Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 2 de setembre de 2013

Reflexions Catalunya-Espanya (III)


 No sé si a vosaltres us passa, però en els últims mesos visc la situació política com si estigués pujat en una muntanya rusa. M’explico, sempre trec una estona per conectar-me a internet i llegir en diagonal tots els mitjans on-line (sobretot les notícies relacionades amb el procés de transició nacional de Catalunya):

El periódico / La vanguardia / Ara / El punt Avui / El singular digital / Nació digital / Vilaweb

El país / El mundo / ABC / La razón / Lavozlibre

Doncs hi ha dies que tot ho veig amb un optimisme que em fa trempar (en el sentit figurat de l’expressió J), aquests dies penso que és possible, que la gent de Catalunya entén el que està passant i que cada dia som més. Aquest dies sento còrrer la historia dins les meves venes, m’imagino els llibres d’història analitzant aquesta època en un futur mitjà, m’imagino el capítol de causes de la independència de Catalunya…

Però hi ha altres dies que ho veig tot més negre, que sento la divisió dels catalans. Els comptes de gent partidaria a la independència no em quadren al cap. Aquests dies penso que la gent se n’acabarà cansant de tota aquesta història. Penso que és el moment actual, però que molts es “rajaran” quan arribi el moment de no cedir. Aquests dies penso en una hipotètica derrota en el referendum, i  veig aquest escenari com el final de Catalunya. Això em posa molt neguitòs.

LLavors em conecto al twitter i veig tots els “catalanistes” super optimistes #guanyarem. I penso que és el paper adequat, em de transmetre l’optimisme de l’11S 2012, hem de transmetre els somriures i la il.lusió d’un nou començament que es va respirar aquell dia. Però no puc evitar pensar que la processó va per dins de cadascú, que tots tenim por a que no surti be, els catalans no acostumem a ser massa optimistes, per això em sorprén aquesta situació.

Jo personalment lluitaré fins al final, i si no surt bé, seguiré intentant convèncer la resta de catalans que un millor futur pels nostres fills passa per la llibertat dels catalans com a poble, vinguin d’on vinguin.


Ahir em vaig acabar el llibre “Lliures o  morts”, i si us serveis per a alguna cosa, hi ha reflexió que fa que em bulli la sang d’orgull i optimisme. Si fem el paral.lelisme entre el setge de 1714 i el referendum de 2014 (que ningú malinterpreti, és una comparativa metafòrica, el 2014 serà 100% pacífic o no serà), deia que si comparem, per un barceloní/català que estigués on jo estic ara un 2 de setembre fa 299 anys, aquell setge si que significava un tot o res, per ell una derrota significava el final de Catalunya, significava que Castella assimilés a Catalunya. He de reconeixer que la seva situació era infinitament pitjor que la meva desde el punt de vista del païs.

 I aquí ve el gran pensament, després de la derrota, de morir un gran percentatje de catalans i molts d'altres a l’exili, d’eliminar contitucions, llibertats i privilegis, després de prohibir el català a l’escola en successives ocasions, després de diverses dictadures i dictablandes, després de l’ofec econòmic generació rere generació, després de sobreviure a l’imperialisme de Castella quan altres regions menys afortunades no han aconseguit mantenir els seus idiomes i sentiment de poble, després de 299 anys…AQUÍ està Catalunya, dempeus, lluitant de nou per la seva supervivència com a poble i com a nació, lluitant perque el català segueixi guanyant terreny, som AQUÍ amb el cap ben alt, dient als nostres avantpassats que encara que ens tornin a derrotar, seguirem lluitant i és quan arribo a aquest punt, que en el fons de la meva ànima sé que aquest poble sobreviurà i serà lliure, més tard o més d’hora, però serem lliures. VISCA CATALUNYA LLIURE !!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada