Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 9 d’abril de 2013

L'honradesa



L’Andrey observava les branques dels arbres a través del vidre de la finestra. Oscil.laven amb violència a causa del fort vent. Eren les 18:30 de la tarda. A Shuya, una petita localitat russa situada a uns 200 Km al nord-est de Moscou, el sol es ponia sobre les 19h en aquella època de l’any, però aquell dia uns núvols foscos conferien als seus carrers una llum molt particular. Els fanals encara no s’havien encès. L’Andrey no focalitzava la seva visió a cap punt en concret, contemplava el conjunt, immòvil, amb gest seriòs. Els núvols baixos passaven a tota velocitat per darrere del majestuòs campanar blanc de la Catedral de la Ressurrecció.  De fons sentia la música de l’irregular xiulet del vent. Al carrer hi feia molt de fred, cosa habitual al mes de febrer.

Va baixar la vista cap al vas de whisky que sostenia la seva mà dreta. El va agitar. El soroll del gels al golpejar les parets del vidre el va fer estremir. Va fer un llarg glop sentint la coïssor del líquid al baixar cap a l’estòmac, però la seva cara es va mantenir imperturbable. Era plenament conscient de la trascendència de les properes hores.

L’Andrey era un home de 34 anys, ros, alt i fort. Feia 19 anys que treballava com a venedor en un petit comerç de queviures a uns deu minuts de casa seva. Fins fa sis mesos, la vida de l’Andrey es podia qualificar com una vida completament normal a la Shuya de l’època. Tenia un dolç record de la seva infància. Però quan va acabar l’escola, no va tenir més opció que posar-se a treballar per ajudar la seva mare, ja que el seu pare va morir quan ell tenia 14 anys. Els següents anys van ser molt durs per ells. Treballava de valent a la botiga i quan plegava feia hores descarregant sacs en una fàbrica propera. Els únics moments a la setmana que es prenia un descans eren els dissabtes a la tarda, quan anava a prendre copes amb els vells amics de l’escola. L’Andrey duia una vida molt austera, intentava passar desapercebut.

Un dia, un dels seus millors amics, el Yuri, li va dir que estava fent el tonto, que treballava massa, que ell li podia aconseguir una feina millor remunerada. L’Andrey li va agrair, però amb un somriure malenconiós als llavis, li va dir que no. Aquell dia, quan caminava de tornada a casa, va alegrar-se d’haver-s’hi negat. Per uns moments l’efecte del vodka li havia fet sentir la temptació d’acceptar, eren molts diners. Però sabia perfectament que la feina que li oferia en Yuri era treballar per al Nikolay, un dels capos locals de la màfia. Mai, mai treballaria per ells. Tenia gravades a foc les paraules del seu pare abans de morir, quan, com si hagués tingut una revelació, li havia dit:

            - Andrey fill meu, m’has de prometre una cosa. Promet-me que viuràs la teva vida el millor que puguis. Lluita per ser feliç, però sobretot ves amb compte, has de procurar fer-ho de manera honrada, no trepitjis ningú per aconseguir-ho. Ara no ho entens, però és molt important! Quan siguis gran serà l’unica cosa que et farà estar en pau amb tu mateix. No hi ha dia que no em penedeixi del meu passat! De les coses que vaig fer! Si us plau fill, no t’involucris en coses brutes, treballa i sigues feliç.- Unes hores després el seu pare moria  al llit de casa seva  i l’Andrey es va jurar que mai no trairia les seves paraules.

Als 24 anys va coneixer l’Olga i amb ella va arribar la felicitat. Fins llavors mai havia tingut grans plans ni ambicions, però ara tenia clara una cosa, desitjava formar una familia amb l’Olga.  Dos anys després va néixer el seu únic fill. Els següents, van ser els millors anys de la seva vida. Tot i que no podien permetre’s grans capritxos, en tenien prou amb l’amor que es professaven i disfrutaven al màxim fent coses que no els hi supossesin molts diners. Recordava amb moltíssima nitidesa les nits en les quals el seu fill li feia aquelles preguntes tan divertides: “Papa, en una lluita de tres llops contra un ós qui guanyaria?” Ell i l’Olga es miraven amb complicitat mentre intentanva donar respostes al seu fill. Es podia dir que havien estat feliços.

Fora ja era fosc. L’Andrey va esborrar del seu rostre el mig somriure que li havia quedat repassant aquella època. La gravetat de la seva situació el va fer tornar a la realitat. Una pregunta dins el seu cap el martiritzava. Havia traït al seu pare?  Hi donava voltes i més voltes, tot i que en el més profund del seu cor intuïa que el seu pare entenia la situació actual allà on estigués.

 Feia sis mesos que el seu fill havia emmalaltit. El van hospitalitzar. Els següents, van ser uns dies molt difícils, els metges no acabaven de saber què li passava. Va ser un 16 de setembre quan li ho van comunicar. El seu fill tenia una estranya malaltia, no tenia cura. L’Andrey va sentir que la vida se li enfonsava, no, el seu fill no… Durant els següents dies l’Andrey va suplicar als metges que seguissin investigant, que potser s’havien equivocat. Però els metges no el van voler escoltar, ja havien dictat sentència. El seu fill cada cop estava més feble. Després de plorar amb l’Olga durant moltes nits, les pitjors nits de la seva vida, va prendre una decisió: no ho podia acceptar, lluitaria per la vida del seu fill fins a les últimes conseqüències.

Va reunir tots els seus estalvis i va fer visitar el seu fill en una de les clíniques més prestigioses de Moscou. Aquells metges li van donar una remota esperança. Existia un tractament als EEUU que li donava al seu fill un 20% de possibilitats de sobreviure. La següent setmana va visitar tots els bancs per sol.licitar un crèdit per costejar el tractament. Va discutir, va suplicar, però cap banc va acceptar deixar-li aquella gran suma de diners. Els seus amics van sortir en la seva ajuda i van fer una col.lecta al barri. Quan l’Andrey se’n va assabentar va plorar d’emoció, però també de tristesa, ja que no deixava de ser una suma simbòlica, necessitava molt més diners.

Va ser llavors i només llavors, quan va comprendre que només tenia una sortida. Va anar a veure en Nikolai. En Nikolai se’l va mirar amb el somtiure de satisfacció de qui creu que el temps li havia donat la raó. Li va prestar els diners a canvi de dues coses, que treballés per ell i d’uns interessos desorbitats. L’Andrey no podia triar. Va acceptar plenament conscient que estava pactant amb el diable.

La melodia del telèfon mòbil el va fer tornar a la realitat. Quan va sentir la veu del seu fill a l’altre costat de la línia una tempesta de sentiments va esclatar en el seu interior. No ho va poder resistir i va esclatar a plorar mentre s’agenollava a terra. Aquella veu era exactament el que necessitava sentir en aquell moment. Reia i plorava mentre feia broma amb el seu fill, el qual ja s’estava recuperant amb l’Olga als EEUU, en la fase final del tractament. Ho estava aconseguint! Quan va penjar, es va posar dret i  es va assecar les llàgrimes. Reconfortat per la trucada, va sortir al carrer. La cruesa del temps el va fer sentir viu, ho agraïa. Caminava pensatiu amb la mirada fixa a la neu que anava trepitjant. El vent seguia bufant amb força.

Com era d’esperar, sis mesos després no havia pogut afrontar les dures condicions del préstec i ja havia rebut tot tipus d’avisos per part de la gent d’en Nikolai, tant verbals com físics. El seu amic Yuri l’havia advertit d’amagat que anaven a per ell, que fugís. Però l’Andrey sabia perfectament que no podia fugir. Havia estudiat totes les possibilitats, i sabia que si fugia ho pagaria la seva familia, la seva mare, la seva dona, el seu fill... L’Andrey era conscient que debia pagar amb la seva vida, sempre ho havia sabut, ho assumia i estava disposat a fer-ho. La imatge del seu pare al llit de mort va creuar fugaçment el seu pensament i una estranya sensació de pau el va envaïr.

De sobte, va sentir una veu a la seva esquena que el cridava pel seu nom. Va entendre que havia arribat el moment. Es va girar poc a poc. Un home d’uns 30 anys l’estava apuntant amb una pistola. Les seves mirades es van creuar.

L’Alexandr esperava a l’interior del seu cotxe. Fora feia un fred que glaçava. Aquell matí havia rebut un nou encàrrec. Tenia ganes d’acabar-lo i anar a sopar amb la seva parella. Ho tenia tot calculat, si la feina li sortia segons els seus plans, havia de ser un treball net. Desitjava que l’encàrrec no oposés massa resistència. Avorrit per l’espera, intentava visualitzar els futurs esdeveniments dins el seu cap. Treballava fent encàrrecs desde feia molts anys  i sempre es desenvolupaven de la mateixa manera. Cridaria a l’encàrrec pel seu nom. Quan aquest s’adonés de la situació el seu instint el faria córrer. Quan s’adonés que l’Alexandr l’havia fet córrer cap a  un carreró sense sortida, suplicaria, s’agellonaria, es posaria a plorar… Aquella era la part més mecànica i enutjosa de l’encàrrec. L’Alexandr acabaria la feina i en un parell d’hores com a molt tard, estaria sentat en un restaurant en bona companyia.

Estava acabant de roscar el silenciador a la seva arma, quan de sobte, l’Alexandr va percebre que s’obria la porta que vigilava desde feia noranta minuts. Va mirar les fotografies del dossier, no hi havia dubte, era el seu objectiu. Va sortir sigilosament del cotxe. Va mirar a ambdòs costats, perfecte, no hi havia ningú. Es va apropar en silenci a l’objectiu, quan va ser-hi a uns quatre metres el va cridar mentre l’apuntava amb l’arma.

L’objectiu es va girar poc a poc i es van quedar mirant durant uns segons. L’Alexandr no ho mostrava, però estava desconcertat, aquell home no havia corregut. Era la primera vegada que un objectiu es mostrava tan…tan… predisposat a no donar problemes. Tant l’un com l’altre estaven seriosos. Cap dels dos rostres no mostrava por, ni súplica, ni compassió. El vent bufava fort, havia començat a nevar. Aquest creuament de mirades va durar pocs segons, però van ser molt llargs. Mentre es miraven als ulls, l’Alexadr va disparar dos trets al pit, i un tercer al front de l’Andrey. El seu cos sense vida va quedar estès sobre una catifa de blanca neu esquitxada pel vermell intens de la seva sang. Una hora més tard l’Alexandr sopava en un restaurant als afores de Shuya.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada