Total de visualitzacions de pàgina:

dissabte, 25 de maig del 2013

Reflexions Catalunya-Espanya (I)

Bon matí de dissabte, m’he llevat amb ganes d’escriure, i desde fa un temps, tinc molt present el debat Catalunya-Espanya, crec que és el moment de reflexionar, i quina millor manera de fer-ho que escrivint.

Abans de res no vull enganyar ningú, sòc català, de cognoms catalans. Però això a mi m’és igual. No crec en pureses de sang ni catalanitats històriques, crec en els catalans que viuen i treballen a Catalunya. En tots ells, siguin de la ideologia que siguin.

Per contextualitzar encara més us diré que tinc 32 anys, visc al cinturó de Barcelona, a casa dels pares parlava català i amb el 90% dels meus amics castellà.

Anem a la qüestió en si. Intentant veient-la desde fora és una qüestió delicada, els sentiments hi estàn mesclats en una gran part de les dues bandes i seria ingenu encarar aquest debat sense tenir en comte els sentiments, només amb dades.

Jo a dia d’avui votaria SI a l’independència de Catalunya, i crec si no m’equivoco que la meva posició és pràcticament irreversible. Potser en aquest punt molta gent decepcionada deixarà de llegir aquest text pensant quin separata de merda, si és que algú el llegeix, jajajaa

El que vull és intentar veure el “debat, conflicte, enfrontament, relació…” desde les dues bandes, intentar no objetivar (perquè és impossible), però potser intentar admetre errors propis i no veure només la “paja en el ojo ajeno”.

Jo fins fa tres anys estava molt a gust sent espanyol, de fet avui en dia encara hi tinc sentiments cap a aquesta Espanya, tot i que cada dia menys degut a que tot el mediatisme fa que ens haguem de posicionar volguem o no. Doncs el que deia, jo estava orgullòs de ser espanyol, vivia els partits de la selecció amb passió, cantava el “viva Espanya” al bar quan guanyàvem un títol i em sentia be quan sonava l’himne d’Espanya a la tele quan guanyava l’Alonso o el Nadal. M’agradaria deixar clar que parlo en passat perque el sentiment ha afluixat, però no ha desaparegut. He viatjat molt per Espanya i m’agrada la seva gent i els seus costums que sento com a propis en algun sentit. En aquest punt els catalanistes més radicals deuen estar pensant, qun botifler, jajaja…PERÒ….

Jo crec, que com molts catalans,  i com l’Espanya post-dictadura, he anat intentant encaixar en el meu interior ser català i espanyol a la vegada. Sincerament, si alguna vegada m’haguessin fet votar durant tots aquests anys, potser en secret, però sempre hagués votat a favor de Catalunya. Si hem fan triar sempre hagués triat Catalunya, però no desde l’odi, sino desde l’amor més gran cap a una nació que cap a l’altra. Però dos amors tantmateix. HE FRACASAT! Si, la corda es va anar tensant irremediablement durant molts anys i es va acabar trencant l’any 2010, un o dos dies abans de la final del mundial de Sud-Àfrica, el tribunal constitucional espanyol falla en contra del nou Estatut d’Autonomia Català aprovat pels catalans, congrés i senat espanyols.

En aquest punt tots estaven més o menys contents, si més no durant uns anys. Doncs el Constitucional després d’una dura campanya del PP contra els catalans per esgarrapar vots (el pitjor és que funciona esgarrapar vots tirant merda sobre el catalans (TOTS ELS CATALANS)) falla i deixa l’Estatut sense cap de les 4 coses que potser ens donaven cert grau de major autonomia. Podria seguir escrivint durant hores tot el que per mi va ser clau, però potser un altre dia. Vull anar acabant el capítol.

Em vaig plantar a la manifestació de Barcelona, tot sol. Com veureu més endavant, els meus amics, si més no la major part tiren cap a l’altra banda, cap al nacionalisme espanyol. Si, això fa la meva situació personal més complicada. Però si una cosa sempre he tingut clara és que cap conflicte polític passa per davant de l’amistad. Cap conflicte polític justifica cap mena de violència de qualsevol tipus i cap conflicte polític pot amargar.te la vida. Això si, un no s’ha d’amagar del que pensa. Així doncs allí estava jo al passeig de Gràcia.

Allà va ser on vaig tancar els ulls (no ho recordo, però sona millor) i vaig notar que alguna cosa s’havia trencat, allà vaig saber que res no tornaria a ser el mateix. La corda estava trencada irremeiablement. Perquè irremeiablement? Més endavant veurem que no és possible una altra Espanya, perque les classes dirigents espanyoles i el poder econòmic no volen una Catalunya catalana, encara que els hi costi diners i llàgrimes el que ells volen és una Catalunya castellanitzada. En aquest punt molt gent dirà que se me n’ha anat l’olla, però no ho dic per tothom, ho dic per le poder espanyol, tant de dretes en major part, però també el 95% de l’esquerra espanyola ens vol veure castellanitzats, sotmesos, derrotats… En aquelll punt fictici seria quan començarien a fardar que un cop hi va haver un idioma secundari que es deia català, i en aquell punt ho diran amb orgull, però no pel fet que existís, sino per haver-lo deixat residual, per haver-lo fet ser un antiga llengua d’una petita regió espanyola…

Repito que no quiero generalizar, estoy seguro que hay gente en el resto de España que acepta el catalan con naturalidad, como lo que es, la lengua de los catalanes, la lástima es que pocas veces escucho estas, voces. Eso si, cuando los escucho, como el video de la chica esta de youtube, es genial, vuelvo a sentir amor por unos instantes hacia esa España que alguno creíamos que era posible.

Puede que algunos crean que he exagerado un poco i caigan en la trampa de creer que esto es una guerra de lenguas, al menos no de mi parte. Yo amo el castellano, como ya os he dicho lo hablo con casi todos mis amigos, y leo infinidad de libros en esta lengua. No, ese no es el problema, el problema es aceptar que aquí en Catalunya,siempre se ha hablado catalan, al menos desde que se habla castellano en Castilla. Y se que a un joven de por ejemplo Zaragoza o Cuenca les cuesta “intentar entenderlo”, pero deberían intentarlo.

Buf, podria seguir reflexionant, però crec que per avui ho deixo, tot i així prometo seguir reflexionant sempre que titgui una estona lliure. Està be això de pensar que ho llegirà la gent, però de veritat és que ho faig per mi. Molta gent avui en dia està confosa i no poden dir el que pensen, per culpa dels radicals de les dues bandes. Us recomano que escriviu i no sigueu radicals. Heu d’entendre tant que un català vulgui seguir sent espanyol i encara que voti al PP, jajaja ho sento, però sent sincer odio aquest partit. I no és que sigui massa d’esquerres jo… I els que voleu seguir sent espanyols heu d’entendre que la gent vulgui tenir la independència. Podeu no compartir-ho, però no insulteu, ni dequalifiqueu…


Fins aviat!! Continuarà…

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada