Reflexions Catalunya-Espanya (II)

Fins fa un parell d’anys els únics que apostaven per la independència era aprox. un 20% de la població, independentista de tota la vida, gent resistent, a qui en certa manera hem de donar les gràcies per mantenir viva la possibilitat de la independència. El problema que veig en aquesta gent (heu de ser conscients que només és una opinió desde la meva humilitat i que no vull jutjar ningú) és que en certa manera s’han mogut per odi cap a Espanya, i això ha fet que el moviment sempre s’hagi vist de manera despectiva desde la meseta, algunes declaracions de dirigents d’ERC anteriors a l’actual atiaven aquest foc d’odi i d’ira. Alguns diran que desde Espanya també s’atiava l’odi cap a Catalunya, i tenen tota la raó, i encara en un grau major al que feien des d’aquí. Però si juguem al “y tu más…” ja hem perdut, hauríem de concienciar-nos que si anem per la força ells són més forts en poder polític, econòmic i demogràfic. Per mi no és el camí, el camí adequat és el de la democracia, el de la il´lusió de la diada del 2012 enfront de l’odi, anem cap al futur amb fermesa però amb un somriure, intentant sumar indecisos, intentant afegir catalans que no ho tenen massa clar per culpa dels “radicals”.

Com pot un català amb arrels i familia castellanes fer-se independentista si la independència es confón amb l’odi a Espanya? No ho farà mai! El camí és el de la il.lusió per una vida millor pels nostres fills, per la conservació d’un poble, una història i una cultura històriques. És clar que hem de denunciar els cops baixos dels governs espanyols i de la premsa de Madrid, però si us plau, desde la racionalitat i sense restar ningú. Hi hem de ser els màxims possibles!!

El problema de tot això és que la gent de fora ara posen dins el sac de “l’odi a Espanya” tots els catalans, els més “objectius” només hi posen els nous independentistes, i el que hem de transmetre és que això no és així, si be no podem negar que existeixi gent que odia a Espanya, avui hi ha molt independentistes entre els quals m’incloc, que no odiem a Espanya, ben al contrari, ens agraden els espanyols i el castellà, i això no és cap pecat. I aquí és on venen els pensaments dels dos bàndols:

“Català que odia a Espanya”: “ No entenc com pots dir que t’agraden els espanyols si ens oprimeixen desde fa més de 300 anys… El dia que ens ofereixin un pacte fiscal desinflat segur que et canvies de bàndol… Tu no ets una català autèntic… Només ha de ser oficial el català…

“Espanyol que sense haver-s’ho parat a pensar mai no enten els catalans i no sap perquè, be si, per 4 tòpics que sent de tertuliants” : I si te gusta España porque quieres independizarte? Si te quieres independizar eres un traidor… (Aquestes les més fluixetes)

Be doncs per a tots ells descric el que jo penso: Jo vaig neixer i el conflicte social no existia en un grau molt elevat, durant molts anys vam viure en calma i això va fer que jo cregués en que els catalans havíem trobat un lloc dins uns Espanya que acceptava (encara que a “regañadientes”) els pobles/nacionalitats històriques. A més, en un futur podríem augmentar el nostre grau d’autonomia. Finalment creia en una Espanya on el català començava a remuntar a Catalunya gracies a un sistema educatiu que mai ha portat cap problema, més aviat n’ha evitat molts.

Doncs be, fa uns anys me n’he adonat que això ja no és possible, me n’he adonat o ha sortit a la llum que som molt diferents, que estem igual que fa 300 anys i que Espanya mai acceptarà que els catalans siguem catalans. Veig perillar el català per raons polítiques i tot això m’ha fet  independentista i no hi ha volta enrere.

Conclusions:

• Venen èpoques dures en que caldrà veure si realment el poble vol la independència.
• No veig cap escenari més negre que en una consulta guanyés el NO.
• Hem de lluitar perque guanyi el SI.
• Perque guanyi el SI primer hem d’acceptar la Catalunya real.
• Perque guanyi el SI hem d’afiançar el SI actual. Potser caldrà sortir al carrer molts dies i han de ser SI robustos
• Perque guanyi el SI hem de sumar més gent. Per sumar més gent hem de seguir el camí que ja estem seguint. Donar raons de pes, no generar odi, sino il.lusió
• Perque guanyi el SI, no hem d’anar contra Espanya, sino a favor de Catalunya, de TOTS els CATALANS. Els hi hem de fer entendre als catalans indecisos que és una independència per viure millor, no és un partit de futbol.

Be, ho deixo aquí, sincerament vull guanyar, vull una Catalunya independent desde el fons del meu cor i seria una decepció no aconseguir-ho, per això hem de ser intel.ligents.

Que  vagi be!!