Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 3 de juliol del 2017

Esplendor en la hierba 03/07/2017



Context: tarda de juliol amb poques ganes de fer res. La meva parella està embarassada (4mesos) per primera vegada. Fa uns dies van anunciar el meu canvi de lloc de treball, és un ascens amb més sou i més responsabilitat a partir de l’1 de setembre.

Ahir vaig veure “Esplendor en la hierba”, la pel·lícula en sí no em va marcar massa mentre l’anava veient, però sí em va marcar el final. L’escena en que la Natalie Wood va a veure el Warren Beaty uns anys després de la seva separació, un cop recuperada psicològicament, per veure si segueix enamorada d’ell i decidir si casar-se o no amb un altre noi.

Quan arriba, el Warren és un granger humil, s’ha casat amb una altra dona , te un fill i un altre en marxa. Ella reacciona bé, crec que es duu una decepció, crec que ja no sent aquell sentiment tan fort d’enamorament d’uns anys abans, crec que el veu més humà, menys idealitzat, crec que tanca una etapa interna. Es podria pensar que tanca una etapa de patiment, però no, és molt més greu, tanca una etapa de la vida que mai no tornarà, la dels sentiments descarnats, la del descobriment, la dels “destellos”, la de  l’esplendor a la gespa i la gloria de les flors... I a més es dona compte que no ho podrà tancar amb una última oportunitat per a estimar aquell amor de joventut, que ja mai no tornarà... Els versos de Woodsworth son brutals.




Em va afectar una mica, tu diràs,  a mi, que “m’obsessiona” el pas del temps. Aquesta nostàlgia de les coses que mai no tornaran, que mai seran iguals, de les tardes al poble sol al camp, pensant en els meus enamoraments que feien mal, de les tardes escoltant Laura Pausini a casa, dels moments amb les papallones a l’estòmac abans de quedar les primeres vegades amb la meva parella, de les pors i les inseguretats, però també dels centelleigs de plenitud i gloria... Potser hi ha hagut més ombres que llums amoroses en la meva infància i joventut, però tot i així eren únics i esplendorosos. La innocència, el saber que queda molt per descobrir, el sentiment de tenir tota la vida per davant... Tot això ha quedat enrere.... però queda en el record.

Òbviament em queden moltíssimes coses per descobrir, i estic molt il·lusionat amb els canvis en la meva vida. Exploto de felicitat amb el que tinc, però la innocència va marxar, ara redueixo expectatives davant les coses, amorteixo les emocions, mentre escric penso en el que sento, segurament ho faig per no endur-me desenganys. La maduresa ja ho te això no? És una virtut o un defecte? Ja de petit ho feia això, por al ridícul? A celebrar alguna cosa que després em trauran, potser algun trauma de la infància... Me’n vaig per los cerros de Úbeda...

En qualsevol cas, aquesta cosa de la joventut que enlluerna, aquest esplendor, ja en queda poc. La meva gran esperança serà reviure la gloria a través dels ulls del meu fill o filla. Miraré de veure’l créixer sense amortir els sentiments, sentint al màxim amb ell! La seva mare ajudarà, ja que és una persona que conserva l’esplendor de la joventut, que brilla i que sent al màxim les coses! Que riu, que plora, que flipa... L’admiro molt en aquest aspecte.

Aquesta època està passant molt ràpid, tot i que miro de gaudir-la se’m rellisca, se m’escapa de les mans... Mentre escric hi veig la solució, escriure, sempre escriure...

De la inseguretat inicial: i si no puc tenir fills? I si tenim problemes per quedar-nos embarassats? Que després van resultar en res, ja que la cosa va anar prou ràpid. Vaig passar a un estat d’alegria continguda, sempre esperant que tot vagi bé en el següent pas. Em prenc així la vida? No em deixo anar? I de nou, és una virtut o un defecte? Sembla un defecte, la vida està per viure-la al màxim, Carpe Diem no? Però alegrar-me de les coses m’alegroi a més no pateixo molt, però ho accepto ràpid i penso en el següent pas. Això em permet estar centrar i no endur-me disgustos, sempre preparat per al que pugui passar. En general m’ha anat bé així a la vida, però ara mentre escric, trobo que em falta passió a la vida, que haig de tirar-hi sal. No es tracta de fer un tomb complet, m’agrada com sóc, però sí gaudir del que m’agrada, encara que els altres ho trobin ridícul!

Haig d’escriure per expressar-me més sovint, haig de llegir més, haig de sortir més de casa, passejar, riure molt fort, ballar amb la música que més m’agradi a tope. La veritat és que faig moltes coses que m’agraden, però haig de potenciar com les sento, deixar entra l’alegria, obrir-li les portes de bat a bat! No filtrar, ni amortir, si després hi ha decepció no passa res!

D’un convenciment absolut i confiança total en mi per al nou lloc de treball. L’anunci, combinat amb l’estiu (poques ganes), han minvat una mica la confiança. També el fet d’anar a una reunió i adonar-me que hi ha molta feina a fer, molt a aprendre, que no serà fàcil. Em fa una mica de por el tracte amb les dues persones de 60-61 anys amb les que hauré de tractar. Són els únics, ells dos els únics que no han vingut a felicitar-me. Crec que no m’ho posaran fàcil. Però com començaré el 1 de setembre tinc tot l’estiu per mentalitzar-me i començar fort! Ho faré el millor que pugui i amb prudència, però mai renunciant als meus valors, amb això n’hi haurà prou, segur!

En quant al nen o nena, no ho acabo d’assimilar, l’estimo, però no encara amb la intensitat que es podria esperar. Imagino que fins que no el vegi, fins que no el toqui, fins que no noti la seva fragilitat, fins que no noti que només ens te a nosaltres no sentiré l’amor infinit que se sent per un fill. Deixaré passar els mesos, potser començaré a parlar-li, començaré a fer-lo més present en la meva vida. També hi ha el factor panxa, quan sigui més gran serà més present. 

Potser aquesta panxa estirada sobre la gespa d’un prat verd al Pirineu aquest agost, potser el contacte de la pell del meu fill/a en el moment de néixer, potser i només potser, seran les coses més esplendoroses que viuré mai, potser serà la gloria en el seu estat pur. Potser creiem que l’esplendor està en el passat i realment també hi és en el present i en el futur. Potser el fer de que potser ho sigui és una senyal d’esperança...Ningú ho sap, però prefereixo l’opció de viure la vida amb esplendor.

Fins a la propera

1 comentari: