Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 9 de setembre de 2015

La maduresa d'un NOU INDEPENDENTISTA



Després de 5 anys del canvi de xip al cervell, just el dia de la manifestació de 2010 de la resolució del TC contra l’Estatut, he passat per diferents etapes.

En un primer moment no vaig abraçar la independencia nítidament, però alguna cosa dins meu s’havia despertat, no sé com explicar-ho, estava furiòs amb l’Estat espanyol, però em resistia a trencar interiorment amb les parts d’Espanya que havia estimat.

En un segon moment, diria que entre uns 6 mesos – 1 any més tard aproximadament, va anar prenent forma dins meu la idea que no m’havia de sentir malament per voler un Estat propi per a Catalunya. 
No li feia mal a ningú, no deixava d’estimar els meus amics espanyols, el pernil, el flamenc-pop ni les festes del pobles d’Espanya. Simplement estava fent el pas, no atacava ningú, decidia que el meu vot passaria a ser per un partit que defensés els interessos de Catalunya fins a les últimes conseqüències.

La tercera etapa va desde el 2012 fins al 2014, amb l’inici exacte uns dies abans del cop de porta al pacte fiscal d’en Rajoy. Uns dies abans, perque tothom sabia que es negaria a parlar-ne. Aquí ja vaig passar a ser independentista, però aquest cop de manera irrevocable. Havia deixat de creure completament en l'Estat espanyol, no només del PP, sino de tots els partits de Madrid. Ja no volia saber res de canviar la política española, tots els meus esforços passaven a lluitar per la independencia de Catalunya. 

I m’hi vaig implicar, vaig sortir de l’armari davant un 95% d’amics pro-Espanya i vaig passar a ser el “separata”, però un separata orgullòs de ser-ho.

En aquesta etapa vaig anar veient com canviava el centre de la política catalana, amics mig fatxes passaven a moderar discursos, altres començaven a obrir els ulls, però us seré clar, gairebé ningún ha canviat de parer, potser algún està indecís, però no sé que acabarà fent.

La tercera etapa va acabar després del 9N quan ERC i CDC no es van posar d’acord en la llista conjunta. Aquesta situació em feia bastant fàstic, em va tocar molt els collons que anteposessin el partit a Catalunya. I parlo en plural, però cadascú que jutgi amb la seva consciència qui va tenir més o menys culpa. Per sort és un tema oblidat i enterrat.

Aquesta época va fer molt mal, però aquí ve el gran error de percepció d’alguns: això no va matar el procés, dins meu, en cap cas vaig deixar de ser independentista, em van fer perdre confiança, però no en la independencia, sino en els partits polítics. Cada dia que pasava, pensaba en les conseqüències de que el procés fracassés, però en cap escenari jo tornava a votar un partit no-independentista.

He anat madurant sí, fins i tot admeto que la meva il.lusió ha baixat respecte l’any passat, ara m’he tornat més realista, m’he adonat que el camí serà molt difícil, per temes externs, però també interns. Dins aquest realisme m’he assentat més en l’independentisme, lluny de tornar enrera. 

És cert que tenim una oportunitat d’or el 27S, que l’hem d’aprofitar al màxim. Fins i tot qui vol més autogovern hauria de votar sí, ja que la resta és regressió. Tot i així m’he anat tornant realista, i fins i tot amb una vistoria del sí, de la qual no n’estic segur (tant de bo), no sé si serem capaços d’obtenir la independencia… Hi ha tantes adversitats! 

Però del que sí estic segur, és que veurem la independencia en els propers 10-15 anys. Perquè? Perque no hi ha alternativa, Espanya ens vol súbdits, sotmesos, humiliats, Espanya és un 50-65% de PP/VOX/Ciudadanos… I aquesta gent vol una Catalunya española, ens vol “españolizados”. De manera que penso que si no ho aconseguim ara potser hi haurà un “bajón” compresible, però haurem sembrat la llavor de la llibertat. En 5-10 anys els joves ja no tindran por, la falta d’alternativa digna, farà que fins i tot els indecisos de “Catalunya sí que es pot” i Unió s’apuntin al carro i tornarem a la càrrega, amb més força! 

Tard o d’hora ho aconseguirem. Ara cal anar a mort per aconseguir-ho el més aviat possible!! Fer el #votdelatevavida

dimarts, 10 de febrer de 2015

L'Amorisme

Eren les 7:11h del matí de d’ahir quan llegint un llibre abans d’anar a treballar em vaig apuntar una idea al meu quadern. I després de molt de temps em va tornar a venir de gust escriure per desenvolupar-la. Sense pressió, sense polir, sense massa estructura…

Doncs be, aquesta idea consistia en la creació d’una nova religió, una religió no convencional, sense Déus ni profetes. Aquesta serà la religió en la que jo creuré a partir d’ara. És com si hagués estat feta per a mi… De fet me la vaig a inventar acte seguit, avui dimarts 10/02/15 a les 18:22h, així que segur que serà del meu gust J

Com habreu observat en el títol d’aquest escrit, ja l’he batejada, li diré “Amorisme”, l’originalitat no és un dels meus forts, de fet m’agrada que les coses siguin el més clares possibles, així que ja que l’amor centrarà i estarà darrere de cadascun dels postulats de la meva religió, he decidit que li diré així.

La meva religió no és fixa, de fet és molt ecléctica, cadascú la pot fer seva i modificar-la al seu gust, sempre i quan estigui basada en l’amor. L’Amorisme no l’ha creat cap Déu superior, l’han creat un recull de converses, vivències, records i lectures que han anat modificant el meu cervell fins a aquest precís instant en que m’està dictant les paraules que els meus dits estàn picant en aquest ordinador.

L’Amorisme no nega les altres religions, de fet un dels seus principis bàsics és el de la llibertat i la tolerància. Deixa que cadascú faci el que vulgui amb la seva vida, que cadascú sigui lliure sempre que no interfereixi en la llibertat dels altres. A mi em sembla perfecte que la gent cregui en un Déu que ens va crear, nigú pot demostrar que existeixi o que no existeixi, per tant ningú te la superioritat moral per pensar que te la raó absoluta. Jo mateix crec en alguna cosa immaterial, divina… Aquesta cosa no la considero un Déu, la considero màgia, i podria ser alguna cosa d’aquestes:

"L’origen de l’univers, el no-res, l’infinit, l’amor, la vida, la consciència de l’ésser humà"

De fet, l’Amorisme no només no ha de negar cap religió, sinó que podria ser comuna a totes les religions, penso que el món aniria millor si tots aprenguéssim els seus principis des de ben petits. Una de les coses que faria aquesta religió amb els infants és que aprenguéssin a conéixer-se a ells mateixos. Que aprenguessin educació emocional, que sabessin interpretar els seus sentiments. Els bons, però encara més importants els dolents, els haurien de comprendre, haurien de buscar l’origen i capgirar-los. Els nens haurien de creixer sabent que al món hi ha bondad i maldad, però a la vegada haurien de saber que a través dels seus pensaments poden canviar les seves emocions. I un cop controlades aquestes, poden canviar el món. 


El que els hi fas als altres t’ho fas a tu mateix. Et lleves un dia, fot un fred que pela, et fa pal anar a treballar i així li transmets a la teva parella. Al comprar l’entrepà de l’esmorçar vas com un zombi, el dia a la feina és un pal, no tens ganes de res i estàs cagat per si el jefe et demana els informes. Critiques durament a l’empresa amb alguns companys de sempre. Finalment te n’escaquejes dels informes. Te’n vas a casa directe, només tens ganes d’estar al sofà. Estàs trist, tens entre por i pal d’anar al dia següent a treballar, et fas un pizza i et tires tota la tarda al sofà…

Al dia següent et lleves ben d’hora, dius bon dia a la teva parella amb un somriure als llavis i la beses. Acte seguit, t’aixeques del llit i fas uns exercicis posant al youtube “turbosteps”. Et dutxes, prens un café i encara et dona temps a llegir una mica un llibre i planificar-te el dia. Quan compres l’entrepà somrius i dones les gràcies, el venedor somriu extranyat. Arribes al treball i vas per feina. Comences per allò que et fa més pal i t’hi esforces, quan pares per esmorçar estàs super-satisfet. Al final del dia t’has tret un munt de feina del damunt i a sobre et planifiques el dia de demà. No has tingut temps de criticar, però durant el dinar has parlat alegrement amb gent que fins ara no hi parlaves massa. Els últims 5 minuts fas una llista amb les coses que podries millorar per tal d’optimitzar la feina. Surts i tot i que t’ho penses dues vegades truques a un amic i quedeu per prendre una cerveseta. A la tarda-nit arribes a casa i sopes una amanideta ben farcida d’ingredients naturals. Després d’interesar-te per com ha anat el seu dia i besar-la i abraçar-la, veieu un capítol de “Modern Family” amb la teva parella i aneu a dormir aviat que demà s’ha de matinar per fer exercici. Estàs cansat, però molt, molt i molt satisfet!

Aquesta religió creu en el treball, en l’esforç, en el positivisme! L’Amorisme no creu en els camins ràpids, sinó en els camins de l’esforç, de guanyar-te el que tens. De tenir éxit, sabent que l’exit real no és guanyar més diners, sino tenir el tipus de vida que vols.

A l’Amorisme li encanten els regals sense motiu aparent, les sorpreses als teus éssers estimats. Li encanten els voluntariats, les aportacions als més desafavorits. Li agrada que un sigui crític amb si mateix i que s’accepti que mai res és perfecte.

L’Amorisme buscat que estimis a la vida tal i com estimes la teva parella, imperfecta. Que gaudeixis de cadascuna de les seves facetes. Els dies en que t’aixeques amb el peu esquerra són oportunitats per millorar.

"Unas veces se gana, otras veces se aprende"

No hem d’esperar a que ens passi alguna cosa greu per disfrutar de la vida. No hauria de caler superar un càncer per veure la vida com el que és, un regal. Un regal molt curt, que no s’atura, que sen’s escapa de les mans. Quan som joves la vida passa lenta, molt lenta, però a partir dels vinti-pico hem de saborejar fins i tot els moments desagradables, ja que passa follada. Tot és relatiu, hem de transformar l’enveja en admiració. Hem d’aprendre a valorar el que tenim.

“Estaba triste porque no tenia zapatos, hasta que vio a un hombre sin pies” 

Però sobretot, hem d’estimar, per sobre de tot. Hem d’estimar a tothom: “Cuando el amor és tu religión, la vida te sonríe” Aquesta frase espectacular és de la meva parella, i no pot ser més certa.

Si busques una parella i no la trobes, no pots renunciar a estimar, estima els teus amics, els teus companys de feina, el teu gos, els teus pares i germans, el venedor d’entrepans. Regala amor, somriures, ajuda, calidesa… i tard o d’hora la magia de l’Amorisme et tornarà tot aquest amor multiplicat per 10. Però mai no l’esperis de tornada, si l’esperes no arribarà. Dóna tot el teu amor i el dia menys esperat trucaràn a la teva porta quantitats ingents d’amor de moltes persones diferents.

El que sembrem és el que recollim, i si be és cert que hi ha moltes injustícies al món, això no ens pot fer virar el rumb de la nostra nau. Tenim un rumb molt clar, el de l’amor. I ni les onades, ni les tempestes, ni la maldad ens poden fer variar aquesta direcció. Hi ha vegades en que si ens apartem del camí i agafem una drecera, ens pensem que arribarem abans, però és mentida. No hi ha dreceres per arribar a l’amor, arirbarem a un altre lloc, potser amb més bens materials, però sense l’amor verdader. Per arribar-hi és necessari seguir el camí recte, i si hi ha obstacles superar-los amb serenor i positivisme. Si som coherents i seguim aquest camí, quan menys ens ho esperem estarem envoltats d’amor. Però compte, fins i tot quan ho estiguem, no podem virar el rumb.
 
Hi ha vegades que em pregunto que fem aquí, que collons som, d’on venim, d’on ha sortit l’univers. No som res, un suspir enmig de l’espai-temps. Però tenim la sort de tenir conciéncia, tenim la sort de poder estimar. És aquí quan (tot i que em segueixo preguntant obsessivament per tot i necessito més respostes) trobo una veritat absoluta, l’amor. Si per alguna cosa val la pena viure és per l’amor a la vida, que inclou persones, animals, la natura…

Potser aquesta religió no te les respostes que tenen altres. Potser és molt abstracta i poc clara. Però penso que la gran majoria dels éssers humans pensem igual, tot i que a vegades ens costi recordar-ho per la distorsió de la societat, de l’enveja o de l’odi. Però molt en el fons tots estimem.

Demà quan et llevis estima, és molt simple. Fes el que has de fer, però fes-ho estimant.

10/02/15 19:12h


La vida no s’atura mai

dijous, 21 d’agost de 2014

L' estiu


L’estiu...
L’estiu és estimar, riure, ballar…
L’estiu és sabor salat als llavis, trencar de les onades, rajos de sol reflexats en la brillantor d’una pell bruna…
L’estiu són somriures seductors , cuixes alegres, morbo juvenil…
L’estiu és descobrir, són llaços indestructibles d’amistad, són anécdotes futures…
L’estiu són vacances, és aixecar-se tard, llegir un llibre en un jardí…
L’estiu són dies llargs, és el primer amor que et paralitza, que et fa un nus a la gola i a l’estòmac…
L’estiu és un anunci d’Estrella Damm, és música dolça, és un vas de cervesa en una Terrassa de bar…
L’estiu és pell calenta, ulls de colors clars, sandàlies amb ungles rojes…
L’estiu és passejar per carrers medievals, campanars llunyans, estrelles fugaces…
L’estiu és festa, és borratxera en una nit boja, és sexe sense amor…
L’estiu són estrelles redescobertes, olor a vegetació, petjades en corriols de muntanya…
L’estiu és Sant Joan, Mare de Déu d’Agost, és familia i amics
L’estiu és poesía, és somiar en estius idíl.lics, és quan més a prop estem de viure els somnis de les nits fredes de febrer…
L’estiu és desig, enyorança, és efímer…
L’estiu és gastronomia, són vermuts, són olives, són paelles, és gaspatxo,  gin-tonic, dolços, vins i caves…
L’estiu és converses sobre el temps, sobre viatges, sobre fitxatges…
L’estiu és perspectiva de la vida, de la mort, de l’ésser humà…
L’estiu és desamor, és plorar escoltant una cançó, és soledat…
L’estiu és ombra de lluna plena, és perdre’s en el no-res, voler parar el temps…
L’estiu és tornar al poble, és orquestra de festa major, pasodoble i faldilles curtes…
L’estiu són regalims de suor caient per l’esquena, és calor i aire condicionat…
L’estiu és un tobogan de parc aquàtic, és un arquitecte menut fent un castell de sorra, un somriure rere unes ulleres de sol…
L’estiu és olor de peix fresc enredat a les xarxes, és una posta de sol en un far, és navegar amb la cara al vent…
L'estiu és passejar agafats de la mà, és un petó furtiu, una mà a la cintura...
L’estiu és màgia, llegendes, misteri…
L’estiu és cercavila, sardanes a la plaça, havaneres i rom cremat…
L’estiu és bussejar, és pell arrugada en remull, és caminar per les roques amb les ones trencant…
L’estiu és carretera, prats secs, boscos verds…
L’estiu són converses de matinada, cinema a la fresca, foc s artificials…
L’estiu és tan curt…
L’estiu… és teu.
L’estiu…

dimecres, 20 d’agost de 2014

Empatizando con el unionismo

Vamos a imaginarnos que soy un ciudadano catalán unionista. Para ello (imaginármelo) voy a inspirarme en algunos amigos que tengo, me centraré en 2 de ellos con 2 perfiles bien distintos, los dos nacidos aquí con familia del resto de España. No tengo la suerte de conocer a un catalano-parlant unionista, lo cual enriquecería mi entendimiento del proceso.



Uno de mis amigos es nacionalista español, siempre ha amado España y criticado a los gobiernos catalanes, mucho antes de que estallara el proceso. Siempre le ha gustado la política, hasta un punto un poco obsesivo. Este amigo mío es de los que lee “crónicaglobal.com”, seguidor del RCD Español y más bien de ultra-derecha, aunque vote a Ciutadans.  Discurso tipo: “Yo no quiero que Catalunya se independice de España, porque Catalunya es España. Ese invento de la independencia os lo han metido en la cabeza cuatro burgueses que os están utilizando para enriquecerse y reinventaron la historia a principios del siglo XX. Imagínate, luego obligándonos a todos a hablar catalán. Yo me iré, pero bueno eso no pasará, porque si alguien se salta la ley y hay que enviar a la Guárdia civil, se envía”

Un segundo perfil sería el de otro amigo, de izquierdas de toda la vida, nunca ha estado muy decantado en el eje catalanista-españolista. Este amigo es de aquellas personas que si discute con españolistas se pone del bando catalanista y viceversa. Mucho más moderado, apoya tímidamente una consulta pero con la boca pequeña, ya que el votaría no.  Discurso tipo: “Yo no quiero la independencia de Catalunya porque me siento español y catalán, en Catalunya hay mucha gente así e independizarse no es la solución. Si bien es cierto que a veces pagamos más, tampoco es para tanto. Si pudiera me independizaría del PP, eso sí…” Hace unas semanas estuvimos en unas fiestas de un pueblo de Murcia, hablando con unas madrileñas, y salió el tema. Ellas optaron por el discurso oficial casposo tipo “La Razón” y mi amigo se puso enfermo,  acabó gritando “pero si pagamos más que nadie!!!” jajajaja

A donde quiero llegar, voy a intentar empatizar al máximo con todos los discursos unionistas que conozco, poniéndome en la piel de un unionista. En todos los países hay dos tipos de personas, los que les suda la polla la patria y los que no. Vamos al segundo grupo, hay que admitir que si tu te sientes español y el lugar en el que vives puede dejar de serlo, es una putada. Esto es un hecho, es lo primero que he pensado cuando me he puesto en la piel de un unionista. Me quieren separar, esta gente mala me quiere separar… Ahí viene el primer problema, asociamos a gente mala a alguien que nos hace una putada. Pero hay que verlo de otra manera, no me estarían haciendo una putada, es una opción política. Se trata de democracia. Es como si todos los partidos a los que no he votado yo fueran mala gente…

Una vez aceptado el hecho que mucha gente se quisiera independizar, como unionista mi siguiente pensamiento sería que no se hiciera la consulta. Porque? Porque hay riesgo que el resultado no fuera el que yo quisiera. Si haría el referéndum estando seguro que ganaría el NO? CLARO!! Así quedaría de superdemocrático. Pero es lo que tienen las consultas, que decide una mayoría, no los intereses personales. Como unionista, tendría tres opciones ante una consulta:

  •        Apoyarla porque acepto la democracia, y votaría NO.
  •        Callarme como una puta, pero si me preguntan digo que si que aceptaría la consulta con la boca pequeña y siempre lo matizo y critico todo. Votaría que no.
  •         Negarla utilizando cientos de argumentos jurídicos. Además, Cataluña no es una nación, se lo han inventado (ahí es donde reside la principal discrepancia entre los dos bandos) Obviamente, negaría la consulta porque el STATU QUO actual me favorece, ya que por inercia he nacido español. si incluso así se hiciera la consulta, no votaría, porque Cataluña es y será España y votar daría legitimidad a mis adversarios. No me meto en si los argumento jurídicos son correctos o no jurídicamente hablando (valga la redundancia), pero ahora estoy hablando de la naturaleza democrática, es decir de si te gustaría que se votara o no. También era correcta jurídicamente la esclavitud.

En el resto de argumentos no entraré mucho, ya que para mi no tiene sentido. Que si son unos ladrones (hay casos en todos los gobiernos). Que si te miran mal por hablar castellano ( no comment). Que si…
Para mi el único argumento válido es que uno se siente más español que catalán o tan español como catalán. Ese argumento lo respeto y lo entiendo. Pero una cosa es entenderlo y otra entender la reacción ante este momento histórico:

  • Ø  Respeto que se acepte una consulta (incluso sin apoyarla) y se vote NO. Quizás es una de las posiciones que más respeto, porque requiere un coherencia muy fuerte.
  • Ø  No respeto que se niegue una consulta, ni siquiera con este argumento.


Una vez realizado este ejercicio de empatía, quisiera referirme a un tema que he apuntado antes. Si Catalunya es nación o no. No voy a entrar en un megadebate a nivel teórico-científico, porque no tengo el conocimiento suficiente y no tiene sentido alguno, ya que aquí lo que discuto es el trasfondo del término. Pero con palabras que entendamos todos... Significado inicial de wikipedia español y wikipedia en inglés (curioso que no se hable del idioma en la definición en español, a lo mejor soy un poco conspiranoico)

Nación tiene dos acepciones: la nación política, en el ámbito jurídico-político, es un sujeto político en el que reside la soberanía constituyente de un Estado; la nación cultural, concepto socio-ideológico más subjetivo y ambiguo que el anterior, se puede definir a grandes rasgos, como una comunidad humana con ciertas características culturales comunes, a las que dota de un sentido ético-político
A nation refers to a large group of people who share a common language, culture, ethnicity, descent, or history.[citation needed] Webster’s New Encyclopedic Dictionary defines nation as "a community of people composed of one or more nationalities with its own territory and government" and also as "a tribe or federation of tribes (as of American Indians)".[citation needed] Nation carries varying meanings, and the connotation of the term has changed over time.

Para mi no hay discusión, Catalunya es una nación como la copa de un pino, y España es una nación de naciones. Pero imagino que nunca se admitirá desde el bando unionista, porque admitir eso es admitir en cierto modo el derecho de autodeterminación. 

Se me acaba de ocurrir, no he pensado como unionista en querer  luchar por que los catalanes se quieran quedar en España (la tercera vía), quizás es que no llega a ninguna parte... No hay ni un solo proyecto a nivel español que luche por conseguir eso, de ningún partido ( por favor que nadie me venga con el pacto de Granada, que no soy gilipollas, para mi cualquier proyecto debe incluir el derecho a decidir). Queramos o no, soberanistas y unionistas deberemos decidir entre quedarnos igual (retrocediendo en derechos cada 10 años con las mayorías absolutas del PP) o la independencia. 

dilluns, 31 de març de 2014

Pasado, presente y futuro (escrit per mi el 05/12/2008)

Hola gente, me gustaría aprovechar la ocasión para saludar efusivamente a la gente del futuro que ha regresado hasta el 5 de diciembre de 2008 para leer lo que estoy escribiendo en este preciso momento. Si, aquellos que nunca antes habían leído este mensaje y vivís en el 2009 o 2010 o quizás más, quien sabe. Qué curioso verdad? Hace tanto tiempo y os hablo de tu a tu, como si lo hiciera ahora mismo, como si hubiera sabido ya de vuestra existencia. Pero no os engañeis, quien os saluda es  mi yo del 2008, no el actual, es posible que el actual sea una persona completamente diferente, es más que probable que mis dos yo separados en el tiempo se cayesen mal, aunque uno conociera la trayectoria del otro, posiblemente el del futuro le echara en cara cosas al del pasado... en fin, una completa paranoia y lo peor es que los 4 o 5 que me leais hoy en día no le vereis ningún tipo de gracia a este mensaje.
Si lo pensais, este mensaje es una mierda, solo adquiere sentido si a alguien que no haya leído ésto antes se le ocurre volver aquí de aquí a mucho tiempo. Por eso os ruego que llegado ese día me hagais saber que un tal “La vida no s’atura” os saluda desde el pasado, esa será mi recompensa, y quien sabe, podemos comentar el trasfondo de este mensaje acompañados de una buena cerveza...
Pensad en ello, los más cercanos os habreis escrito la carta de la famosa Elvira ( para quien no lo sepa era la nostra porfessora de català a l'escola).Consistía la carta en escribirla en 6º de EGB y ella nos la devolvía a finales de 8º. Lo bueno de hablar del pasado es que el tiempo puede pasar tan rápido como uno quiera. Así que, desafiendo a las leyes de la física) me planto al momento de abrir la carta, tres años después había cobrado sentido la hora que nos pasamos escribiendo la carta tres años antes, se pagó con creces, ya que muchos no nos acordábamos ni de lo que habíamos escrito y nos hizo mucha ilusión, una cosa tan sencilla...pero que cuesta tanto hacerla y esperar...
Cada vez que sacamos el tema y hay de por medio algo de alcohol a todos se nos va la boquita diciendo que escribiremos una y la enterraremos, que si la abuela fuma.... Yo de momento ahí dejo esto para la gente del futuro, y si por un momento dudais de si existe el pasado, cuando leais esto pensar que no lo he escrito yo, sino que lo escribió alguien diferente, una persona que vivió ese día y que escribió eso en función de su estado de ánimo de ese momento, que sentía e incluso pensaba diferente de la que ahora conoceis, esa es la prueba irrefutable de la existencia del pasado, y a su vez, vosotros que la estais leyendo sois la prueba a la vez de un presente para vosotros mismos y de un futuro para la persona que os escribe ésto en este preciso instante.

Vaya tostón no?? Me lo he pasado en grande, tengo algo dentro,algo gordoy necesito ir sacándolo a pequeñas dosis.

Un placer,

05 diciembre 2008

divendres, 14 de març de 2014

Posa el cor en tot el que facis...

Bona nit, avui només us vull deixar un video de 4 minutets. Us recomano que el mireu.

És una bomba, una oda a la vida, un xut de motivació. Són moltíssimes veritats condensades. Una filosofia de vida. Tots ens ho hauríem de posar cada matí per sortir de casa amb les bateries a tope.

A mi m'ha marcat i miraré de tenir-lo ben present.

Us deixo amb en Luis Galindo. 




"LLevo 32 años en la calle, y no he conocido a nadie, que poniendo el corazón le vaya mal, y estoy hablando de limpiadoras, estoy hablando de albañiles, estoy hablando de catedráticos..."

dilluns, 30 de desembre de 2013

Reflexions sobre la felicitat

Què es la felicitat? Aquest és la pregunta del milió, la pregunta que tot ésser humà s’ha fet alguna vegada. Si poses aquesta pregunta al google apareixen 57.800.000 resultats. Si ho poses en anglès 509.000.000 resultats. Imagina’t si n’hi ha gent que se la fa aquesta pregunta. I si se la fa tanta gent, si tanta gent hi busca una definició, deu ser perque és molt difícil de definir. I encara és molt més difícil trobar el secret de la felicitat, és a dir, descobrir com ser feliç.

 

Següent pas en la investigació à Wikipedia:

La felicidad es un estado emocional que se produce en la persona cuando cree haber alcanzado una meta deseada. Tal estado propicia paz interior, un enfoque del medio positivo, al mismo tiempo que estimula a conquistar nuevas metas (véase motivación). Se define como una condición interna de satisfacción y alegría que ayuda a muchas personas

Difícil eh? Desde fa un temps vinc investigant el secret de la felicitat, però tu, tot això ja ho saps, no paro de donar-te la tabarra J.

Doncs be, després d’aquesta breu introducció, passo a escriure una disertació sobre les meves conclusions. S’ha de ser conscient que aquestes conclusions canviaran amb el pas del temps. Tot el que ve a continuació simplement són una serie d’opinions personals sobre la felicitat fetes per mi a dia d’avui 26 de novembre de 2013.

***


El primer que s’ha de tenir en compte quan un vol saber com arribar a la felicitat, és saber que no hi arribaràs mai. Pam! En serio, una idea equivocada que la gent te de la felicitat és que  és un lloc on arribar-hi.  Pensaments com “Si ens ho currem molt, treballem de valent i lluitem per fer realitat els nostres somnis arribarem a la felicitat! I allà podrem descansar i ser feliços per sempre més”  Primer error, a la felicitat no s’hi arriba, no és un punt final, no te la guanyes per sempre més...

“Los sueños de los grandes soñadores jamás llegan a cumplirse, siempre son superados” Alfred Lord Whitehead

Hi ha una manera de definir si una persona és feliç o no, que sempre m’ha agradat: Si durant el dia has tingut cinc vegades més de bons moments que de dolents, ets feliç. Moments bons poden ser estar content, estimar, riure, sentir-te realitzat, fer el que t’agrada... Moments dolents: plorar, frustrar-te, odiar, envejar...

Segons la definició de dalt, simplement per ser feliços hem de fer les coses que realment ens agrada fer. Sembla senzill, però no ho és tant. Per exemple, si ens agrada menjar hamburgueses, com és el meu cas, no puc mejar 5 hamburgueses cada dia, perquè potser seré feliç en aquell moment, però a la llarga serà dolent per la meva salut, o acabaré avorrint les hamburgueses. Un altre exemple de perque no és fàcil:

-          No podem fer el que ens agrada durant tot el  dia, ja que hem de treballar per sobreviure
-          Així doncs, ja no podem ser feliços?
-          Si, disfrutant del treball.
-          “Però és que el meu treball és una merdaaa”
-          Doncs canvia de treball
-          És que no hi ha treball.
-          Doncs aprén a disfrutar el que tens ara, motiva’t, marcat objectius, millora... I ja canviaràs de feina quan puguis. No deixis per demà el ser feliç, comença ara mateix, i no paris de lluitar per fer el que t’agrada.

 Jean Paul Sartre  (1905-1980) Filósofo y escritor francés

Segona lliçó molt important, no podem esperar que el món ens faci feliços, hem de ser nosaltres els que hem de lluitar per ser feliços en aquest món. O dit d’una altra manera, ens hem d’adaptar a les circumstancies i aconseguir gaudir del que tenim. En aquest punt entra en joc el poder de controlar la ment.

Com veus, no estic seguint cap guió, crec que no hi ha un llistat de  regles d’or per ser feliç. És més complex que tot això, és aprendre a pensar diferent. No estic descobrint res, la major part d’aquestes coses les diu el budisme.

Així doncs, parlava del poder de la ment i del budisme. Per a qué serveix entrenar la ment, entrenar el pensament? És molt fàcil, el primer que et diu el budisme és que a la vida hi ha patiment. S’ha d’acceptar. Qui vol viure una vida sense penes no serà mai feliç, perquè de penes n’hi haurà. Així doncs, un cop hem acceptat que hi haurà situacions de patiment durant la vida i que això no es pot canviar, hem de buscar el que sí que es pot canviar. El que podem canviar es  la nostra actitud davant del patiment.
Todo suceso tiene un porque y toda adversidad nos enseña una lección

Com diu en Robin S. Sharma al seu llibre, la ment és un jardí, on hi creixen flors boniques i males herbes. Si nosaltres volem tenir un jardí amb flors boniques no hem d’esperar  a que no creixin males herbes, creixeran, el que hem de fer és arrancar-les quan creixen. El mateix amb els mals pensaments, hem d’aprendre a identificar-los (no és gens fàcil) i eliminar-los de la ment, substituint-los per un de positiu. Quan d’aquí dos o tres dies estiguis de mal humor per alguna cosa, autoexplora’t, què et passa? Rasca i busca quin és el mal pensament, o la mala cara que algú t’ha posat, i segueix profunditzant, quan hi arribis veuràs que no es per tant. Val la pena estar malament aquella estona de la teva vida per simplement aquella mala cara? Guanyaràs alguna cosa estant malament? NO.

Un altre error comú, és aquella gent que no fa el que li agrada, sino que fa el que creu que li agrada als altres. Gent que vol cobrar molts diners, per tenir la millor casa, per jugar al golf al millor club de la ciutat, per tenir l’últim móvil, el millor cotxe dels veinatge... Potser li agradava simplement anar al bar del seu antic barri a veure el futbol amb els vells amics... Però no pot, ara és un triomfador. ERROR. Hem de fer el que ens agrada a nosaltres, sense pensar el que diran els demés, o si és popular, o si està de moda... NO. Fes el que t’agrada sempre que puguis i seràs més a prop de la felicitat.

El éxito externo no significa nada, a no ser que tengas éxito interno

Seguim endavant, sincerament crec que per ser feliç s’ha de ser bona persona. I la gent que és mala persona no podrà ser mai feliç. Potser ho semblarà, potser serà rica, poderosa, potser ningú s’hi podrà enfrontar... Però tard o d’hora s’haurà d’enfrontar a ella mateixa, i aquí haurà perdut per K.O. Aquest tipus de gent va endavant, mai no es para a reflexionar, quan algú li intenta explicar que allò no està be, reacciona amb menyspreu i violència. Senzillament perque no vol sentir allò que li fa mal, no vol haver d’enfronta-se amb ell mateix, te por.

 Aristóteles  (384 AC-322 AC) Filósofo griego


Així doncs, fins ara tenim que hem d’intentar fer sempre que puguem les coses que realment ens agrada fer. També hem d’acceptar que hi haurà moments dolents, però a la vegada preparar-nos perque la nostra actitud davant d’aquests moments sigui la millor. I per fer tot això hem de ser bons jans, és a dir, no només no trepitjar ningú, sino ajudar el altres per a que siguin feliços. Això es pot fer de mil maneres diferents. Ajudar algú en algun problema, intentar millorar els altres, estimar, somriure (està infravalorat somriure, hauríem de somriure més), intentar fer riure, fer que la resta de gent se senti còmoda amb nosaltres, etc.

Lo que le haces a los demàs te lo haces a ti mismo

Un día sin risa o un día sin amor, es un día sin vida

Una altra cosa que per a mi és molt important és l’equilibri, la moderació, buscar un compromís entre els extrems. Lligat amb el menjar, si t’agrada el marisc, no en mengis cada dia, el disfrutaràs més si ho fas de quan en quan. És important diversificar les diversions, de manera que quan fem aquella diversió i portem un temps sense fer-la ens motiva molt més. Si anessim cada cap de setmana a la costa potser ho passaríem be, però no tan be com si hi anem de tant en tant, perque així ho fem especial. De mentres, podem anar a altres llocs.


A vegades és genial quedar-se a casa un cap de setmana, això és perque no ho fas sovint. A l’estiu volem estar frescos, a l’hivern calentets. Tot depen de l’extrem que agafis. Per això és important equilibrar la vida, els desitjos, els plaers… Les millors pixades de la nostra vida són perque ho hem passat molt malament aguantant-nos durant hores….

Hem d’agafar les regnes de la nostra vida, organitzar-nos, marcar-nos objectius, no esperar que la felicitat vingui a veuret’ a casa, sortir a buscar-la. Quan creixem, ens hem de treure la cuirassa que ens protegeix i obrir el nostre cor a l’amor, al desamor, a l’amistad, a les decepcions… Hem de viure!



Per a mi, el més important de tot, tal i com he dit a l’inici, és saber que la felicitat no és una estació d’arribada, és el camí!!! És un tòpic que tots hem sentit alguna vegada, però és la realitat. Hem de gravar-ho al nostre cervell, és un camí, hem de disfrutar del camí!! És la verdadera clau!

La vida es aquello que pasa mientras hacemos planes para el Futuro

Un exemple, si d’aquí a una setmana vaig a Port Aventura, no puc estar tota la setmana pensant única i exclusivament en això. Una setmana de vida a qualsevol edad és un regal! Si poguessis viatjar en el temps i anar-te a visitar a tu mateix quan tinguis 98 anys i li diguessis que aquella setmana només vas estar pendent de l’excursió a Port Aventura et donaria una colleja que flipas, i et diria:“Tot el que faria si pogués tornar a reviure aquella setmana” I tindria raó. No hem d’esperar a que sigui massa tard. Hem de viure ara mateix, aquest instant com el meu, m’acabo d’adonar que estic gaudint del que estic escrivint! Potser si que és el meu element.

Hem de lluitar per ser feliços i disfrutar d’aquest regal que és la vida! 

***

Avui és 28 de novembre, i m’agradaria acabar de reflexionar sobre aquest tema, realment es podrien escriure milers de pàgines sobre aquest tema, ja que és un tema amplíssim, de fet és el més important per a nosaltres, els éssers humans.

Voldria parlar de les diferents cares de la felicitat. Quan parlem de la felicitat sempre ens imaginem una platja tropical, una caseta al camp amb la família, un bar amb una colla d’amics… Però i si et digues també que felicitat pot ser simplement menjar un crostó de pa sec, o veure el cel? Som 7000 milions de persones a la terra, i totes i cadascuna de nosaltres vol ser feliç, i totes i cadascuna de nosaltres d’una manera diferent. La propera vegada que estem al bosc, o banyant-nos al mar, serem feliços. Però imagina’t el feliç que seria de fer aquella passejada o aquell bany un pres condemnat a cadena perpetua. Dóna que pensar no? Moltes vegades costa apreciar el que tenim, pel simple fet de tenir-ho. Hem de canviar-ho!

Fins ara hem anat dibuixant diferents aspectes sobre la felicitat i pensaments que ens allunyen del camí per disfrutarla. Sabem que no és un tresor que trobarem per quedar-nos-el, però si que podem aspirar a viure per un camí on ens acompanyin els màxims moments de felicitat possible. Però on trobarem aquest camí?

La felicitat es troba dintre nostre, només l’hem de saber trobar. Per començar, hem de seure un dia, i encara que costi un terrible esforç al principi, ens hem de posar a parlar amb nosaltres mateixos. Però, compte, hem de parlar sincerament, ens intentarem enganyar, segur! Però hem de detectar les mentides i dir-nos la veritat.

La felicidad siempre la tienes, siempre ha formado parte de ti, lo importante es que te permitas sentirla.

El primer objectiu serà coneixe’ns, poques persones es coneixen realment. Poc a poc, hem d’anar aixecant les catifes i anar analitzant aquells moments de la vida que ens van fer tant de mal. Aquest exercici el vaig fer a Menorca, a cala Blanca, i vaig plorar, perque és doloròs. Però sincerament creus que és millor amagar aquest moment de la teva vida? Esborrar-lo? Seguir sense afrontar-lo? Jo no ho crec, a la vida que construïm no podem deixar els pilars débils, no podem tancar portes i fer com si no existissin. Hem d’analitzar allò que vam fer, i el nostre cor, o la nostra ànima o el nostre jo interior, ha de ser sincer i ens ha de dir si vam obrar correctament o no. I si és que no, no passa res. Aquí arriba el punt on ens hem de perdonar! És un moment dolorós, però penso que un creix com a persona quan ho fa. Tot el que t’estic escrivint, no et pensis que ho escric per donar lliçons a ningú, jo sóc el primer que m’hauria d’aplicar tot això, admeto que hi ha portes que em costa molt d’obrir… Tot el que escric és perque penso que és el correcte, però no pensis que ho faig tot.


Quan ens coneixem i ens perdonem, aprenem a estimar-nos, a acceptar-nos tal com som. És molt dur viure ocultant coses! Molt! Ningú podrà ser feliç si no s’estima, si pensa que és inferior i que això fa que no podrà ser feliç. Be, potser som inferiors en alguna cosa, però això no ens impedirà ser feliços! El món  n’està ple de rubiasojosazules i de quadratsdegimnàssonrisaprofidén que són infeliços. Per altra banda hi ha gordosgafitasincultos que són molt feliços. I doncs, el físic o l’intel.ligéncia és el que ens fa feliços? ERROR. Tenim unes cartes al néixer, hem de jugar amb les que tenim. A vegades la societat ens diu que hi ha unes cartes millors, però és mentida,  no hem de voler jugar amb les cartes que no tenim, hem d’explotar les nostres i guanyar la partida.

Un cop ens coneixe’m, perdonem, estimem i acceptem, és el moment d’armar-nos fins a les dents i lluitar amb totes les nostres forces contra les nostres pors. Sense compassió i sense pietat, les hem d’intentar aniquilar, extirpar, AUUUU!! Si ho aconseguim estarem preparats per ser plenament feliços.

Cuantos más miedos tienes, menos libre eres

Aquest viatge interior és dur i es tracta de ser constant, de seure a meditar de tant en tant, de tenir convicció, de no conformar-nos a estar una mica millor. Un cop hem acceptat que ho hem de fer, no parar fins aconseguir-ho.


 Al final, el que tots busquem és l’amor, sentir-nos estimats, inclús el més ric del planeta no busca dormir enterrat en bitllets a l’atic més luxòs del planeta, sino que busca dormir amb algú amb qui sentir-se estimat. El més important és aquest algú, són els pares, els fills, la parella, els germans, els amics, això és el veritable tresor. Una vida amb amor, honradesa i expressant els nostres talents mentre vivim és una vida feliç.

dimarts, 19 de novembre de 2013

LA SOLITUD D’UN PRESIDENT



….“Que no sigui decebuda la nostra esperança, / que no sigui escarnida la nostra confiança: / així» –diu Espriu– «molt humilment ho demanem.»
Moltes gràcies per la seva atenció”

Per les finestres havia deixat d’entrar claror feia una estona. Tant bon punt va haver acabat de repassar el discurs, va desar els canvis,  li va donar a la creueta del document i ho va enviar per e-mail a la seva mà dreta. Al mail li deia que fes l’últim repàs, que no els hi podia passar res per alt, no podien donar el més mínim motiu perque se li tiressin a sobre.

Va recolzar el cap al respatller de la cadira del seu despatx. Va tancar els ulls i es va intentar relaxar una mica, havia estat un dia dur preparant el discurs de l’endemà. Tot i que encara tenia el neguit dins el cos, sentia la confiança de qui se sap preparat per al seu objectiu. A mida que anaven passant els segons, la seva ment va marxar lluny, molt lluny d’aquell fred despatx. Es va trobar sentat en una roca, amb el far de cavalleria a la seva esquena, obserbava els últims raigs de sol d’aquells meravellòs dia, estava relaxat, se sentia feliç, la seva dona li agafava la mà…Acte seguit va fer un salt temporal i es va veure de jove, estava en una discoteca, amb els amics de la universitat, celebrant l’aniversari d’en Josep… com era de cognom, no ho recordava…qui li hagués dit en aquell moment que décades després seria assegut en aquell despatx… encara va anar més enrere i tot i que sembli increïble, va recordar amb nitidesa aquella treballadora de la fàbrica de Sabadell. Era grassa, duia l’uniforme blau de l’empresa i li somreia mentre li donava aquell pastisset quan només tenia uns 10 anys.

Va obrir els ulls i va observar el sofà al fons del despatx. Aquell viatge en el temps li havia fet agafar perspectiva. Es va quedar observant la senyera. Una pregunta li va venir al cap, estava actuant correctament? Instantàniament un pensament interior va respondre automàticament, si! De fet, no havia estat una pregunta, havia estat un temor. La seva convicció, les enquestes, el recolzament de la gent. Tot li feia pensar que estava actuant correctament. Però era impossible no tèmer les conseqüències d’un procés desconegut. Cada dia les posicions estaven més marcades i li preocupava molt la variable no controlada dels seus companys de viatge, ja que no depenia d’ell.

La seva obsessió era que el seu païs no pagués per culpa seva. A hores d’ara, la seva carrera li importava un rave, els seus somnis de joventud ja eren complerts. La seva motivació ara era dedicar-se amb cos i ànima al seu païs.

Tot just feia un any, havia decidit convocar eleccions. No podia virar el rumb sense obtenir la legitimitat del poble per a aquest nou destí. Era massa trascendent. Confiava tant en que la gent valorés el seu coratge! El més fàcil hagués estat deixar passar el temps i refredar-ho tot, però en el més profund del seu interior sentia que havia de fer el que va fer, era el moment de fer un pas endavant i es va oferir a liderar-ho, creia en la seva capacitat per fer-ho, l’entusiasme de la gent l’alimentava. Realment creia en aquella “majoria excepcional”. Mai s’hagués esperat aquell càstig a les urnes. Gairebé un any després, vist amb perspectiva, entenia a la gent. El poble el recolzava en el seu rumb, però  la gent del carrer ha de seguir menjant i vivint fins arribar a destí. Va pagar molt cara l’animadversió que van provocar les retallades, i les informacions falses que es van publicar uns dies abans. Tot i que va intentar mostra-se seré i confiat, aquell resultat havia estat una ferida estratosférica, li va costar molt de recuperar-se. Això era el que realment l’afectava, el recolzament de la gent, ja que, al contrari del que molts pensaven, la premsa hostil li portava fluixa.

El seu pare li havia dit una vegada que de totes les coses dolentes a la vida se’n pot extreure una lliçó. Ell en va treure moltes d’aquell episodi. Va posar peus a terra. Va fer autocrítica tant sobre la seva campanya electoral, com del poc tacte empleat en les retallades. Finalment, va poder entreveure fins on estaven disposats a arribar els seus enemics.

No podia permetre’s queixar-se ni lamentar-se, la seva funció era treballar dur per liderar la gent, ser constant, esforçar-si al màxim… Però interiorment trobava que no s’havia fet justícia amb ell. No acabava d’arrencar com a President, eren temps duríssims e ingrats els que li havien tocat governar, i es sentia com si no pogués desplegar les ales. Encara li escoïa no haver estat President abans, tot i haver guanyat totes les eleccions a les que s’havia presentat. En aquell moment si que podria haver fet grans coses pel païs, ara no! En la situació actual només podia pagar els plats trencats de la festa d’uns altres i això la gent no ho entenia.

Aquest moment de debilitat es va esvair ràpidament. No eren moments per defallir ni tenir por. Venien temps incerts, però sentia que estava fent el que devia i això li donava força. Sentia que estava en el costat dels bons. Se sentia coherent i tornava a sentir-se recolzat. 'Cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra'

Mentre anava cap a la porta, va decidir que aniria a nadar una mica abans d’anar cap a casa, li aniria be cansar-se físicament per agafar el son. Va tancar el llum del despatx i va sortir.

dissabte, 12 d’octubre de 2013

La cuirassa

Fonèticament potent, el mot cuirassa és un mot inhabitual en la nostra vida. Penso que hauria de ser més popular, ja que gran part dels mals de la humanitat són per culpa de les cuirasses. M’explico, no parlo de les cuirasses que s’utilitzaven a l’Edad Mitjana per protegir el cos, sino de les que utilitzem tots i cadascun dels humans per protegir el nostre cor i als nostres sentiments.

Quan som petits, els humans som innocents, bons per naturalesa, tenim gran capacitat per estimar i fent-se estimar. Però arriba un moment en la vida, per a uns és abans i per altres molt més tard, en que alguna cosa ens fa molt mal, és llavors quan  el nostre interior decideix que cal posar una protecció per no rebre un cop tant fort la següent vegada.

Aquesta cuirassa que envolta el cor no té perquè ser dolenta. En la infancia i en l’adolescencia diria que és una arma necessaria i respectable, ja que en aquesta època som éssers molt débils i necessitem protecció. Som débils en el sentit que ens costa moltíssim lluitar contra les nostres inseguretats, el que rebem dels altres ens afecta en sobremanera i no som capaços de veure les coses sense el filtre de la inseguretat.

Ara be, ja estem arribant a la part més important de la nostra relació amb la cuirassa. Arriba un moment a la vida, quan ja som adults, dels vint als trenta anys, en que hem de començar a retirar lentament aquesta cuirassa. I aquí és on hi ha el gran problema de la societat actual. Molts no es treuen la cuirassa, uns perque no són capaços d’acceptar que la porten posada, i d’altres perque simplement no se la volen treure, no volen còrrer riscos, no volen patir. I potser els hi estalvia algún disgust, el que no saben és que si be la cuirassa protegeix, no deixa sortir els sentiments. Si no podem expressar els nostres sentiments, no som nosaltres mateixos, ens estem morint poc a poc, deixem passar la vida i les grans oportunitats d’estimar que cada dia ens envolten.

Un s’ha d’adonar quant abans millor, que quan ets gran, tens altres elements de defensa, com el domini del pensament, la coneixença d’un mateix, la humilitat i acceptació de les teves limitacions. Has de lluitar amb totes les teves forces per vèncer les pròpies inseguretats. Fixem-nos si n’és d’important vèncer i poder treure’s la cuirassa, que estàs guanyant un val per pujar al tren que et conduirà per la vida amb llibertat. Si enlloc de servei militar obligatori, hi hagués un curs de sis mesos de “treiem-nos la cuirassa” obligatori, no farien falta gran part dels exèrcits, ja que la gent tindria molta més capacitat d’estimar. No parlo únicament d’estimar la pròpia familia i amics, sino d’estimar la resta dels ésser humans, d’estimar el món en el que vivim. Hi ha una frase que per a mi és un lema de vida: “El que li fas als altres, t’ho fas a tu mateix”. El dia que entens aquesta frase, l’amor comença a vèncer tots els odis.

A excepció de casos especials, que sent 7000.000.000 de persones el món n’és ple, si pensem en gent racista, en homòfobs, en gent que és creu superior als altres pel simple fet d’haver nascut en un lloc diferent als altres, etc. Gairebé tots porten la cuirassa posada. Com dèiem abans, molts d’ells, degut al inculcament que han rebut desde petits, porten tan enganxada al cor la cuirassa que és complicadíssim de treure-la, per això és tant important que parlem de les cuirasses, perque prenguem consciència a nivell global.


Quan estimem el món amb humilitat i sense esperar res a canvi, és quan el món ens torna l’amor. Començar a ser feliç és tant simple o tant complexe com n’és treure’s la cuirassa. I recordeu que la vida no s'atura mai.

La vida no s'atura mai 

12/10/13 de 19:05 a 19:48

dilluns, 7 d’octubre de 2013

La familia "García Ferrer"

Aquella noche de principios de septiembre de 2012 Jordi Ferrer no podía dormir. Daba vueltas en la cama, nervioso por la trascendental decisión que estaba a punto de tomar. Le había costado mucho llegar hasta aquella situación, pero no le habían dejado otra alternativa. Desde hacía unas semanas había estado barajando las opciones junto a su hermana y aunque ella aún albergaba alguna esperanza de un algún giro inesperado en la situación, estuvo de acuerdo en que debían tomar esta decisión.

Pero para entender la gravedad del momento debemos viajar en el tiempo hasta 1990, cuando Dolors Piqué (viuda de Jaume Ferrer) contrajo matrimonio en segundas nupcias con José García, su vecino de toda la vida. Dolors Piqué era la madre de Jordi Ferrer, su padre había muerto seis años atrás, cuando Jordi solamente tenía 14 años y su hermana Anna contaba con 8 añitos. Aunque al principio Jordi no estaba muy convencido con este matrimonio, poco a poco se convenció que a lo mejor no era tan malo, su madre estaba contenta y con el matrimonio llegó una casa mayor, ya que, al ser casas contiguas, tiraron un tabique y las unieron en una casa más grande, y la verdad es que salieron ganando, porque la casa de José García era mucho más grande que la de los Ferrer.

En cuanto al trabajo, José García (su padrastro) tenía un bar y su madre un negocio textil, donde hacía sus propios diseños. Decidieron que cada uno se encargaría de su propio negocio y aportarían dinero para los gastos comunes del hogar. Desde el año anterior Jordi ayudaba a su madre en la tienda, se le daba muy bien, y en poco tiempo ya había aprendido mucho acerca no solo del diseño, sino también del trato con los clientes y del arte de la negociación.

Así pasaron los años y fueron años felices. Jordi y Anna enseguida entablaron una bonita relación con sus hermanastros: Juan (dos años mayor que Jordi), Maite (la mediana) y Pedro. A pesar que amaba a sus hermanastros Jordi siempre se llevó mejor con Pedro, el benjamín de hogar, siempre alegre, era mucho más moderno que sus hermanos, y esto a Jordi le gustaba.

Todo cambió el 1 de noviembre de 1993, cuando Dolors Piqué falleció en un accidente de coche. Para Jordi y su hermana Anna fue muy duró. Pero aun no había llegado lo peor. Al morir su madre, su padrastro, José García, se transformó, se volvió huraño, siempre estaba de mal humor, en la familia García Ferrer empezaron a temer sus bruscos cambios de humor y sus gritos. Todos menos Juan, claro, el niño de sus ojos. Desde pequeño José había sentido un amor especial hacia Juan, también por sus otros dos hijos Maite y Pedro, pero su Juan era especial. En cuanto a Jordi y Anna, si siempre había estado un poco distante, esta distancia se acentuó.

Los siguientes meses fueron muy duros, hasta que un 11 de septiembre José García llamó a Jordi para hablar con él a solas:

-          A partir de ahora, me vas a dar todo el dinero que ganes en las tiendas que tenía tu madre y yo lo administraré. Además, quiero que le cambies el nombre, quiero que lo llames “García”.
-          Cómo? - Jordi estaba desconcertado, ya hacía un par de años que él solo se ocupaba prácticamente del negocio, su madre así lo había querido – Pero porque no seguimos como hasta ahora? Siempre ha funcionado bien,  aportábamos una parte y el resto lo reinvertíamos en el negocio y lo utilizábamos para nuestros pequeños gastos. Gracias a esto el negocio ha ido creciendo y ahora tenemos tres tiendas.
-          Que sea la última vez que me contestas. Cuando yo digo que me vas a dar todo el dinero y yo lo administraré me lo das y punto!
-          Como puedes ser así, tan solo hace un par de meses que mamá ha muerto y me sales con éstas, no respetas nada! Ni siquiera podemos hablarlo? – Jordi estaba atónito y terriblemente enfadado. Aquel negocio lo tenían desde hacía dos generaciones y sus padres habían sufrido mucho para levantarlo.
-          No hay nada que hablar! Esto se hace por mis cojones! – gritó su padrastro
-          Pues no estoy de acuerdo! – le contestó Jordi

Lo siguiente fue todo muy rápido, su padre se levantó y antes que Jordi pudiera reaccionar ya había recibido el primer puñetazo en la nariz. Cayó al suelo, aturdido. Intentó levantarse pero notó una patada en las costillas. Consiguió escabullirse de los continuados golpes que su padre le asestaba, José García estaba enloquecido, Jordi empezaba a temer lo peor, tenía que defenderse. Aunque su padre era mucho más voluminoso y fuerte estuvieron peleando cerca de 20 minutos, finalmente Jordi recibió un golpe en la cabeza que su padrastro le asestó con una silla y perdió el conocimiento.

Despertó unos días después, su hermana estaba horrorizada a su lado. Le pidió que por favor no discutiera más las decisiones de su padrastro, que lo iba a matar.

Cuando Jordi ya pudo levantarse fue a la tienda principal, el mundo se le cayó encima cuando vio que habían retirado el antiguo cartel de “Tèxtils Ferrer” por uno donde se leía “Téxtiles García”. Su padre lo vio y salió de la tienda. Le hizo entrar y lo que le dijo a Jordi nunca lo olvidaría:

-          Hijo, te voy a perdonar lo que me hiciste. Pero tengo que decirte un par de cosas. Los abogados y el notario encontraron que en el testamento de tu madre había un error de forma. Así que no es válido, de manera que todo el patrimonio que ella os dejó pasa a mi poder. – Entonces fue cuando puso una mirada de odio que Jordi no conocía -  La próxima vez, te repito, la próxima vez que vuelvas a revelarte contra mi o contra nuestra familia te mataré a ti y a tu hermana! Lo has entendido? Podría dejarte en la calle, pero por respeto a tu madre…
-          A mi hermana no la toques, ella es una niña y no tiene culpa de nada.
-          Eso depende de ti.

Durante los siguientes años la vida de Jordi fue un infierno. Se arrastraba todas las mañanas hasta las tiendas para sacar el negocio adelante. Solamente su espíritu trabajador y la esperanza que algún día aquello cambiara le hacían avanzar. Jordi sentía que estaba cautivo en una vida que no era la suya. Tal era el odio que su padrastro sentía hacia él que prohibió que él y su hermana hablaran catalán en su casa. Fue muy claro: “si os vuelvo a oír hablar catalán en mi casa, no os daré ni un duro”. Lo peor es que estaba hablando del dinero que Jordi y Anna ganaban con el sudor de su frente.

Más de una vez pensó en irse de casa, pero no podía renunciar  a aquella gran casa que estaba situada en el mejor sitio de la ciudad. Pero por encima de todo, no podía renunciar a sus raíces, aquella casa la habían levantado sus antepasados con el sudor de su frente.

Tres años después murió José García. Jordi disimuló por respeto a sus hermanos, pero por dentro se alegraba de la muerte de aquel hombre que se lo había robado todo con la colaboración de su amigo Santiago Sánchez, el notario. Intentaría demostrar que el testamento de su madre era válido.

Pero su alegría duró muy poco, cuando Juan le hizo saber que nada iba a cambiar. Que no iba a permitir que nada cambiara. Jordi intentó razonar con él, pero no hubo manera ni siquiera de empezar a hablar. Jordi y Anna tuvieron una gran decepción, pero la mayor decepción se la dio Pedro, su hermanastro menor, al que tanto amaba, ya que, cuando les explicó la situación calló y se remitió a responder que aquello dependía de Juan y Maite.

Pasaron los años y todo seguía igual, ahora Anna trabajaba con Jordi. Las tiendas necesitaban crecer, cada vez tenían más clientes, hay que reconocer que en parte, gracias a la ayuda de los clientes del bar de Juan y de las amigas de Maite que ayudaron a dar a conocer sus tiendas. Jordi decidió hablar con Juan:

-          Oye Juan, necesito dinero para invertir en otra tienda y personal, no alcanzamos a producir toda la demanda que tenemos, piensa que esto será beneficioso para todos. Ganaremos más dinero. Tu sabes que lo necesitamos.
-          Está bien, te puedo dar 200.000 pesetas – Le ofreció Juan
-          Qué?!?! Con eso no tengo ni para empezar, necesito mucho más, es totalmente injusto que con el dinero que dan las tiendas no inviertas más que eso.
-          Qué egoísta eres Jordi! Cada día tienes tu plato en la mesa, a ti y a tu hermana no os falta de nada y aun me dices que es injusto. Tu hermanastra Maite necesita dinero, aunque gane menos que nosotros tiene derecho a una paga. Y que me dices de Pedro, como guitarrista no gana lo suficiente y también hay que alimentarlo.
-          Juan por favor, no seas demagogo, hace 2 años que no hago vacaciones, me compro únicamente la ropa que necesito y mis únicos caprichos son ir al cine de vez en cuando con mi novia  y al campo algún domingo. Pedro no para de viajar y Maite gasta una barbaridad en ropa. Encima, lo único que te pido es dinero para invertir, no es ni para mi, y me dices que soy un egoísta!
-          200.000 pesetas, ni un duro más.

Y así pasaron los años, negociando con Juan hasta el último céntimo de reinversión en el téxtil, desde el inicio las tiendas producían mucho más dinero del que recibían para reinvertir. En cambio el bar había ido ampliándose exponencialmente. Incluso había abierto otro bar, que duró 6 meses y Juan se vio obligado a cerrar. Con las consiguientes pérdidas que se pagaron con dinero de las tiendas.

No todo era negativo. Realmente el bar, después de todas las reformas era un bar genial, tenía productos de primerísima calidad y empezaba a funcionar bastante bien. Y aunque Maite y Pedro gastaran más de lo que tenían los siguientes años fueron de relativa calma. Con Pedro se llevaban muy bien, era muy bueno con la guitarra, compartían libros, películas, salían al campo, hablaban de la actualidad y de política, donde tenían posiciones parecidas, ya que tanto Pedro como Jordi eran bastante progresistas, al revés que Juan y Maite. Pero cuando Jordi sacaba el tema de la reinversión de los negocios Pedro se hacía el sordo y eso entristecía enormemente a Jordi.

Fue en aquella época que Jordi Ferrer conoció a Susana Martínez y se enamoraron. Fueron felices durante muchos años, y en julio de 2004 se casaron. Fue un gran acontecimiento, uno de los días más felices de su vida. Únicamente superado cuando, dos años después, nació su primer hijo, al que llamó Jaume, como su padre.

Siguieron años felices, los tiempos avanzaban y la modernidad se abría paso, aunque a veces costaba un poco que llegara a casa. Como aquella vez que Jordi habló con Juan para poner internet en casa y Juan, reticente un tiempo, solo accedió cuando también se lo pidieron Anna, Pedro e incluso Maite. Las tiendas funcionaban bien, aunque siempre con el problema endémico de la falta de inversión. Incluso llegaron a un acuerdo Juan y Jordi de llamar a las tiendas “García Ferrer”. Aunque Jordi seguía creyendo que era injusto, accedió, más vale pájaro en mano que ciento volando, pensó. Jordi empezaba a creer que podría ser feliz en aquella nueva situación.

Todo cambió en 2010, el pequeño Jaume crecía y Jordi se reunió con Maite, Pedro y Ana (Juan estaba de viaje) para hablarle de una reforma en la parte de la casa que antiguamente había pertenecido a su madre (y que Jordi no renunciaba a su propiedad, ya que aun luchaba para que se reconociera el testamento de su madre). Jordi les propuso remodelar una habitación para el pequeño y reformar la cocina y el baño de aquella parte de la casa, que ya estaban muy antiguos. Al principio Maite y Pedro se negaron, no querían que Jordi creyera que aquella era su casa, no querían ceder a la verdad que les inculcó su padre. Pero al cabo de unos días, después de ceder unos y otros, todos estuvieron de acuerdo.

Cuando todo parecía ir bien, llegó Juan de su viaje y cortó el proyecto en seco. Aunque Pedro intentó hacer cambiar de opinión a Juan (Maite se hizo la sueca), para Juan el tema estaba zanjado. Aquello fue una losa para Jordi, Anna y Susana. Además de esta decisión unilateral, la crisis económica de aquellos últimos años los tenía asfixiados. Juan seguía repartiendo a su modo, que era el siguiente: Jordi y Anna siempre perdían dinero. Aunque estaban de acuerdo en ayudar al resto de sus hermanos no tenía sentido que Pedro se hubiera comprado un coche nuevo cuando ellos tenían el mismo desde hacía 12 años. Por no hablar de las continuas reformas en la parte de la casa que pertenecía a los García originalmente.

Pero la gota que colmó el vaso, fue el día que Juan se empezó a meter en la educación de Jaume. Según él no veía normal que solamente le hablaran en catalán. Aunque le explicaron que con casi todos sus amigos y con sus tíos Jaume hablaba un perfecto castellano y que sacaba muy buenas notas, Juan seguía empeñado en que en casa deberían hablarle en castellano. Si hasta su madre Susana, castellano-hablante de origen andaluz, estaba de acuerdo en hablarle catalán a su hijo. Sencillamente era una discusión absurda, no había problema alguno, parecía que los viejos odios de Juan heredados de su padre volvían a la luz. Esto era el colmo, no podían continuar así, aunque Jordi hubiera vivido arrodillado, su hijo no merecía aquella vida, no permitiría que su hijo creciera renunciando a una parte de sus raíces!

Después de hablarlo con su hermana Anna, el novio de Anna y con Susana, reunieron todos sus ahorros y fueron en busca de un buen bufete de abogados que estudiara el caso del testamento de su madre. Después de infinitas reuniones y de búsqueda de documentación llegaron los frutos. Aquella anulación de testamento tenía muchos defectos de forma, de manera que los abogados creían que en un juicio teníamos muchísimas posibilidades que se reconociera.

Ya eran las 4 de la mañana del 11 de septiembre de 2012, ya en el presente Jordi seguía revolviéndose en la cama. Hacía 19 años de aquella paliza de su padrastro. Al día siguiente él, su hermana y su mujer hablarían con el resto de la familia y les explicarían la historia del testamento de su madre, les explicacirían que querían independizarse. A su hermana le daba pena separar las casas, pero Jordi, Susana y el novio de Anna le hicieron ver que lo habían intentado todo para convivir juntos, pero el futuro de sus hijos dependía de separar las casas y recuperar su negocio.

Así lo hicieron, esperando que los García reconocieran la realidad y que pudieran llegar a un acuerdo para separar las casas. Serían buenos vecinos, pues a pesar de todo, eran sus hermanastros y los amaban. Pero la actitud de los tres hermanos García y de sus parejas fue de desprecio total. Le siguieron semanas de discusiones y amenazas, su argumentación era la de meter miedo en el cuerpo de los Ferrer. Que no serían capaces de salir adelante, que si habían pensado en los recibos de la luz, el agua, la comunidad.. Que el resto del vecindario se iba a poner en su contra, que si eran unos traidores y no les querían… Los Ferrer intentaron hacerles entender que claro que les querían, pero había llegado el momento de que cada uno hiciera su propio camino, que querían independizarse.

Jordi habló con Juan, no hacía falta llegar a los tribunales, que no les querían ningún mal, que lo mejor era llegar a un acuerdo. Juan al principio no quería ni hablar del asunto, no acababa de entender la situación, pensaba que era un cabreo tonto y que se les pasaría. Pero al ver que pasaba el tiempo y Jordi le seguía insistiendo que si no colaboraban se verían obligados a ir a juicio, Juan decidió cambiar de estrategia. Un día le dijo:

-          Está bien, vamos a hacer una cosa, hacemos la reforma de vuestra parte del piso que querías hacer, e invertimos un poco en las tiendas. No se hable más.
-          Juan, creo que no acabas de entender que ya no queremos reformas, ni migajas para invertir. Lo que nosotros queremos es tener nuestra propia casa, nuestro propio dinero, nuestra propia vida, nuestra mezcla de idiomas, queremos vivir libres Juan. Os seguiremos queriendo e incluso os ayudaremos cuando lo necesitéis, pero ya no puedo aceptar los pequeños apaños, ya no me fío de ti. Queremos vivir libres.
-          Eres un necio, ya no recuerdas como acabaste la última vez que le hablaste así a mi padre?
-          Juan, me estás amenazando con la fuerza física a estas alturas?
-          No…Perdona. Pero ni hablar del resto. Nunca tendréis vuestra propia casa ni vuestro propio negocio.



                                                           **************

Este escrito es solamente una metáfora. No es mi intención ofender a nadie.

Pseudónimo: “La vida no s’atura mai”

Sant Adrià de Besòs, 07 d’octubre de 2013