d’assimilar, l’estimo, però no encara amb la intensitat que es podria esperar. Imagino que fins que no el vegi, fins que no el toqui, fins que no noti la seva fragilitat, fins que no noti que només ens te a nosaltres no sentiré l’amor infinit que se sent per un fill. Deixaré passar els mesos, potser començaré a parlar-li, començaré a fer-lo més present en la meva vida. També hi ha el factor panxa, quan sigui més gran serà més present. 

Potser aquesta panxa estirada sobre la gespa d’un prat verd al Pirineu aquest agost, potser el contacte de la pell del meu fill/a en el moment de néixer, potser i només potser, seran les coses més esplendoroses que viuré mai, potser serà la gloria en el seu estat pur. Potser creiem que l’esplendor està en el passat i realment també hi és en el present i en el futur. Potser el fer de que potser ho sigui és una senyal d’esperança...Ningú ho sap, però prefereixo l’opció de viure la vida amb esplendor.

Fins a la propera

La maduresa d'un NOU INDEPENDENTISTA

Després de 5 anys del canvi de xip al cervell, just el dia de la manifestació de 2010 de la resolució del TC contra l’Estatut, he passat per diferents etapes.

En un primer moment no vaig abraçar la independencia nítidament, però alguna cosa dins meu s’havia despertat, no sé com explicar-ho, estava furiòs amb l’Estat espanyol, però em resistia a trencar interiorment amb les parts d’Espanya que havia estimat.

En un segon moment, diria que entre uns 6 mesos – 1 any més tard aproximadament, va anar prenent forma dins meu la idea que no m’havia de sentir malament per voler un Estat propi per a Catalunya. 

No li feia mal a ningú, no deixava d’estimar els meus amics espanyols, el pernil, el flamenc-pop ni les festes del pobles d’Espanya. Simplement estava fent el pas, no atacava ningú, decidia que el meu vot passaria a ser per un partit que defensés els interessos de Catalunya fins a les últimes conseqüències.

La tercera etapa va desde el 2012 fins al 2014, amb l’inici exacte uns dies abans del cop de porta al pacte fiscal d’en Rajoy. Uns dies abans, perque tothom sabia que es negaria a parlar-ne. Aquí ja vaig passar a ser independentista, però aquest cop de manera irrevocable. Havia deixat de creure completament en l'Estat espanyol, no només del PP, sino de tots els partits de Madrid. Ja no volia saber res de canviar la política española, tots els meus esforços passaven a lluitar per la independencia de Catalunya. 

I m’hi vaig implicar, vaig sortir de l’armari davant un 95% d’amics pro-Espanya i vaig passar a ser el “separata”, però un separata orgullòs de ser-ho.

En aquesta etapa vaig anar veient com canviava el centre de la política catalana, amics mig fatxes passaven a moderar discursos, altres començaven a obrir els ulls, però us seré clar, gairebé ningún ha canviat de parer, potser algún està indecís, però no sé que acabarà fent.

La tercera etapa va acabar després del 9N quan ERC i CDC no es van posar d’acord en la llista conjunta. Aquesta situació em feia bastant fàstic, em va tocar molt els collons que anteposessin el partit a Catalunya. I parlo en plural, però cadascú que jutgi amb la seva consciència qui va tenir més o menys culpa. Per sort és un tema oblidat i enterrat.

Aquesta época va fer molt mal, però aquí ve el gran error de percepció d’alguns: això no va matar el procés, dins meu, en cap cas vaig deixar de ser independentista, em van fer perdre confiança, però no en la independencia, sino en els partits polítics. Cada dia que pasava, pensaba en les conseqüències de que el procés fracassés, però en cap escenari jo tornava a votar un partit no-independentista.

He anat madurant sí, fins i tot admeto que la meva il.lusió ha baixat respecte l’any passat, ara m’he tornat més realista, m’he adonat que el camí serà molt difícil, per temes externs, però també interns. Dins aquest realisme m’he assentat més en l’independentisme, lluny de tornar enrera. 

És cert que tenim una oportunitat d’or el 27S, que l’hem d’aprofitar al màxim. Fins i tot qui vol més autogovern hauria de votar sí, ja que la resta és regressió. Tot i així m’he anat tornant realista, i fins i tot amb una vistoria del sí, de la qual no n’estic segur (tant de bo), no sé si serem capaços d’obtenir la independencia… Hi ha tantes adversitats! 

Però del que sí estic segur, és que veurem la independencia en els propers 10-15 anys. Perquè? Perque no hi ha alternativa, Espanya ens vol súbdits, sotmesos, humiliats, Espanya és un 50-65% de PP/VOX/Ciudadanos… I aquesta gent vol una Catalunya española, ens vol “españolizados”. De manera que penso que si no ho aconseguim ara potser hi haurà un “bajón” compresible, però haurem sembrat la llavor de la llibertat. En 5-10 anys els joves ja no tindran por, la falta d’alternativa digna, farà que fins i tot els indecisos de “Catalunya sí que es pot” i Unió s’apuntin al carro i tornarem a la càrrega, amb més força! 

Tard o d’hora ho aconseguirem. Ara cal anar a mort per aconseguir-ho el més aviat possible!! Fer el #votdelatevavida

L'Amorisme

Eren les 7:11h del matí de d’ahir quan llegint un llibre abans d’anar a treballar em vaig apuntar una idea al meu quadern. I després de molt de temps em va tornar a venir de gust escriure per desenvolupar-la. Sense pressió, sense polir, sense massa estructura…

Doncs be, aquesta idea consistia en la creació d’una nova religió, una religió no convencional, sense Déus ni profetes. Aquesta serà la religió en la que jo creuré a partir d’ara. És com si hagués estat feta per a mi… De fet me la vaig a inventar acte seguit, avui dimarts 10/02/15 a les 18:22h, així que segur que serà del meu gust J

Com habreu observat en el títol d’aquest escrit, ja l’he batejada, li diré “Amorisme”, l’originalitat no és un dels meus forts, de fet m’agrada que les coses siguin el més clares possibles, així que ja que l’amor centrarà i estarà darrere de cadascun dels postulats de la meva religió, he decidit que li diré així.

La meva religió no és fixa, de fet és molt ecléctica, cadascú la pot fer seva i modificar-la al seu gust, sempre i quan estigui basada en l’amor. L’Amorisme no l’ha creat cap Déu superior, l’han creat un recull de converses, vivències, records i lectures que han anat modificant el meu cervell fins a aquest precís instant en que m’està dictant les paraules que els meus dits estàn picant en aquest ordinador.

L’Amorisme no nega les altres religions, de fet un dels seus principis bàsics és el de la llibertat i la tolerància. Deixa que cadascú faci el que vulgui amb la seva vida, que cadascú sigui lliure sempre que no interfereixi en la llibertat dels altres. A mi em sembla perfecte que la gent cregui en un Déu que ens va crear, nigú pot demostrar que existeixi o que no existeixi, per tant ningú te la superioritat moral per pensar que te la raó absoluta. Jo mateix crec en alguna cosa immaterial, divina… Aquesta cosa no la considero un Déu, la considero màgia, i podria ser alguna cosa d’aquestes:

"L’origen de l’univers, el no-res, l’infinit, l’amor, la vida, la consciència de l’ésser humà"

De fet, l’Amorisme no només no ha de negar cap religió, sinó que podria ser comuna a totes les religions, penso que el món aniria millor si tots aprenguéssim els seus principis des de ben petits. Una de les coses que faria aquesta religió amb els infants és que aprenguéssin a conéixer-se a ells mateixos. Que aprenguessin educació emocional, que sabessin interpretar els seus sentiments. Els bons, però encara més importants els dolents, els haurien de comprendre, haurien de buscar l’origen i capgirar-los. Els nens haurien de creixer sabent que al món hi ha bondad i maldad, però a la vegada haurien de saber que a través dels seus pensaments poden canviar les seves emocions. I un cop controlades aquestes, poden canviar el món. 

El que els hi fas als altres t’ho fas a tu mateix. Et lleves un dia, fot un fred que pela, et fa pal anar a treballar i així li transmets a la teva parella. Al comprar l’entrepà de l’esmorçar vas com un zombi, el dia a la feina és un pal, no tens ganes de res i estàs cagat per si el jefe et demana els informes. Critiques durament a l’empresa amb alguns companys de sempre. Finalment te n’escaquejes dels informes. Te’n vas a casa directe, només tens ganes d’estar al sofà. Estàs trist, tens entre por i pal d’anar al dia següent a treballar, et fas un pizza i et tires tota la tarda al sofà…

Al dia següent et lleves ben d’hora, dius bon dia a la teva parella amb un somriure als llavis i la beses. Acte seguit, t’aixeques del llit i fas uns exercicis posant al youtube “turbosteps”. Et dutxes, prens un café i encara et dona temps a llegir una mica un llibre i planificar-te el dia. Quan compres l’entrepà somrius i dones les gràcies, el venedor somriu extranyat. Arribes al treball i vas per feina. Comences per allò que et fa més pal i t’hi esforces, quan pares per esmorçar estàs super-satisfet. Al final del dia t’has tret un munt de feina del damunt i a sobre et planifiques el dia de demà. No has tingut temps de criticar, però durant el dinar has parlat alegrement amb gent que fins ara no hi parlaves massa. Els últims 5 minuts fas una llista amb les coses que podries millorar per tal d’optimitzar la feina. Surts i tot i que t’ho penses dues vegades truques a un amic i quedeu per prendre una cerveseta. A la tarda-nit arribes a casa i sopes una amanideta ben farcida d’ingredients naturals. Després d’interesar-te per com ha anat el seu dia i besar-la i abraçar-la, veieu un capítol de “Modern Family” amb la teva parella i aneu a dormir aviat que demà s’ha de matinar per fer exercici. Estàs cansat, però molt, molt i molt satisfet!

Aquesta religió creu en el treball, en l’esforç, en el positivisme! L’Amorisme no creu en els camins ràpids, sinó en els camins de l’esforç, de guanyar-te el que tens. De tenir éxit, sabent que l’exit real no és guanyar més diners, sino tenir el tipus de vida que vols.

A l’Amorisme li encanten els regals sense motiu aparent, les sorpreses als teus éssers estimats. Li encanten els voluntariats, les aportacions als més desafavorits. Li agrada que un sigui crític amb si mateix i que s’accepti que mai res és perfecte.

L’Amorisme buscat que estimis a la vida tal i com estimes la teva parella, imperfecta. Que gaudeixis de cadascuna de les seves facetes. Els dies en que t’aixeques amb el peu esquerra són oportunitats per millorar.

"Unas veces se gana, otras veces se aprende"

No hem d’esperar a que ens passi alguna cosa greu per disfrutar de la vida. No hauria de caler superar un càncer per veure la vida com el que és, un regal. Un regal molt curt, que no s’atura, que sen’s escapa de les mans. Quan som joves la vida passa lenta, molt lenta, però a partir dels vinti-pico hem de saborejar fins i tot els moments desagradables, ja que passa follada. Tot és relatiu, hem de transformar l’enveja en admiració. Hem d’aprendre a valorar el que tenim.

“Estaba triste porque no tenia zapatos, hasta que vio a un hombre sin pies” 

Però sobretot, hem d’estimar, per sobre de tot. Hem d’estimar a tothom: “Cuando el amor és tu religión, la vida te sonríe” Aquesta frase espectacular és de la meva parella, i no pot ser més certa.

Si busques una parella i no la trobes, no pots renunciar a estimar, estima els teus amics, els teus companys de feina, el teu gos, els teus pares i germans, el venedor d’entrepans. Regala amor, somriures, ajuda, calidesa… i tard o d’hora la magia de l’Amorisme et tornarà tot aquest amor multiplicat per 10. Però mai no l’esperis de tornada, si l’esperes no arribarà. Dóna tot el teu amor i el dia menys esperat trucaràn a la teva porta quantitats ingents d’amor de moltes persones diferents.

El que sembrem és el que recollim, i si be és cert que hi ha moltes injustícies al món, això no ens pot fer virar el rumb de la nostra nau. Tenim un rumb molt clar, el de l’amor. I ni les onades, ni les tempestes, ni la maldad ens poden fer variar aquesta direcció. Hi ha vegades en que si ens apartem del camí i agafem una drecera, ens pensem que arribarem abans, però és mentida. No hi ha dreceres per arribar a l’amor, arirbarem a un altre lloc, potser amb més bens materials, però sense l’amor verdader. Per arribar-hi és necessari seguir el camí recte, i si hi ha obstacles superar-los amb serenor i positivisme. Si som coherents i seguim aquest camí, quan menys ens ho esperem estarem envoltats d’amor. Però compte, fins i tot quan ho estiguem, no podem virar el rumb.

 

Hi ha vegades que em pregunto que fem aquí, que collons som, d’on venim, d’on ha sortit l’univers. No som res, un suspir enmig de l’espai-temps. Però tenim la sort de tenir conciéncia, tenim la sort de poder estimar. És aquí quan (tot i que em segueixo preguntant obsessivament per tot i necessito més respostes) trobo una veritat absoluta, l’amor. Si per alguna cosa val la pena viure és per l’amor a la vida, que inclou persones, animals, la natura…

Potser aquesta religió no te les respostes que tenen altres. Potser és molt abstracta i poc clara. Però penso que la gran majoria dels éssers humans pensem igual, tot i que a vegades ens costi recordar-ho per la distorsió de la societat, de l’enveja o de l’odi. Però molt en el fons tots estimem.

Demà quan et llevis estima, és molt simple. Fes el que has de fer, però fes-ho estimant.

10/02/15 19:12h

La vida no s’atura mai

L' estiu

L’estiu...

L’estiu és estimar, riure, ballar…

L’estiu és sabor salat als llavis, trencar de les onades, rajos de sol reflexats en la brillantor d’una pell bruna…

L’estiu són somriures seductors , cuixes alegres, morbo juvenil…

L’estiu és descobrir, són llaços indestructibles d’amistad, són anécdotes futures…

L’estiu són vacances, és aixecar-se tard, llegir un llibre en un jardí…

L’estiu són dies llargs, és el primer amor que et paralitza, que et fa un nus a la gola i a l’estòmac…

L’estiu és un anunci d’Estrella Damm, és música dolça, és un vas de cervesa en una Terrassa de bar…

L’estiu és pell calenta, ulls de colors clars, sandàlies amb ungles rojes…

L’estiu és passejar per carrers medievals, campanars llunyans, estrelles fugaces…

L’estiu és festa, és borratxera en una nit boja, és sexe sense amor…

L’estiu són estrelles redescobertes, olor a vegetació, petjades en corriols de muntanya…

L’estiu és Sant Joan, Mare de Déu d’Agost, és familia i amics

L’estiu és poesía, és somiar en estius idíl.lics, és quan més a prop estem de viure els somnis de les nits fredes de febrer…

L’estiu és desig, enyorança, és efímer…

L’estiu és gastronomia, són vermuts, són olives, són paelles, és gaspatxo,  gin-tonic, dolços, vins i caves…

L’estiu és converses sobre el temps, sobre viatges, sobre fitxatges…

L’estiu és perspectiva de la vida, de la mort, de l’ésser humà…

L’estiu és desamor, és plorar escoltant una cançó, és soledat…

L’estiu és ombra de lluna plena, és perdre’s en el no-res, voler parar el temps…

L’estiu és tornar al poble, és orquestra de festa major, pasodoble i faldilles curtes…

L’estiu són regalims de suor caient per l’esquena, és calor i aire condicionat…

L’estiu és un tobogan de parc aquàtic, és un arquitecte menut fent un castell de sorra, un somriure rere unes ulleres de sol…

L’estiu és olor de peix fresc enredat a les xarxes, és una posta de sol en un far, és navegar amb la cara al vent…

L'estiu és passejar agafats de la mà, és un petó furtiu, una mà a la cintura...

L’estiu és màgia, llegendes, misteri…

L’estiu és cercavila, sardanes a la plaça, havaneres i rom cremat…

L’estiu és bussejar, és pell arrugada en remull, és caminar per les roques amb les ones trencant…

L’estiu és carretera, prats secs, boscos verds…

L’estiu són converses de matinada, cinema a la fresca, foc s artificials…

L’estiu és tan curt…

L’estiu… és teu.

L’estiu…

Empatizando con el unionismo

Vamos a imaginarnos que soy un ciudadano catalán unionista. Para ello (imaginármelo) voy a inspirarme en algunos amigos que tengo, me centraré en 2 de ellos con 2 perfiles bien distintos, los dos nacidos aquí con familia del resto de España. No tengo la suerte de conocer a un catalano-parlant unionista, lo cual enriquecería mi entendimiento del proceso.

Uno de mis amigos es nacionalista español, siempre ha amado España y criticado a los gobiernos catalanes, mucho antes de que estallara el proceso. Siempre le ha gustado la política, hasta un punto un poco obsesivo. Este amigo mío es de los que lee “crónicaglobal.com”, seguidor del RCD Español y más bien de ultra-derecha, aunque vote a Ciutadans.  Discurso tipo: “Yo no quiero que Catalunya se independice de España, porque Catalunya es España. Ese invento de la independencia os lo han metido en la cabeza cuatro burgueses que os están utilizando para enriquecerse y reinventaron la historia a principios del siglo XX. Imagínate, luego obligándonos a todos a hablar catalán. Yo me iré, pero bueno eso no pasará, porque si alguien se salta la ley y hay que enviar a la Guárdia civil, se envía”

Un segundo perfil sería el de otro amigo, de izquierdas de toda la vida, nunca ha estado muy decantado en el eje catalanista-españolista. Este amigo es de aquellas personas que si discute con españolistas se pone del bando catalanista y viceversa. Mucho más moderado, apoya tímidamente una consulta pero con la boca pequeña, ya que el votaría no.  Discurso tipo: “Yo no quiero la independencia de Catalunya porque me siento español y catalán, en Catalunya hay mucha gente así e independizarse no es la solución. Si bien es cierto que a veces pagamos más, tampoco es para tanto. Si pudiera me independizaría del PP, eso sí…” Hace unas semanas estuvimos en unas fiestas de un pueblo de Murcia, hablando con unas madrileñas, y salió el tema. Ellas optaron por el discurso oficial casposo tipo “La Razón” y mi amigo se puso enfermo,  acabó gritando “pero si pagamos más que nadie!!!” jajajaja

A donde quiero llegar, voy a intentar empatizar al máximo con todos los discursos unionistas que conozco, poniéndome en la piel de un unionista. En todos los países hay dos tipos de personas, los que les suda la polla la patria y los que no. Vamos al segundo grupo, hay que admitir que si tu te sientes español y el lugar en el que vives puede dejar de serlo, es una putada. Esto es un hecho, es lo primero que he pensado cuando me he puesto en la piel de un unionista. Me quieren separar, esta gente mala me quiere separar… Ahí viene el primer problema, asociamos a gente mala a alguien que nos hace una putada. Pero hay que verlo de otra manera, no me estarían haciendo una putada, es una opción política. Se trata de democracia. Es como si todos los partidos a los que no he votado yo fueran mala gente…

Una vez aceptado el hecho que mucha gente se quisiera independizar, como unionista mi siguiente pensamiento sería que no se hiciera la consulta. Porque? Porque hay riesgo que el resultado no fuera el que yo quisiera. Si haría el referéndum estando seguro que ganaría el NO? CLARO!! Así quedaría de superdemocrático. Pero es lo que tienen las consultas, que decide una mayoría, no los intereses personales. Como unionista, tendría tres opciones ante una consulta:

•        Apoyarla porque acepto la democracia, y votaría NO.
•        Callarme como una puta, pero si me preguntan digo que si que aceptaría la consulta con la boca pequeña y siempre lo matizo y critico todo. Votaría que no.
•         Negarla utilizando cientos de argumentos jurídicos. Además, Cataluña no es una nación, se lo han inventado (ahí es donde reside la principal discrepancia entre los dos bandos) Obviamente, negaría la consulta porque el STATU QUO actual me favorece, ya que por inercia he nacido español. si incluso así se hiciera la consulta, no votaría, porque Cataluña es y será España y votar daría legitimidad a mis adversarios. No me meto en si los argumento jurídicos son correctos o no jurídicamente hablando (valga la redundancia), pero ahora estoy hablando de la naturaleza democrática, es decir de si te gustaría que se votara o no. También era correcta jurídicamente la esclavitud.

En el resto de argumentos no entraré mucho, ya que para mi no tiene sentido. Que si son unos ladrones (hay casos en todos los gobiernos). Que si te miran mal por hablar castellano ( no comment). Que si…

Para mi el único argumento válido es que uno se siente más español que catalán o tan español como catalán. Ese argumento lo respeto y lo entiendo. Pero una cosa es entenderlo y otra entender la reacción ante este momento histórico:

• Ø  Respeto que se acepte una consulta (incluso sin apoyarla) y se vote NO. Quizás es una de las posiciones que más respeto, porque requiere un coherencia muy fuerte.
• Ø  No respeto que se niegue una consulta, ni siquiera con este argumento.

Una vez realizado este ejercicio de empatía, quisiera referirme a un tema que he apuntado antes. Si Catalunya es nación o no. No voy a entrar en un megadebate a nivel teórico-científico, porque no tengo el conocimiento suficiente y no tiene sentido alguno, ya que aquí lo que discuto es el trasfondo del término. Pero con palabras que entendamos todos... Significado inicial de wikipedia español y wikipedia en inglés (curioso que no se hable del idioma en la definición en español, a lo mejor soy un poco conspiranoico)

Nación tiene dos acepciones: la nación política, en el ámbito jurídico-político, es un sujeto político en el que reside la soberanía constituyente de un Estado; la nación cultural, concepto socio-ideológico más subjetivo y ambiguo que el anterior, se puede definir a grandes rasgos, como una comunidad humana con ciertas características culturales comunes, a las que dota de un sentido ético-político

A nation refers to a large group of people who share a common language, culture, ethnicity, descent, or history.^{[citation needed]} Webster’s New Encyclopedic Dictionary defines nation as "a community of people composed of one or more nationalities with its own territory and government" and also as "a tribe or federation of tribes (as of American Indians)".^{[citation needed]} Nation carries varying meanings, and the connotation of the term has changed over time.

Para mi no hay discusión, Catalunya es una nación como la copa de un pino, y España es una nación de naciones. Pero imagino que nunca se admitirá desde el bando unionista, porque admitir eso es admitir en cierto modo el derecho de autodeterminación. 

Se me acaba de ocurrir, no he pensado como unionista en querer  luchar por que los catalanes se quieran quedar en España (la tercera vía), quizás es que no llega a ninguna parte... No hay ni un solo proyecto a nivel español que luche por conseguir eso, de ningún partido ( por favor que nadie me venga con el pacto de Granada, que no soy gilipollas, para mi cualquier proyecto debe incluir el derecho a decidir). Queramos o no, soberanistas y unionistas deberemos decidir entre quedarnos igual (retrocediendo en derechos cada 10 años con las mayorías absolutas del PP) o la independencia. 

Pasado, presente y futuro (escrit per mi el 05/12/2008)

Hola gente, me gustaría aprovechar la ocasión para saludar efusivamente a la gente del futuro que ha regresado hasta el 5 de diciembre de 2008 para leer lo que estoy escribiendo en este preciso momento. Si, aquellos que nunca antes habían leído este mensaje y vivís en el 2009 o 2010 o quizás más, quien sabe. Qué curioso verdad? Hace tanto tiempo y os hablo de tu a tu, como si lo hiciera ahora mismo, como si hubiera sabido ya de vuestra existencia. Pero no os engañeis, quien os saluda es  mi yo del 2008, no el actual, es posible que el actual sea una persona completamente diferente, es más que probable que mis dos yo separados en el tiempo se cayesen mal, aunque uno conociera la trayectoria del otro, posiblemente el del futuro le echara en cara cosas al del pasado... en fin, una completa paranoia y lo peor es que los 4 o 5 que me leais hoy en día no le vereis ningún tipo de gracia a este mensaje.
Si lo pensais, este mensaje es una mierda, solo adquiere sentido si a alguien que no haya leído ésto antes se le ocurre volver aquí de aquí a mucho tiempo. Por eso os ruego que llegado ese día me hagais saber que un tal “La vida no s’atura” os saluda desde el pasado, esa será mi recompensa, y quien sabe, podemos comentar el trasfondo de este mensaje acompañados de una buena cerveza...
Pensad en ello, los más cercanos os habreis escrito la carta de la famosa Elvira ( para quien no lo sepa era la nostra porfessora de català a l'escola).Consistía la carta en escribirla en 6º de EGB y ella nos la devolvía a finales de 8º. Lo bueno de hablar del pasado es que el tiempo puede pasar tan rápido como uno quiera. Así que, desafiendo a las leyes de la física) me planto al momento de abrir la carta, tres años después había cobrado sentido la hora que nos pasamos escribiendo la carta tres años antes, se pagó con creces, ya que muchos no nos acordábamos ni de lo que habíamos escrito y nos hizo mucha ilusión, una cosa tan sencilla...pero que cuesta tanto hacerla y esperar...
Cada vez que sacamos el tema y hay de por medio algo de alcohol a todos se nos va la boquita diciendo que escribiremos una y la enterraremos, que si la abuela fuma.... Yo de momento ahí dejo esto para la gente del futuro, y si por un momento dudais de si existe el pasado, cuando leais esto pensar que no lo he escrito yo, sino que lo escribió alguien diferente, una persona que vivió ese día y que escribió eso en función de su estado de ánimo de ese momento, que sentía e incluso pensaba diferente de la que ahora conoceis, esa es la prueba irrefutable de la existencia del pasado, y a su vez, vosotros que la estais leyendo sois la prueba a la vez de un presente para vosotros mismos y de un futuro para la persona que os escribe ésto en este preciso instante.

Vaya tostón no?? Me lo he pasado en grande, tengo algo dentro,algo gordoy necesito ir sacándolo a pequeñas dosis.

Un placer,

05 diciembre 2008

Posa el cor en tot el que facis...

Bona nit, avui només us vull deixar un video de 4 minutets. Us recomano que el mireu.

És una bomba, una oda a la vida, un xut de motivació. Són moltíssimes veritats condensades. Una filosofia de vida. Tots ens ho hauríem de posar cada matí per sortir de casa amb les bateries a tope.

A mi m'ha marcat i miraré de tenir-lo ben present.

Us deixo amb en Luis Galindo. 

"LLevo 32 años en la calle, y no he conocido a nadie, que poniendo el corazón le vaya mal, y estoy hablando de limpiadoras, estoy hablando de albañiles, estoy hablando de catedráticos..."